Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:
L’ús de la força esdevé menys útil
Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc d’aliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt d’impactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament d’empreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. L’observació d’aquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.
La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident
Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una d’espanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts d’ingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc d’aliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en l’esfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.
Hi ha molts centres de poder
Finalment, una constatació: lluny de l’assumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en l’esfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en l’esfera global múltiples actors, d’origen i propòsit diversos i, com s’ha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta d’agents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal d’assolir els seus objectius.
3.3 La teoria del món-govern(4) de Boli i Meyer
Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació d’una cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes d’organització i de gestió. El resultat és que actuen d’una manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). L’efecte d’aquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació d’OI guiats d’acord amb uns patrons cada vegada més homogenis.
Els OI i els estats s’encarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En l’àmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió d’un patró d’incentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes d’organització del treball s’homogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o l’Índia, les manifestacions culturals dins i fora de l’àmbit laboral tendeixen a convergir.
3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson
Segons Robertson (1991 i 1992; vegeu també Lechner, 2001b), la globalització no implica homogeneïtzació, sinó tot el contrari: és un poderós procés de relativització. La societat mundial no es regeix per un conjunt comú de valors, sinó per la confrontació creixent entre diferents maneres d’organitzar les relacions socials. La recerca d’essències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema d’identitat personal que va en augment. Aquesta construcció d’identitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».
Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de l’acceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, d’aquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca d’uns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.
La globalització és, en si mateixa, un problema perquè ens aboca al xoc cultural entre diferents valors, formulacions i concepcions del món. En aquest conflicte, les tradicions religioses tenen un paper especial, ja que poden ser mobilitzades per proporcionar una justificació última de la manera d’entendre el món. Vivim, doncs, en un món cada cop més integrat, però no pas més harmoniós. El problema de la globalitat és, per tant, el problema de la relativització.
Segons Robertson, cal situar la globalització en diferents estadis. Hi trobem: a) una primera fase germinal europea, a partir del segle XV, que estén un conjunt d’idees sobre la societat, l’individu i la humanitat; b) una etapa fonamental, que s’inicia a partir de la dècada de 1870, de veritable configuració de la societat mundial contemporània, que es caracteritza per l’extensió d’idees com els drets de la persona i les identitats, i la inclusió creixent de societats no europees en aquest procés; c) una etapa que comença la dècada de 1920, marcada per una lluita per l’hegemonia, i que durarà fins després de la Segona Guerra Mundial, i d) un període d’incertesa, que cal situar a partir de 1960.
Els elements centrals de la globalització són, doncs:
La relativització. Cada unitat en el nou ordre mundial (les societats, el sistema internacional, els individus i la humanitat en conjunt) es configura en diàleg o tensió amb la resta d’actors amb els quals interacciona.
L’emulació. Encara que la globalització no crea una cultura comuna en què tothom comparteix les mateixes creences i valors, sí que genera un espai comú en el qual els diferents actors persegueixen els seus objectius a partir de la comparació amb la resta d’agents.
La glocalització. Les idees universals i els processos que formen part de la globalització necessàriament s’interpreten i s’absorbeixen de maneres diferents. El concepte de glocalització, resultat de fusionar global i local, engloba la manera amb què s’entrellacen i actuen a l’uníson les dues forces oposades de l’homogeneïtzació i l’heterogeneïtzació.