—Que fort, que fort, que fort! —exclama, finalment, la Francina.
—Quina il·lusió, no m’ho puc creure! —respon ell, amb un somriure tan ample que li desencaixa la cara.
—Jo sí que no m’ho puc creure! Quan t’he vist… em pensava que estava al·lucinant!
—Jo també!
—Algun dia havia de passar, no?
—Sí, sempre ho he pensat, que Barcelona és molt petita, però… no havia passat mai…
—En tants anys…
—Moltíssims.
—I on vas? A currar, no?
—Sí, a currar, al despatx. I tu?
—També. A Santa Coloma, a fer un taller…
—De psicologia?
—Més o menys. De treball en equip, confiança, cooperació, coses d’aquestes.
—Que xulo!
—Sí. Escolta… Quina il·lusió trobar-te!
—Sííííí! No puc deixar de somriure.
—Estàs igual, cabró —diu la Francina, mirant-se’l de baix a dalt.
—I tu estàs millor…, cabrona —contesta ell, sense gosar mirar-se-la bé.
Tots dos segueixen somrient. Estudiant-se. Ha passat una allau de gent i ara el passadís gairebé torna a ser buit. Un quart de nou del matí. No saben del tot com continuar. No existeix un manual d’instruccions per gestionar la trobada inesperada amb un antiga parella a la qual fa més de quinze anys que no veus. El Kai desitjaria que el moment no s’acabés mai, però, alhora, té pressa per enllestir-lo i anar-se’n a algun lloc privat per assaborir-lo. La Francina trucaria ara mateix a Santa Coloma, suspendria la sessió de treball amb qualsevol excusa i se n’aniria a passar el dia amb el Kai.
—Bé, jo hauria de… —trenca ell el silenci.
—Sí, és clar, jo també hauria…
—Quina il·lusió! —torna a repetir el Kai, que no sap què més dir.
—Escolta, t’anava a dir… —la Francina s’atura un segon. No està segura de saber com continuar la frase, però té clar que no vol que la trobada casual i fantàstica es perdi sense més ni més.
—Digues —l’estira ell.
—T’anava a dir que, com que l’altre cop no ens vam trobar i tal, vols que ho tornem a provar? De quedar, vull dir, provar de tornar a quedar…
—És clar que sí. M’encantaria!
—Vols que anem allà, doncs? Al bar de la Sara Montiel?
El Kai diu que sí, que no hi faltaria per res del món. Ajusten agendes. Dilluns a les cinc. Es fan, ara sí, dos petons més reglamentaris, amb els llavis encara estirats de tant somriure. S’allunyen l’un de l’altra pel passadís. Ella voldria girar-se per mirar-se’l un cop més, però no vol que ell la vegi. Ell sí que es gira i encara al·lucina que s’hagin trobat així. “Tant de bo es girés”, pensa. Però no ho fa. “Per què hauria de fer-ho?”, reflexiona després.
Dilluns a les cinc, pensa ell.
Dilluns a les cinc, pensa ella.
DILLUNS A LES CINC
—Què serà?
—Una canya.
Aquest cop no dubta. No vol te. No vol cafè. No vol aigua. Demana una cervesa. Passen dos minuts de les cinc de la tarda i el mateix home de la vegada anterior tot just acaba d’obrir el local. Du una samarreta bessona de l’anterior, també blanc brillant. El mocador del cap, però, aquest cop és vermell. La llum del sol rebota a les rajoles blanques, travessa, a franges, el local, i fa brillar centenars de miquetes de pols en suspensió. El cambrer li posa al davant una copa de cervesa i se’l queda mirant. El Kai sospita que l’ha reconegut, però fa com si no se n’adonés. Agafa la copa i busca on posar-se. Opta per la mateixa taula alta i el mateix tamboret. Aquest cop no du americana. Texans blaus esfilegassats i samarreta negra de Bad Religion. Com si fos el 1995.
On és? Ni s’imagina que torni a no presentar-se. Fa un glop llarg de cervesa. Se’n beuria quatre de seguides. Entra com si fos un ganivet, travessant-lo de dalt a baix, enduent-s’ho tot, fent net. El mòbil diu que passen deu minuts. Arribarà tard. Però no massa. Segur que ve. No té el seu telèfon. No pot trucar-li ni enviar-li cap whatsapp. No caldrà. Confia. Espera. Assedegat, impacient i segur.
On és? La Francina no fa tard. En realitat, ha arribat abans d’hora. Ha recorregut el carrer de la Guàrdia de dalt a baix. Ha ubicat el bar, encara amb la porta de ferro abaixada. Ha mirat el solar del davant, provant de recordar què hi havia abans. Abans que el Kai pugui arribar i trobar-se’l, entra en un bar d’un tros més amunt, al carrer Nou de la Rambla. Pensa que hi farà temps i un cafè.
En seure, però, demana un conyac. No ho tenia previst. Se li ha acudit sobre la marxa. Era la beguda de fa anys, quan volia donar la nota. No recorda si li agradava realment o només volia que li agradés. Aleshores, alguns triaven ser bevedors de whisky, de vodka, d’absenta, del que fos. Ella va triar ser bevedora de conyac. Torres 10, per ser més exactes. Li sembla recordar que va arribar a desenvolupar-ne un cert gust, que sabia diferenciar-lo d’altres marques. Potser només ho pretenia. El primer glop, però, no li retorna cap record. Només un regust fort, groller i desagradable. Potser no va agradar-li mai. Però segur que el tolerava millor. No pensa beure’n més.
Falten quinze minuts per a les cinc. Potser el veu passar pel carrer, pensa. Sap que ha d’anar a trobar-se amb ell. Que no té cap sentit no fer-ho. I, tot i això, no és capaç d’analitzar què hi fa, allí, anticipant-s’hi, arribant abans, preparant-se. Preparant-se per a què? Anticipant-se a què? Fa un segon glop del conyac i el troba tan ofensiu com el primer. No, no en beurà més. Què n’espera, d’aquella trobada? Perquè sí, va ser fantàstic trobar-se’l de casualitat, la setmana passada. L’alegria va ser honesta i espontània. Somreia sola al metro, mentre anava cap a Santa Coloma. I sí, volia saber més d’ell, de com li havia anat a la vida, sentir-lo relatar algun bocí de la seva vida quotidiana. Però per fer això no calia presentar-s’hi abans, ni passar-se vint minuts per decidir quina roba posar-se, si pintar-se poc o molt, si dir-ho al Jep o no. Al final, ha triat uns texans negres i una samarreta blanca, llarga, baldera i de coll ample i obert, botins que li fan calor i maquillar-se sense pintar-se els morros. Tot mig-mig. Tot dubitatiu. Com ella mateixa. Escura el conyac. En nota l’escalfor baixant-li a la panxa i després pujant-li a les galtes. S’aixeca i se n’hi va.
La silueta de la Francina es dibuixa a l’altra banda de la porta. El Kai la veu, però no mou cap més múscul que els que li permeten eixamplar un somriure. Espera que ella ja sigui a dins per aixecar-se. S’abracen un altre cop i es fan dos petons, aquest cop sí, executats canònicament. L’abraçada es desfà de pressa. L’alegria inesperada de fa uns dies ha evolucionat a nerviosisme. Mentre ella puja al tamboret, ell mira cap a la barra. “Veus com aquest cop sí que ha vingut, idiota?”, pensa. El cambrer se’ls mira amb displicència. Quan els veu asseguts, s’hi acosta. “Què voldràs?” “Un conyac. Tens Torres 10?” “¿Con hielo?” “Sin.” “I una altra cervesa per a mi.” “Molt bé.” “Gràcies.”
—Que fort, l’altre dia, no? —comença ella.
—Algun cop havia de passar. Barcelona és petita.
—I segur que acabem anant pels mateixos puestos…
—Potser ens hem encreuat mil vegades abans en aquell mateix túnel.
—Això no ho crec. Normalment vaig caminant a la feina, després d’acompanyar els nens al col·le.
—Bé,