La contestació. La globalitat és un procés qüestionat, que dóna lloc a ideologies diferents que s’oposen i es confronten entre elles. N’és un cas paradigmàtic el fonamentalisme islàmic, però també els moviments anti o alterglobalització que veurem més endavant.
4. Explicar la globalització. Ideologies
El darrer apartat de la teoria món-cultura de Robertson ens dóna peu a analitzar el present i a mirar de comprendre les diferents ideologies que tracten no tan sols de comprendre, sinó d’orientar la globalització cap a un sentit o cap a un altre. Aquest punt és particularment important en la mesura que, tal com veurem, les ideologies són pautes que permeten donar resposta a les dinàmiques, als problemes o a les situacions apuntades per les teories que acabem de veure.
Steger (2010, 98 i següents), al seu assaig sobre la globalització, dóna una definició d’ideologia que ens anirà bé per encarar el propòsit que acabem de plantejar. Segons l’autor, les ideologies són idees i creences àmpliament compartides i acceptades com a certes per part de grups significatius de persones en una societat. Gran part de l’èxit de les ideologies, en general, es basa en la seva funcionalitat: tenen la capacitat d’oferir un patró d’explicació per al món, ajuden a organitzar la informació que ens arriba i converteixen la complexitat en patrons senzills i fàcils d’interpretar. D’altra banda, les ideologies són proselitistes, busquen seguidors i volen guanyar consensos. També tracten d’impregnar la societat amb els seus valors i normes. En l’àmbit polític públic, és important subratllar que les ideologies estableixen una agenda de temes de debat (què cal debatre i què queda fora de discussió), problematitzen unes qüestions concretes, fan assumpcions i reclamacions sobre la realitat que ens envolta, exposen veritats i qualifiquen com a bons o dolents actes o fets determinats. Subratllem, però, el fet essencial del seu caràcter proselitista: la seva dimensió política, explicitada en la voluntat de convertir els supòsits teòrics i normatius en una acció social concreta i específica.
El sociòleg William I. Thomas (1863-1947) deixava veure, al teorema que duu el seu nom, la importància que tenen les teories en l’àmbit de la transformació de la realitat. Segons el teorema de Thomas, si les persones defineixen una situació com a real, aquesta situació esdevé real en les seves conseqüències (Merton, 1995). Al llarg dels segles XX i XXI diversos autors han estudiat i formulat conceptes similars, com ara la circularitat, la performativitat o la doble hermenèutica en els processos socials. Respecte al que ens ocupa, el més important és el seu caràcter transformador de la realitat: adscriure’ns a una ideologia implica ajustar la nostra cosmovisió, els nostres valors, idees i recomanacions d’actuació política, al marc que estableix la ideologia en qüestió. Vegem ara aquest punt en les diferents ideologies (o globalismes) que tracten d’explicar aquest fenomen complex i multidimensional que anomenem globalització. Tot i que la llista podria ampliar-se, esmentarem les cinc que atrauen un major nombre d’acòlits i de propagandistes.
4.1 La globalització neoliberal
La globalització de tipus neoliberal reprodueix el conjunt d’idees, principis i valors que han ajudat més a configurar el món que vivim, des de la dècada dels vuitanta fins avui (Judt & Snyder, 2012), i que per això seran objecte d’una atenció particular no tan sols en aquest apartat, sinó també en els capítols següents. Personalitzada en l’àmbit polític per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, cal situar en el vessant intel·lectual de la seva formulació política economistes com Friedrich Hayek, Milton Friedman o Gary Becker. Des de la perspectiva institucional, trobaríem entre els impulsors tradicionals d’aquesta ideologia alguns OI com el Fons Monetari Internacional, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, juntament amb el Fòrum Econòmic Mundial i la major part de les grans corporacions.
La idea central en la qual convergeixen organitzacions i grups tan diversos podem resumir-la de la manera següent: l’extensió de les pautes d’anàlisi de la realitat fetes per l’economia neoclàssica (una interpretació particular de l’economia, realitzada a partir de l’obra d’Adam Smith), posades al servei de l’explicació del conjunt d’actuacions de l’individu en societat (des de les polítiques públiques fins a les relacions familiars, el funcionament de les organitzacions i, és clar, l’economia i les relacions internacionals). En essència, el neoliberalisme tractaria d’utilitzar l’economia com a patró de mesura de la interacció dels individus, les societats i les organitzacions amb el món.
El conjunt de pautes i recomanacions per a les polítiques públiques es fonamenta en el ja esmentat Consens de Washington, que comentarem amb deteniment més endavant. Són idees que formen part de la dieta habitual de gran part de les elits econòmiques i polítiques actuals i que es transmeten de manera contínua en els mitjans de comunicació globals, cosa que genera un discurs fort, omnipresent i, per tant, difícil de resistir. Per al que ens interessa, és a dir, per a l’explicació de les dinàmiques específiques de la globalització, aquesta ideologia fa cinc grans afirmacions:(5)
La globalització es defineix com la integració i la liberalització global dels mercats.
La globalització, com a fenomen, és inevitable.
Ningú no és a càrrec de la globalització.
La globalització beneficia tothom.
La globalització promou la propagació de la democràcia en el món.
En tant que és la pauta ideològica que avui dia encara serveix per comprendre el gruix de l’actuació dels agents econòmics i polítics que operen en la globalització econòmica, no és estrany que concentri la major part de l’atenció de la resta d’opcions ideològiques, que li fan diverses crítiques. D’entre elles, n’esmentem les següents:
La seva inevitabilitat: si és inevitable, per què pressiona per aconseguir un conjunt de polítiques públiques determinades que entren en contradicció amb la premissa bàsica del neoliberalisme, el qual demana la minoració de l’acció dels governs sobre l’economia?
La despolitització de la globalització: realment no hi ha res a dir sobre el govern de la globalització? No hauria de ser la voluntat dels ciutadans el fonament últim del destí cap a on volem que avanci aquesta globalització?
La seva direcció efectiva: realment no hi ha ningú al càrrec? Quin paper hi tenen, doncs, els grans OI, com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç?
Realment, beneficia tothom? Com justifiquem llavors l’increment de la desigualtat o, tal com sostenen economistes com Stiglitz o Rodrik, l’oposició pública creixent als mercats, sobretot els financers?
Finalment, realment promou la democràcia? Podem establir relacions de causalitat i, per tant, unidireccionals entre globalització i democràcia? I, més enllà d’això, quin és l’impacte d’aquesta globalització en la qualitat o l’afebliment de la nostra democràcia? Per què el suport a la democràcia sembla reduir-se, precisament en països com els europeus, afectats per sotracs econòmics fills de la globalització financera?
Les manifestacions del moviment antiglobalitzador –posteriorment anomenat moviment alterglobalitzador– al llarg de la dècada dels noranta i la primera del nou segle, així com les dues grans crisis –la de la bombolla d’Internet a principi del 2000 i, sobretot, la de 2008–, han posat en qüestió d’una manera molt profunda aquesta ideologia, sense arribar a substituir-la, tanmateix. Una part important del seu sosteniment cal trobar-lo en la precarietat de les seves alternatives ideològiques. Observem-ho.
4.2 El moviment alterglobalitzador
Articular, en un conjunt d’afirmacions, el resultat de dinàmiques so-cials i polítiques diverses com les del moviment alterglobalitzador no és una tasca senzilla. Les dinàmiques contràries a la globalització econòmica neoliberal que s’han dut a terme als països