La globalització margina econòmicament –per tant, deixa enrere– un conjunt de països: cal promoure un gran Pla Marshall global per al món, finançat pels països desenvolupats (del Gran Nord al Gran Sud).
La globalització dels mercats financers ha perjudicat l’economia i les societats del planeta. Fent una interpretació de les tesis del Nobel d’economia James Tobin, cal posar sorra als engranatges de la globalització financera per via d’un impost global als moviments de capital especulatiu (l’anomenada «taxa Tobin»).
Els paradisos fiscals s’han d’abolir.
És urgent signar uns acords mediambientals globals i vinculants, que desenvolupin i ampliïn l’abast del protocol de Kyoto (UN Framework Convention on Climate Change, 2014).
Cal un desenvolupament global més equitatiu.
S’ha de crear una nova institució que treballi pel desenvolupament mundial i que sigui finançada pels països rics i gestionada pels seus beneficiaris, els països en via de desenvolupament.
S’ha de reformar l’OIT a fi d’aplicar unes normes internacionals del treball més exigents i que evitin la divergència entre els estàndards laborals dels països del nord i els del sud.
S’ha d’introduir més transparència i la rendició de comptes en els governs i en els OI.
La globalització ha de ser sensible a les qüestions de gènere i impulsar valors considerats principalment per l’ètica feminista (la cura pel medi ambient, la pau, l’atenció als qui pateixen, la cooperació, la solidaritat i una democràcia participativa i inclusiva).
Històricament, entre els seus principals protagonistes i impulsors, hi trobem el Fòrum Social Mundial; els grups d’esquerra radical, com el Moviment Zapatista o ATTAC; pensadors com Noam Chomsky, o polítics com el nord-americà Ralph Nader. Avui, el moviment dels Indignats o el d’«Occupy Wall Street» en representen la continuïtat històrica. És important fer constar que, de la darrera dècada del segle XX ençà, una part important del seu ideari polític ha estat incorporat a les propostes programàtiques dels partits d’esquerra d’arreu del món, de sindicats i d’algunes de les ONG més importants que treballen per al desenvolupament (Oxfam, per exemple). També ha servit de ferment intel·lectual per a publicacions de relleu, com la francesa Le Monde Diplomatique.
Per bé que, especialment a partir de la crisi de 2008, una part important del programa del moviment alterglobalitzador ja s’ha incorporat en la iniciativa política de partits i institucions ben plurals –des de la «taxa Tobin» fins a la persecució dels paradisos fiscals, passant per l’intent no sempre reeixit d’enfortir les iniciatives mediambientals globals o la preocupació per l’equitat–, cal deixar constància de les dificultats que troba aquest programa en la seva articulació política pràctica. Una debilitat deguda, en gran part, a la distància que hi ha entre els plantejaments d’aquests grups i els interessos i les dinàmiques de poder que dominen l’esfera internacional. Així, l’ambició de moltes de les reformes proposades i una certa impotència a l’hora d’articular polítiques precises per tal de dur-les a terme demostren que la batalla de les idees sovint està renyida amb la gestió quotidiana de la realitat. En altres paraules, identificar un problema i apostar per una solució determinada en el món real no necessàriament implica progressar cap a la seva resolució.
4.3 El globalisme gihadista
És interessant observar com ideologies com les anteriors, formulades històricament sobretot des dels països occidentals, darrerament s’han vist confrontades amb altres d’alternatives que han entrat en la competició intel·lectual sobre el sentit de la globalització i sobre com conduir-la. Des de la dècada dels noranta, el gihadisme s’ha convertit en un moviment difús que té com a nexe d’unió una interpretació restrictiva i radical de l’Alcorà i que se centra a combatre allò que identifica com a imperialisme occidental (Bin Laden, 2003), una forma d’imperialisme cultural empobridor que promou uns valors que, en la seva opinió, xoquen amb la tradició de l’Islam, com el materialisme i el secularisme, entre altres.
El globalisme gihadista s’ha donat a conèixer, en les darreres dècades, pel seu braç armat, Al-Qaida, que no és més que un nom de marca, una franquícia per a diferents grups armats ben poc vinculats entre ells, que operen per tota la geografia del planeta i que, si hem de fer cas dels estudis demoscòpics realitzats, té un suport popular baix o força baix entre els ciutadans d’aquests països (Gerges, 2009).(6) També s’ha donat a conèixer pels famosos atemptats als Estats Units, la Gran Bretanya, Espanya, Indonèsia, Mali o Algèria. Steger (2010, 121) ha resumit les característiques del moviment gihadista de la manera següent:(7)
Es tracta d’un moviment que, en el món àrab, articula el desig popular de dotar-se de líders forts i disposats a sacrificar les seves vides com a màrtirs per una causa justa.
Té una voluntat democratitzadora: restituir el poder a les masses, usurpat per governants al servei dels interessos occidentals i dels seus propis interessos.
No té un centre definit.(8)
En la seva crida, incorpora la població musulmana que viu en països no musulmans (des dels tres milions de França fins als més de cent milions de l’Índia).
Té una estratègia global per al món: l’articulació d’una única comunitat humana, regida d’acord amb els preceptes de l’Alcorà (o, més ben dit, d’acord amb la seva interpretació de l’Alcorà).
Dos conceptes centrals del seu imaginari són la umma o comunitat de creients, que engloba el conjunt de musulmans del planeta, i la gihad, que és un sobreesforç suprem que, a l’Alcorà, Al·là demana als creients per afrontar una situació d’especial dificultat.(9) Les reaccions que ha generat aquest moviment en el planeta han marcat una part important dels esdeveniments d’aquests darrers anys, sobretot a l’Orient Mitjà, a banda d’ocasionar una llarga llista de pèrdues humanes: de la «guerra contra el terrorisme» del president George W. Bush a les operacions amb els avions no tripulats (drones) del president Obama i les intervencions militars a Somàlia, l’Afganistan, l’Iraq, el Pakistan o Mali. El nostre món actual no es pot entendre al marge d’aquest fenomen religiós i polític tan estretament vinculat a la globalització.
4.4 El globalisme autoritari
El globalisme gihadista no és l’únic tipus de globalisme d’arrel no occidental. Els darrers anys, sobretot a partir de l’ascens econòmic de la Xina, un nou conglomerat d’idees ha rebut la consideració d’ideologia separada i s’ha tractat com un tot únic sota l’etiqueta del model autoritari i antiliberal. Segons aquesta lectura, el globalisme autoritari parteix de la defensa d’un model ideològic basat a contrarestar el model desregulat i antiestatal del globalisme propugnat per Occident.(10) Les seves característiques centrals són les següents:
La recuperació del control dels estats sobre l’economia i la política després de dècades d’afebliment sota el poderós influx de la globalització.
El retraïment davant dels compromisos internacionals, perquè es considera que, lluny d’apostar per construir un entramat institucional i normatiu global, la prioritat actual ha de ser enfortir el rol de l’estat.
L’enfortiment de l’estabilitat social interna de cada país, com a objectiu últim de l’actuació política.
La distinció entre dos conceptes