La globalització ens beneficia o ens perjudica? O, per ser més precisos: a qui beneficia i a qui perjudica? Té sentit fer afirmacions com aquestes en termes generals? Quins indicadors hem d’utilitzar per respondre aquestes preguntes amb precisió? Per una banda, es parla del creixement global de la desigualtat: com veurem més endavant, les nostres societats, particularment les de les economies avançades, lluny de dirigir-se a la distribució homogènia de la riquesa van en sentit contrari. Per l’altra, però, observem que hi ha un creixement de les economies encara anomenades emergents, cosa que fa disminuir l’índex de pobresa. Es parla del miracle coreà, del miracle xinès, del desenvolupament d’Àfrica, del Brasil o del Perú. Aquests països no s’han desenvolupat, doncs, gràcies a la globalització?
És un fenomen bàsicament econòmic o cultural? Si hi hagués manera de comparar les dues dimensions, en quina hi posaríem l’èmfasi? Si analitzem fenòmens com el repartiment de la riquesa i el seu impacte sobre el poder econòmic –i, per tant, diplomàtic– dels estats, hauríem de donar preeminència al vessant econòmic. D’altra banda, si parem l’atenció a fenòmens com el terrorisme global, la difusió d’Internet o les pautes de transformació demogràfica dels nostres pobles i ciutats, no faríem bé de subratllar el vessant cultural que comporta la globalització? I què no dir dels processos d’individualització, de segregació de la persona del tronc social comú, que arriben a transformar fins i tot societats considerades fins ara comunitàries, com les asiàtiques d’arrel confuciana o les musulmanes?
Una qüestió ben polèmica: la globalització és un procés o un projecte? Hi ha algú darrere o és inevitable, com la caiguda de la poma d’un arbre? Per als partidaris d’entendre la globalització com un procés, l’intent de posar «portes al camp» és negar el futur. Posar frens a la globalització és intentar imitar exemples històrics considerats fallits, com els dels països autàrquics o semiautàrquics d’arrel socialista (Corea del Nord, Cuba o, amb matisos, l’extinta URSS). Per als qui entenen la globalització com un projecte, no és possible concebre-la sense guanyadors ni perdedors, sense la presència d’interessos poderosos i la necessitat que algú faci alguna cosa perquè s’evidenciï aquesta inexorabilitat de la globalització (econòmica, financera...).
I una altra: la globalització representa la fi dels estats nació... o tot el contrari? Es parla de la incapacitat dels estats per afrontar el conjunt dels reptes del món contemporani. Tanmateix, lluny d’observar un declivi del nombre d’estats, veiem el contrari: el nombre s’incrementa (Unió Europea, 2013). Una ràpida mirada a l’assemblea de les Nacions Unides o al mapa europeu d’avui, comparat amb el de fa vint anys, ens permet copsar aquest increment. Però també observem els esforços per crear ens supraestatals com la Unió Europea; la creixent cessió de sobirania, a vegades voluntària, a vegades forçada, cap a organismes internacionals. No és tot plegat també fruit de la globalització? En quin paper queden, doncs, els estats? Més nombrosos i més dèbils? O més nombrosos, però més diferents en termes de poder efectiu entre uns i altres, segons la dimensió demogràfica, la capacitat econòmica, els recursos naturals, etc.? Dit això: quin és el futur dels estats nació en un món globalitzat?
2.3 Tendències
A partir de l’exposició de l’anterior llista de debats, ja estem en condicions de confrontar-nos amb una definició prou popular de la globalització, promoguda per un dels seus principals promotors, el periodista Thomas Friedman. Segons Friedman (1999), la globalització és la «integració inexorable dels mercats, els estats nació i les tecnologies en un grau mai vist fins ara, d’una manera que està permetent als individus, a les corporacions i als estats arribar a tothom, més lluny, d’una manera més ràpida, més profunda i més barata que mai». Mahajan (2006) ens fa baixar un nivell més i ens indica les característiques socioeconòmiques d’aquesta globalització:
Comerç internacional, que augmenta a un ritme més ràpid que el creixement de l’economia mundial.
Flux internacional de capitals, que augmenta, inclosa la inversió estrangera directa, a un ritme superior al del comerç mundial.
Importància creixent de les corporacions multinacionals en l’economia mundial.
Cessió de sobirania a organitzacions internacionals i en virtut d’acords internacionals.
Increment del flux transfronterer de dades, mitjançant tecnologies com Internet, la comunicació per satèl·lit, etc.
Migració creixent, amb un nombre de viatges i un turisme internacional igualment a l’alça.
Creixement del terrorisme internacional arreu del món.
Difusió de la multiculturalitat i més exposició individual a la diversitat cultural.(2)
Creixent intercanvi cultural internacional a través de grans corporacions globals que arriben via Hollywood, Bollywood o l’onada coreana (Hayllu).
2.4 Podem mesurar-la? Magnituds explicatives
Diferents acadèmics i centres de recerca han intentat delimitar i mesurar l’evolució d’aquesta globalització aplicada sobre els països a partir de variables com ara el grau de connectivitat global o la integració i la interdependència en els àmbits econòmic, social, tecnològic, cultural, polític i ecològic. Així, el rànquing del think tank suís KOF (Dreher, 2010) situa als primers llocs Àustria, els Països Baixos, Suïssa, Suècia, Dinamarca, el Canadà, Portugal, Finlàndia i Hongria. Tots són països europeus menys un, que és americà. El mateix índex per a l’any 2013 situa Bèlgica en primera posició i Singapur en la cinquena, mentre que Canadà desapareix del top ten.
La llista d’A. T. Kearney i Foreign Policy (2009), en canvi, situa als deu primers llocs Singapur, Suïssa, els Estats Units, Irlanda, Dinamarca, el Canadà, els Països Baixos, Austràlia, Àustria i Suècia. Tots són països occidentals, excepte l’asiàtic Singapur. L’ús de variables diferents, òbvia-ment, dóna resultats diferents. En qualsevol cas, és interessant observar com països que considerem a l’ull de l’huracà de la globalització, com la Xina o l’Índia, hi apareixen només a les posicions 63 i 51 o 11 i 61, respectivament. La dinàmica i exportadora Corea del Sud només ocupa la posició 57 i 29, respectivament, en els dos índexs.
La selecció de les variables i, sobretot, la seva ponderació en el resultat final, concentren, òbviament, el debat sobre la metodologia emprada en aquesta mena d’índexs. Per què apareixen aquestes variables i no unes altres? Per què cal atorgar aquest pes a uns indicadors i no pas a uns altres? La tria mostra, sens dubte, preferències i intencions, a banda de donar-nos pistes sobre el biaix ideològic de l’autor: defensa la globalització econòmica o prioritza la cultural? Entén la regulació sobre la globalització com un fenomen positiu, com un avenç, o com un factor pertorbador? Malgrat tot, aquests índexs ens serveixen per veure com, sobretot des d’una de les disciplines capdavanteres en l’anàlisi de la globalització, l’economia, s’intenta mesurar aquest fenomen tan multiforme i complex.
Si prenem com a exemple la metodologia de l’índex de KOF (Dreher et al., 2008), veurem que consta de tres grans components que tenen pesos relatius similars, però que són si més no curiosos.
A. Globalització