De Walmart a Al-Qaida. David Murillo

fem una ullada a un dels principals impulsors de la globalització, el rotatiu britànic Financial Times, i a un dels seus editors estrella, Martin Wolf, podem afirmar sense por d’equivocar-nos que som davant d’una era de transformacions majúscules, que afectaran el model de globalització promogut fins ara des d’Occident: les formes d’entendre el mercat i l’estat i les interaccions entre països. I això sense deixar de fer atenció als canvis que haurem d’aplicar per refer un sistema econòmic que encara ha d’aprendre del llarg nombre de crisis viscudes els darrers anys.(14) Ara ens cal entendre com hem arribat fins aquí.

1 Per a un mapa dels atemptats –parcial (fins al 2007), però geogràficament rellevant–, vegeu American Progress (data no disponible), a la bibliografia.

2 Un fet que s’acompanya d’una reducció de la diversitat a través de l’assimilació, la hibridació o l’occidentalització (americanització) o sinització de les cultures.

3 Tanmateix, les coses canvien. Si observem la ubicació dels centres de decisió de les grans empreses que apareixen a l’índex Fortune Global 500, entre els anys 1980 i 2000 tot just 24 de les 500 empreses més grans del món estaven situades en països anomenats emergents, és a dir, un 5 %. L’any 2010, la seva presència al rànquing ja era del 17 % i les estimacions per al 2025 se situen en el 46 %. Això vol dir que les matrius de 229 de les 500 empreses més grans estarien situades en països emergents, la majoria a la Xina (McKinsey Global Institute, 2013).

4 La teoria del món-govern (World Polity Theory) també s’anomena teoria neoinstitucional o mónsocietat (Lechner, 2001b).

5 En aquesta ideologia i en les dues següents, partim de l’anàlisi que n’ha fet Steger (2010).

6 La lectura de l’anàlisi anterior no ens hauria de fer perdre de vista el fet que una part important dels ciutadans dels països islàmics sí que pot donar suport a grups politicoreligiosos considerats, des d’Occident, conservadors o molt conservadors. En aquesta llista, hi apareixen des dels Germans Musulmans o els corrents salafistes a Egipte, passant per Hamàs o Hesbol·là a Palestina o el Líban, fins al més moderat –però igualment conservador– Partit de la Justícia i el Desenvolupament, d’Erdogˇan, a Turquia. Conservadorisme religiós i gihadisme no són, doncs, conceptes equivalents.

7 Fem notar que aquesta és la manera com la ideologia es percep a si mateixa, no pas la manera com Steger avalua la ideologia en qüestió.

8 L’Islam, a diferència del catolicisme, no té una jerarquia definida en forma d’Església organitzada.

9 Una anàlisi detallada del mot gihad –de fet, una onomatopeia que explicita la noció d’esforç– ens duria molt més lluny del que hem comentat fins aquí. Per a la finalitat introductòria que ens proposem, ens és suficient una idea global del terme.

10 Vegeu The Economist (2012) per a una lectura econòmica sobre la importància d’aquest fenomen ideològic.

11 Observem la caiguda de la confiança en la democràcia com a institució sobretot als països nouvinguts al model liberal (Pew Research Center, 2011).

12 El cas paradigmàtic el trobaríem en la proposta del que fou president i fundador de Singapur, Lee Kuan Yew, un dels veritables categoritzadors del model confucià-autoritari de creixement (Zakaria, 1994).

13 Si fem cas dels molts i variats estudis sobre la confiança elaborats als països occidentals des de l’inici de la crisi, no podríem sinó donar-li la raó, si més no en aquest apartat específic. A l’enquesta de BVA i Gallup, França apareix com el campió del pessimisme (Le Parisien, 2011). Trobem altres exemples que reforcen aquesta idea a The Economist (2010b), aquest cop a partir de les enquestes elaborades pel Pew Research Center.

14 Vegeu la sèrie d’articles «Capitalism in Crisis», publicats al Financial Times el 2012 (<http://www.ft.com/intl/topics/themes/Capitalism> [Consulta: 10 juny 2015]), per exemple el de Wolf (2012).

      2

      6Canvi social i tecnològic i identitat col·lectiva