Un bon dia Eugeni d’Ors devia fer el seu viatge obligat a Barcelona i devia descobrir que no era un munt de runes. Era bruta i fosca (recordem que estem en temps de restriccions elèctriques), pocs cotxes, amb gasogen, i a les cantonades grups mòbils de dones que criden: «¡Tengo pan, tengo aceite!». Pero la realitat no li podia interessar:
El mejor monumento a la Liberación, yo creo verlo en una columna que tuviera en lo más alto un Ángel áureo situado allí donde sube y se ensancha y se abre a la ciudad nueva y a la montaña azul, la que no en vano —más todavía por implícita vocación, sin duda, que por persistente memoria— sigue llamándose Puerta del Ángel. Ésta, al menos, sería una estatua de levita. Éste, al menos, no sería un monumento advenedizo. Y en su altura y en su resplandor todos íbamos a encontrar como una materialización de la garantía de que Barcelona no puede morir.
Vet aquí els llibres que apareixen comentats a Destino durant els anys 39-40:
La Poesía lírica Española. Ed. Labor — Guillermo Díaz Plaja
Historia del Arte Precolombino. Ed. Labor — Miquel Solà
Historia del Arte Hispanoamericano — Miquel Solà
Nueve poemas de Valery. Col. Azor. Poesía — Félix Ros
Primavera en Chinchilla. Col. Azor — Luis Santa Marina
La ventana de Papel — Guillermo Díaz-Plaja
Dios sobre la muerte — Ángel Valbuena
Antología de la JONS. Prólogo — Juan Aparicio
Rosa Kruger —Rafael Sánchez Mazas
España, Madre Nuestra — Felipe Sasone
La carrera de Doris Hart. Ed. Juventud — Vicki Baum
Tras el águila del César. Yunque. B. 1929 — Luis Santa Marina
Prisión flotante — Eduardo Carballo
Masones y pacifistas — Padre Tusquets
Vieja guardia — G. Montes Agudo
Rutas de la victoria — Felipe Bertran y Güell
El requeté. Ed. Fayard. París —Lucien Maulvault
Preventorio D. (Ocho meses en el SIM) — Félix Ros
Primer libro de amor — Dionisio Ridruejo
Tres horas en el museo del Prado. 4ª ed. — Eugenio d’Ors
Tierras del Ebro — Sebastián Juan Arbó.
Llegíem altres coses, és clar. Llibres que sorgien dels fons de les biblioteques, de les cases particulars, de l’Ateneu. Llegíem constantment, encara que no tinguéssim ni un clau per comprar llibres. Descobríem Joyce, la Mansfield, la Woolf. Llegíem Sinclair Lewis, Upton Sinclair, John Dos Passos, Hemingway. Discutíem fins a posar-nos roncs si William Faulkner creava un nou estil o no. Havíem trobat un llibre baratíssim, de tapes blavoses, titulat Santuario. Jo he de confessar que em va costar molt d’entendre com l’havien violada, a la histèrica de la protagonista.
Fèiem, naturalment, quantitats de versos. En Josep Palau Fabre, a Notes als poemes, explica el poema «Pedra». L’explica citant Aristòtil, a través de Zubiri. El tema és la identitat dels sentits i les coses. Acaba el comentari amb aquestes paraules: «Així m’absentava, així em sobrevivia durant aquells anys de 1939, 1940, 1941...».
Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no, com ha interpretat algun historiador de la literatura, per defugir de la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se.
Referint-me a Salvador Espriu vaig dir un dia: «Després ve el llarg silenci de la pau. D’aquest llarg silenci en neix el poeta». Si hem d’historiar ho haurem de fer sense documents, i que em perdonin els historiadors. I per això absentar-se no vol dir tancar-se a la torre de vori, ni morir-se vol dir suïcidar-se. Salvador Espriu no es va suïcidar com Essenin. L’experiència quotidiana d’Espriu és la dimensió exacta d’una mort col·lectiva. Si no entenem que la poesia de Salvador Espriu ens parla d’una agonia col·lectiva no entendrem res. Perquè Salvador Espriu és el menys afectat de romanticisme de tots els nostres poetes. Per això no hi ha drama, no hi ha autocontemplació, no hi ha confessions en la seva poesia. Hi ha, tot al contrari, una mirada desafiant a la mort present. Per això els seus versos són sempre un clam tràgic, o un abrupte sarcasme. Quan diu: «No lluito més...», vol dir: «No em vencereu».
La guerra a la ciutat s’havia calmat una mica. El dia 8 d’octubre de 1940 apareixia als diaris la següent nota firmada per Antonio de Reparaz:
La guerra civil que ha vivido España de manera tan cruenta ha traído consigo, como secuela inmediata, un confusionismo profundo al tratar de establecer delitos y exigir responsabilidades dentro del voluminoso conjunto de hechos responsables que se cometieron.
Es lógico —y lo necesita la seguridad del nuevo Estado— que se aplique justicia ejemplar, dentro de la máxima serenidad y la más exquisita ponderación. Para los que ayudan a este afán van encaminadas estas líneas, pero también se convierten en advertencia para quienes, aprovechándose del dolor de España, intentan saciar deseos de particular venganza, saldar odios, satisfacer bajas pasiones.
Para poner término a este estado de cosas, he resuelto no admitir en lo sucesivo ninguna denuncia que no sea formulada por escrito y firmada debidamente, en la seguridad que sobre este documento se guardará la mayor reserva, pudiendo reclamar su devolución el denunciante, una vez se hubieran comprobado sus términos. Del mismo modo hago constar públicamente que impondré con toda dureza la correspondiente sanción a quien lleve denuncias a mi autoridad, que, desfigurando los hechos, oculte el fin rencoroso que los motiva, ya que las falsas delaciones vienen produciendo de modo constante inquietud en el espíritu y zozobra en los hogares que día tras día ven alterado su reposo con sucesivas e injustificadas delaciones.
IV
L’ANY DEL FRED
L’hivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges d’un horror i al mateix temps d’una grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. L’epopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per l’heroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però