El Kai ja no sap cap a on mirar. Desconnecta momentàniament d’aquell mig diàleg que està presenciant. Li resulta agredolç. Dolç perquè, per primer cop en tota la tarda, hi veu un reflex de la Francina que recorda. Agre perquè no és amb ell, que l’està veient, sinó parlant amb el seu “mar… company”. Ella anava a dir marit i s’ha corregit, pensa. Com si això li hagués d’importar, a aquestes alçades. Com si encara ens haguéssim de fer els guais i els alternatius i els contraculturals i no poguéssim casar-nos. Ell mateix també està casat. No passa res, per casar-se. No significa trair cap ideal proletari. Es pot seguir citant Nietzsche, encara que et casis. De fet, ho recorda perfectament, amb la seva dona, amb l’Helena, va ser ell que va dir de casar-se. Ella va dir que sí, però que d’església, res. I així ho van fer. Amb tota la litúrgia d’un casori on només s’havia canviat el mossèn amb túnica per un jutge de pau amb una corbata amb dibuixos de bicicletes i el gòtic d’alguna església de Mataró per l’estil lleig i funcional de l’Ajuntament d’Argentona.
Cada segon que la Francina segueix al telèfon exhibint sintonia i complicitat amb el seu “mar… company”, ell se sent més fora de lloc, més petit. Calcula que, si la conversa dura prou, quedarà reduït a l’alçada d’un escarabat i podrà fugir del local discretament, sense que ningú se n’adoni. Allò que està veient és una parella sòlida, amb un llenguatge propi conreat durant anys de connexió i intimitat. Un matrimoni que viu i riu. No pot evitar comparar-lo amb el seu, tan maquinal, tan eixut, tan desgastat. Se la mira. Se la mira detingudament per primera vegada, aprofitant que està distreta. Són tretze anys des del darrer cop que es van veure, un darrer cafè d’aquells que tan espaiadament feien. Després no va haver-n’hi cap més, per desinterès de tots dos. Algun correu electrònic per comunicar-se l’embaràs i el naixement del Jan. I després, el silenci. Un silenci persistent que probablement hauria estat definitiu, si no fos pel Facebook. Potser abans les històries es tancaven millor. Quan s’acabaven, s’acabaven. No et quedava tothom tan a l’abast de la mà per seguir-los espiant pel forat del pany de l’ordinador. Ara sembla que mai res acabi d’acabar-se. Cada decisió presa, cada bifurcació, està massa a la vista. De forma que en cada moment de feblesa t’és massa fàcil aixecar la mirada i posar cada cruïlla en condicional. “I si.” “I si no.” Les xarxes, els ordinadors, els mòbils ens han portat a un món ple de corrents d’aire provocats per portes que mai tanquen.
“Idiota”, diu ella, enriallada. “Va, que he de penjar.” Silenci. “Sííííí.” Silenci. “De part teva, sí”. Silenci. “Que sííííííí.” Silenci. “Va, prou. Fins després.” Silenci. “Jo també.” Silenci. “Deu.” La Francina prem la pantalla de l’iPhone, en tanca la funda i el deixa caure dins la bossa. Quan torna a mirar cap a on seu el Kai, han passat segles. La Francina ha exagerat tant la seva representació que ella mateixa se l’ha cregut. En surt tan gran, tan dinàmica, tan superior, que res del que li digui ara el Kai podrà tornar a fer-la tremolar.
—Perdona. Era el Jep. Que avui teníem un sopar i se n’ha recordat ara.
—No et preocupis.
—És un despistat. I ara, a córrer per organitzar-ho tot.
—Què li has dit que estaves fent?
—Un cafè amb una col·lega de la feina. Era més fàcil que…, ja ho saps…
—Sí, sí.
—Tu n’has dit res?
—De què? D’haver quedat amb tu?
—Sí. N’has dit res?
—Sí. He dit que havia quedat amb tu.
—Ah. I què has dit que soc?
—Una vella amiga de la facultat, he dit.
La Francina sap que està mentint. El Kai sap que ella sap que està mentint. Tots dos saben que una frase així, “He quedat a la tarda amb una vella amiga de la facultat”, dins una parella real només pot acabar malament. Però tots dos donen per bona la mentida. Ell l’ha dit per incomodar-la. Ella la tolera perquè sap que l’ha incomodat. Tots dos voldrien saber exactament quina hora és, quant fa que ha començat aquella trobada i si ja és prou tard per donar-la per acabada. Però cap d’ells mira el mòbil per saber-ho. Intueixen, en perfecta sincronia, que han de fer un últim esforç, treure algun últim tema de conversa, per no tancar l’episodi de forma excessivament amargant.
—Saps a qui vaig veure, fa poc? —reprèn ell.
—Qui?
—Recordes el Molina? El d’Estadística?
—Ai, sí. Com era? Estadística aplicada a les ciències socials, no?
—Està igual.
—Vols dir que està igual de fastigós i vell verd?
—Fins on puc confirmar-ho, sí.
—I com va ser? On te’l vas trobar?
—Vaig anar a la lectura de tesi d’un amic, el Biel. El Biel Muñoz, un mallorquí. Crec que no el coneixies, tu. Doncs vaig anar-hi i hi havia la plana major del Departament. Vaig parlar amb molts, és clar, però el Molina no me l’esperava. Va ser com una aparició.
—Per?
—Dona, fes comptes… Deu fregar els 80 tacos.
—No tant, no?
—Poc l’hi deu faltar. Doncs això, que estava igual. Més canós, una mica encorbat, però seguia amb una estupenda mata de cabells i aquells ulls grossos i sortints, com una granota, que sembla que més que mirar-te se’t vulguin tirar a sobre.
—Ai, sí. Ecs! I venia amb la bata, també?
—No, no, la bata no la duia.
—Deu haver-la rentat, per fi?
—Jo crec que encara la du per casa seva, predicant modes, mitjanes i equacions a alumnes imaginaris.
I la Francina riu. Per fi, la Francina riu. I el Kai de sobte se sent més segur, més ferm, més lleuger, més jove i més guapo.
—Vaig parlar amb ell, després, al pica-pica —continua el Kai, més animat—. No em recordava de res. Però m’hi vaig estar una estona perquè em feia gràcia despistar-lo.
—No vas aprofitar per confessar-li que eres tu el que li pintava amb boli la seva estimada bata quan passejava entre les taules de classe?
—Però si això ho feies tu!
—Què dius!
—Jo prenia apunts. Tu li pintaves la bata. I després t’ho havia d’explicar tot jo.
—Diversificació del treball, no?
Ara és ell, que riu, en trobar, finalment, un punt de connexió propi i privat. Respira. Deixa anar