El relativisme respecte a valors com els drets humans, el respecte a les minories o els drets polítics i sindicals (no hi ha una única interpretació d’aquests conceptes i, per tant, és impossible universalitzar-los).
L’establiment d’una real politik a partir dels propis interessos (que recupera una visió clàssica de les relacions internacionals segons la qual aquestes han de basar-se en la preeminència de la defensa dels interessos particulars de cada país en l’esfera internacional).
La discussió sobre si es tracta d’un tipus de globalisme nou o no ens acompanya des de fa uns quants anys. Sí que sembla evident que determinades actituds en política internacional o pautes d’actuació econòmica en política interna han trencat el consens «occidental» o «neoliberal» (segons els gustos de cadascú) al voltant de la gestió de les diferents arestes de la globalització. En l’àmbit dels afers interna-cionals, podem observar manifestacions d’aquesta ideologia en la resistència creixent de països com la Xina o Rússia a deixar-se arrossegar pels països occidentals en la resolució de conflictes com el de Síria; en l’àmbit econòmic, en l’onada de nacionalitzacions d’empreses del sector energètic en països com Argentina o Bolívia; encara en l’àmbit social o polític intern, en la repressió creixent o l’ús obert de la censura sobre els mitjans de comunicació, els opositors polítics, les minories ètniques i religioses o grups d’una filiació sexual determinada en gran part dels països del món. Tot plegat ens fa veure el refermament d’un model polític alternatiu.
La discussió, per exemple, sobre el model asiàtic de creixement i sobre l’existència o no d’una democràcia d’estil oriental o confuciana, més autoritària i ben poc liberal, amb trets distintivament no occidentals, ve de lluny i actualment s’alimenta del desprestigi creixent o de la falta de solucions a molts dels problemes que ens afecten globalment i que arriben des d’Occident.(12) Fins a quin punt hi ha un auge d’aquest model o si es tracta simplement d’un conjunt de manifestacions més o menys efímeres és una altra qüestió per discutir.
4.5 Els grups antiglobalitzadors
El darrer grup és el calaix de sastre que formen els moviments contraris a la globalització (Steger, 2010). És un grup a part, perquè no pretén oferir un conjunt de pautes globals per respondre o afrontar les dinàmiques socials, econòmiques, ecològiques o polítiques que es plantegen sota aquest concepte paraigua que és la globalització. No hi ha un conjunt de receptes per al món i no volen entrar en diàleg ni pretenen guanyar més acòlits que els que formen part dels estats nació on operen. Les característiques d’aquests grups són un compendi dels elements següents:
La por, la desconfiança o el rebuig davant de tot allò que ve de fora.
Una reacció contrària a tota cessió de sobirania estatal.
Una defensa de mesures proteccionistes en les esferes comercial, identitària o migratòria.
Una visió de conjunt contrària a la globalització, fonamentada en el terreny diplomàtic en un aïllacionisme voluntari.
Una voluntat de sostenir les seves tesis en un populisme de tipus emocional, que fa còmplice de la seva proposta el ciutadà comú («diem el que pensa l’home del carrer»).
En aquest grup s’inclouen grups conservadors o d’extrema dreta europeus i nord-americans amb noms històrics com Le Pen o Pat Bu-chanan i, si bé amb un cert esforç d’encaix, determinats moviments indigenistes o religiosos de diferents parts del planeta. L’element central de tots aquests grups és el rebuig de la globalització i la manca de voluntat d’articular propostes conjuntes per mirar de redreçar-la o conduir-la.
5. Com «llegir» el món actual?
Havent fet una primera lectura de la globalització i dels debats, les tesis, les teories i les interpretacions que giren al seu voltant, estem en condicions de mirar el present des de la perspectiva de diferents autors. Com hauríem de llegir el món actual? L’any 2008, el búlgar naturalitzat francès Tzvetan Todorov va fer una distinció interessant de països per blocs al seu llibre La por als bàrbars (2010). Segons l’autor, hi ha els blocs següents:
El bloc de la fam: els qui han tingut la sensació d’haver estat deixats de banda de la generació de riquesa durant dècades o segles, i que ara volen gaudir del seu nou estatus global. Aquí hi trobaríem la Xina, l’Índia i també el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia.
El bloc del ressentiment: països que encara perceben la globalització com una humiliació real o imaginària que té com a culpables els països occidentals. Aquí hi ha una part important dels països musulmans, una part de l’Amèrica Llatina (Veneçuela, Cuba i Bolívia) i alguns països asiàtics.
El bloc de la por: Occident. Països que tenen por dels dos primers blocs, del seu desenvolupament econòmic o de la seva capacitat real o imaginària de generar violència.
Finalment, el grup dels indecisos. Països que no s’alineen amb cap dels blocs anteriors, però que podrien fer-ho en funció de les circumstàncies. Mentrestant, diu Todorov, els seus recursos naturals són saquejats a causa d’uns líders corruptes i de conflictes ètnics.
En la mateixa línia que Todorov, i gairebé al mateix temps, situem la percepció del politòleg francès Dominique Moïsi (2009), segons el qual, més enllà de l’economia o del xoc cultural, els estats d’ànim tenen una importància fonamental a l’hora de comprendre el món. Aquest estat d’ànim, que fluctua històricament, en l'actualitat ens deixa la divisió següent:
El grup de la humiliació. S’hi identifica una part del món genèricament associat a l’Islam. La humiliació fa perdre l’esperança en el futur, es tradueix en impotència, en frustració i en la sensació de perdre el control sobre el propi futur. Una sensació que, tot plegat, empeny a dipositar en els altres la responsabilitat de la pròpia situació.
El grup de l’esperança, instal·lat avui a Àsia. El seu creixement i el seu cofoisme són una mostra que hi ha modernitat més enllà de l’occidentalització. La Xina i l’Índia en són els màxims exponents. Una esperança que es tradueix en autoestima, en autoconfiança i en la capacitat d’interaccionar amb els altres, de manera positiva i confiada. La seva màxima és «ho vull fer i ho faré».
El grup de la por. Aquest darrer bloc engloba Occident, essencial-ment Europa i els Estats Units. Un bloc de països en plena crisi d’identitat i de confiança, que perceben amenaces arreu: l’amenaça de la dependència externa, la de ser envaïts per la immigració, la de l’embat de la crisi sense fi, la de la incapacitat de la democràcia per atendre els seus problemes, la de la manca de líders, la de la disfuncionalitat de les seves institucions, etc.(13)
Una darrera lectura, diferent en l’origen, però similar en la categorització, arriba des de la Xina. Jiemian Yang, president de l’Institut d’Estudis Internacionals de Xangai, un dels principals think tanks del seu país, feia l’any 2010 una lectura prou concloent de les dinàmiques que operen en el nostre planeta (Batalla, 2010). Yang sosté que hi ha quatre grans grups:
Els que guanyen posicions: la Xina, l’Índia, el Brasil i Sud-àfrica.
Els que estan a la defensiva: els Estats Units, el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial.
Els que perden influència en el món: Europa, Rússia i el Japó, decadents demogràficament.
Els que no tenen poder ni influència: la resta.
Fins a quin punt les pautes que ens ofereixen els autors