• Pagaments de salaris a estrangers (percentatge del PIB) (27 %)
ii) Restriccions (50 %)
• Barreres ocultes a la importació (24 %)
• Mitjana del tipus de dret (27 %)
• Impostos sobre el comerç internacional (percentatge dels ingressos corrents) (26 %)
• Restriccions del compte de capital (23 %)
B. Globalització social [37 %]
i) Dades de contacte personal (34 %)
• Trànsit de trucades telefòniques (25 %)
• Transferències (percentatge del PIB) (3 %)
• Turisme internacional (26 %)
• Població estrangera (percentatge de la població total) (21 %)
• Cartes internacionals (per càpita) (24 %)
ii) Dades sobre els fluxos d’informació (35 %)
• Usuaris d’Internet (per cada 1.000 persones) (33 %)
• Televisió (per 1.000 persones) (36 %)
• Comerç de premsa (percentatge del PIB) (31 %)
iii) Dades sobre proximitat cultural (31 %)
• Nombre de restaurants McDonald’s (per càpita) (45 %)
• Nombre d’establiments Ikea (per càpita) (45 %)
• Comerç de llibres (percentatge del PIB) (10 %)
C. Globalització política [26%]
• Ambaixades en països (25 %)
• Pertinença a organitzacions internacionals (28 %)
• Participació en missions del Consell de Seguretat de l’ONU (22 %)
• Tractats internacionals (26 %)
L’arbitrarietat de les magnituds, el seu biaix occidental, la seva provisionalitat temporal i la seva aportació numèrica al pes global de l’indicador converteixen aquesta mena d’índexs en una curiositat històrica i fan pensar en la possibilitat de comparar, en el temps i més enllà de les diferències culturals, unes variables connotades que, sens dubte, acabaran resultant irrellevants des d’una perspectiva històrica. Per posar-ne uns exemples: per què una variable central d’aquest indicador és el nombre d’establiments Ikea i no pas els de la nord-americana Walmart o la coreana Hyundai? Per què és rellevant el comerç de premsa i no pas la consulta de premsa per Internet? O per què la premsa del propi país ha de tenir el mateix pes –si parlem de globalització– que la internacional? Per què importa el nombre de televisors i no pas el de smartphones o tauletes? Parlar encara avui del volum de correu postal o del comerç de llibres físics com a magnituds explicatives sona anacrònic.
Per què, doncs, seguim intentant mesurar la globalització? Probablement perquè índexs com els anteriors tracten de capturar unes magnituds que, certament, des d’una perspectiva històrica, han estat rellevants per entendre com hem arribat fins aquí (OCDE, 2007; Held et al., 1999). Aquestes magnituds (Banc Mundial, 2013a) tenen a veure, per exemple, amb:
La caiguda dels preus de la comunicació i el transport (les trucades telefòniques i el transport rodat, per ferrocarril, en vaixell o aeri).
El creixement de les operacions internacionals (fora, doncs, del seu país d’origen) de les empreses multinacionals en volum d’actius, vendes, exportacions.
L’auge de les transferències internacionals de capital (operacions de compravenda de deute públic, d’accions o d’inversió estrangera directa).
L’increment de la inversió estrangera directa per part de les empreses multinacionals.
2.5 Els interrogants
Al marge dels sotracs ocasionats per les fluctuacions econòmiques del moment, la corba que dibuixa la globalització és ascendent. Tanmateix, encara que la millor eina per preveure el futur és observar el passat, això vol dir que la globalització (si més no a partir de les variables exposades més amunt) presenta una carrera inevitable cap a l’infinit? Des de la perspectiva de la sostenibilitat ecològica del planeta, ja sabem que no: tenim un únic planeta, no pas dos. A més, sobretot arran de la gran crisi de 2008, sabem que els interrogants que pengen sobre nosaltres –i, per tant, sobre la globalització– també en són molts (Roubini, 2011).
Des de l’alt preu del petroli i de les matèries primeres fins a les turbulències a l’Orient Mitjà, passant per un sistema financer que encara és lluny d’haver-se recuperat, per l’impacte en els dèficits públics dels plans de rescat de les entitats financeres, per la contracció del crèdit i del consum, pel creixement de la desigualtat, de la pobresa i de l’atur, i per (a Occident) la desesperança. L’erosió creixent de les classes mitjanes (endeutades, empobrides i amb menys oportunitats de futur) i la desconfiança respecte del model anglosaxó de capitalisme de tipus laissez-faire i respecte de la capacitat de sostenir l’estat del benestar. Tot plegat ens fa pensar que han de canviar moltes coses i que la mirada cap a la globalització serà cada vegada més crítica i complexa, particularment als països considerats fins ara els grans beneficiaris de la globalització: Occident. Cal, però, anar a pams. Podem dibuixar un conjunt de teories que permeten ajudar-nos a entendre com hem arribat fins aquí.
3. Quatre teories de la globalització
3.1 La teoria del sistema-món de Wallerstein
Part de l’anomenada teoria de la dependència, d’inspiració marxista, es basa en la idea central que ens trobem en un moment d’expansió d’un conjunt de regles econòmiques regides per la divisió del treball global, imposades pel mercat mundial i guiades per la filosofia liberal d’acumulació creixent de capital. El seu origen es remunta al segle XVI, amb l’expansió del comerç mundial fruit de l’obertura europea al món. Un element central d’aquesta teoria és que hi ha una única economia global, governada per un «nucli» dur de poder liderat per les empreses multinacionals (EMN), que té el suport d’uns estats cada vegada més debilitats. L’actuació d’aquestes EMN té l’objectiu de protegir i incrementar la seva quota de mercat (i, per tant, de poder), mitjançant la pressió sobre els organismes internacionals (OI) i sobre els estats, per tal que se’ls permeti generar mercats oligopolístics i, d’aquesta manera, es redueixi la competència.
L’intercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla d’allò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, l’explotació d’uns països sobre els altres.(3)
En aquesta mateixa línia de pensament, però des d’una perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt d’executius de grans empreses, buròcrates d’organismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en l’àmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, s’anomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples d’aquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs.