—Quin regreso al pasado, no?
—Això l’hi deia al d’Estadística, el teu amic pintarrajat. Que tot allò era això, una operació estadística. Una regressió.
—Sí! —torna a riure la Francina—. Una regressió total!
—Li vaig preguntar si les operacions estadístiques tenien moral, saps? L’home repapieja una mica, però somriu més que abans.
—I tu li donaves conversa, no?
—Jo estava tan penjat com ell, no et pensis. Però com que al pica-pica, el Biel, el de la tesi, va portar unes herbes mallorquines per celebrar-ho, tots anàvem bevent amb la panxa buida… Sí, jo li donava conversa. I li deia: “Professor Molina, les regressions… són bones o dolentes?”
—Quina jeta, tu…
—I ell em deia que no es podia saber, que la matemàtica és agnòstica… I quan deia agnòstica es quedava clavat, com pensant en alguna cosa llunyana, que hagués recordat en aquell moment. Jo me’l mirava, com esperant que acabés. Aleshores ell tornava a engegar i repetia que la matemàtica és agnòstica.
—La frase està bé. No recordo que digués res tan bonic en tot el semestre que ens va fer classe. Si hagués dit que la matemàtica era agnòstica, hauria pres apunts i tot. Regressions agnòstiques. Que bonic!
—Amb la mania que tu li tenies!
—Això sí que és una regressió, Kai.
—I tu què creus, Fran, són bones o dolentes, les regressions?
La Francina amaga la resposta en una rialla sincera i còmplice. Parlar del passat, de fantasmes compartits, i la seva pròpia energia i seguretat recuperades des de la trucada del Jep l’han activat. Es troba bé. El Kai també està més tranquil, més desinhibit. Potser sí que han fet bé de quedar i ho estan fent bé, posant lubricant a una relació encallada i rovellada que sempre s’havia merescut un final millor, més digne.
—Les regressions només poden ser bones.
—Totes?
—Totes.
—I tu que ets experta i tal… Això és una regressió?
—Què?
—Que tu i jo siguem aquí parlant de regressions, tants anys després…
—La matemàtica és agnòstica, Kai.
Quan finalment s’aixequen per marxar, el regust de boca és bo. Dolç. Reposat. Vint minuts de referències a la facultat, a llocs comuns i a records compartits han servit per trobar complicitat i confirmar que tenen més passat que present. La Francina s’ha mostrat riallera i empàtica. El Kai ha estat elegant i irònic. Tot s’ha mantingut en un terreny pulcre i adequat. El Kai ha volgut pagar el compte, esquivant les protestes de la Francina, que ha promès que “el proper cop” pagarà ella. Malgrat la frase, tots dos tenen la certesa que no hi haurà cap “proper cop”. Surten del bar i ambdós desitgen que l’altre tingui un itinerari diferent.
—Baixo cap al metro de Drassanes —diu ella.
—Jo pujo caminant cap a la Renfe —contesta ell, per a satisfacció de tots dos.
S’abracen. No queda ni rastre de l’electricitat i l’emoció autèntiques d’aquella abraçada al túnel del metro. Tampoc no s’endevinen restes dels nervis d’una hora i mitja abans, quan s’han saludat al bar. Tot i això, es mantenen abraçats una mica més de temps del convencional, per subratllar que allò té quelcom d’especial. En separar-se, també se sostenen les mans i les mirades algun instant més del compte. Genuïnament. Teatralment. O potser totes dues coses alhora.
—Cuida’t.
—Tu més.
CONFIDÈNCIES
El Jep no entén res. La Francina havia estat divertida i càlida, al telèfon, unes hores abans. Ara, però, ha arribat tard, ha anunciat migranya i s’ha tancat a l’habitació. Ja no sap què fer amb el sopar amb la gent de l’associació que tanta il·lusió havia dit que li feia. Són quarts de nou, la seva germana és a punt d’arribar per quedar-se amb els nens, que estan sopats, en pijama i navegant entre la pantalla de la tele i la del mòbil.
—Fran? —demana ell, entrant a l’habitació, on ella s’ha deixat caure al llit, vestida tal com venia del carrer, però sense les botes. No contesta—. Fran? —repeteix.
—No vinc, Jep. Em trobo fatal.
—Però…
—Ho sento.
—I si et prens…
—No puc, ves-hi tu. Total, t’ho passaràs millor.
—La Maura és a punt d’arribar.
—Truca-li, si us plau. No cal que vingui. Em sap greu, si ja venia. Ves al sopar i ja poso jo els nens al llit. Només necessito una estona i ja faig.
—Et passa res?
—Que tinc migranya, t’he dit.
—És que abans, per telèfon, m’has dit…
—Sí, abans. Ara tinc el cap a punt d’explotar. No em facis parlar més, vale?
El Jep diu que vale, tanca la porta i va a buscar el telèfon per avisar la Maura. Segurament encara no deu haver sortit de casa. I en una cosa té raó, la Francina. S’ho passarà millor si se n’hi va sol, al sopar. El que no era normal era l’entusiasme amb el qual havia reaccionat abans. Amb els anys que fa que no hi va, a les trobades que segueix muntant l’associació, amb la gent que ha canviat i els que ja ni la situen, s’acabaria passant tot el sopar callada en un racó o penjant-se d’ell. Només lamenta que no l’hi digués abans, per telèfon. Hauria estat més senzill. I no hauria fantasiejat amb una mica d’alegria i un polvet en tornar del sopar.
Per què hi havia pensat, en això? Potser pel to de la seva veu al mòbil, picant i viu, que no sap quant temps fa que no l’hi sentia. Però no vol donar més voltes al tema. Prefereix pensar en si val la pena canviar-se la camisa que s’ha posat per una altra de negra, que li amaga més la panxa, en si té prou bateria al mòbil o en si hauria de passar pel caixer de camí al restaurant.
Quan sent el cop de porta, la Francina obre els ulls i es queda asseguda al llit. Es posa roba còmoda i posa els peus nus dins les sabatilles de vellut d’estar per casa. És la primera sensació real que nota des de fa una estona. Les pessigolles suaus del pèl de les sabatilles li recorden que té peus. Que té cames. Que té cos. No sap exactament què li passa. No és migranya. És un cansament estrany, profund, que li surt de molt endins i l’ha aixafat, l’ha buidat, com si fos un globus sense aire. Ara, des del cop de porta, sembla que el seu cos recobra una mínima vitalitat, començant pels peus embolcallats en vellut. Ho aprofita per posar-los en marxa, per ordenar-los que la portin fins al menjador. La vida també ha tornat a la seva gola, des d’on les cordes vocals d’algú que deu ser ella sacsegen la placidesa electrònica dels seus fills. “Va! A rentar-se les dents, que us n’aneu al llit.” “Jaaaa?!” “Ara!” El Jan remuga i va cap al lavabo. La Noa inicia una segona protesta, però s’adona que no tindrà efecte i la deixa a mitges. “Va, guapa”, li demana la Francina, ara amb un somriure tendre a la cara i obrint-li els braços com per invitar-la a abraçar-la i avançar juntes. El gest de sa mare la reconforta. “No havia de venir la tieta?”, pregunta el Jan, entre el brunzit del raspall elèctric. “No”, és la resposta, seca i definitiva, de la Francina.
El pis està en silenci. Tant que pot sentir els cops de tacó de la veïna de dalt, el concurs de la tele del pis del costat i els cotxes que passen, ara ja parsimoniosament, pel carrer de l’Encarnació. La torradora escalfa pa. El microones, brou de pollastre de tetrabric. Pensa que aniria bé