Si vols i pots i tal, allí seré, aquella estoneta.
M’encantaria veure-t’hi. Però si no pots, o no et ve de gust, o et fa mandra, o t’incomoda, o el que sigui, ho entendré tan fàcilment que no cal ni que em diguis res.
“Per què no?”, va tornar a preguntar-se. Rellegint-lo, li va semblar prou poc comprometedor. Tampoc no la posava a ella en cap situació difícil. Decidís el que decidís, ella no quedava malament. Passés el que passés, ell tampoc. L’homenatge, l’efemèride, quedaven igual de bé tant si ella apareixia com si no. “Per què no?”, va dir-se per tercer cop. Ara que ho havia escrit, tot semblava més real, més proper. Va decidir que fos l’atzar qui ho decidís. Va buscar una moneda de 50 cèntims i la va fer volar per l’aire. Cara, l’envia. Creu, l’esborra.
Va sortir creu.
El Kai va enviar el missatge igualment.
El te es refreda de pressa. Passen dotze minuts de l’hora convinguda. El missatge de Facebook segueix allí, sense contestar. Els primers dies estava més o menys pendent de trobar-s’hi una resposta. Després va deixar de comptar-hi. Va començar a sospitar que havia comès un error, que la Francina es podia haver incomodat, que no tenia dret a proposar-li allò, per innocent que fos. Han passat massa anys. Van passar massa coses. Va ficar la pota massa cops. Si volia demostrar-li que havia madurat i que ja no la cagava amb comportaments adolescents, havia aconseguit tot el contrari. Cada dia que entrava al sistema de missatgeria de Facebook i constatava la no-resposta de la Francina es veia infantil i ridícul. Així que va deixar de fixar-s’hi. Ja hi tornaria a pensar el dia D.
Passen disset minuts de l’hora H del dia D. El te fa gust d’aigua de fregar. La Sara Montiel se’l mira per damunt l’espatlla des de seixanta estampes diferents. Per fer temps, contesta correus al mòbil. Obre Twitter i el tanca després de lliscar la mirada per una dotzena de missatges que no aconsegueix llegir. Torna a comprovar que no té cap resposta a Facebook avisant-lo que no ve, o que arriba tard, o que és un cretí. Res. Intenta imaginar-se-la i repassa el que recorda d’aquella primera nit, l’any 1995. La pel·lícula de Woody Allen que havien anat a veure i que a ell li va costar tant seguir. El sopar de pintxos bascos i vi negre. La copa al Marsella. I, després, aquell bar kitsch on ella el va dur. El lloc on van seure. El que van beure. Les mans d’ella sobre el seu braç o fregant-li la cuixa. Les d’ell, incapaces de trobar on posar-se. La incredulitat que sentia perquè algú com ella estigués amb algú com ell. La cascada de petons. El pa Bimbo amb Tulipán del dia següent. Aquella nit, fa vint anys, ella va fer tard. Potser avui també n’hi ha passat alguna. Potser hi ha alguna explicació mig surrealista, com aquell cop, quan el pedal de la bici se li va quedar enganxat a la barana de l’escala i va necessitar gairebé 20 minuts, va dir, per deslliurar-lo.
Les 17.28. Quina és l’hora adequada per marxar? Es diu a ell mateix que és normal. Que el més previsible era que ella no vingués. Que ho ha sabut des del principi. Que era la interpretació més lògica al silenci amb què va respondre-li. Una forma de dir que no més sorollosa i digna que qualsevol no. Decideix que marxarà a tres quarts. Basteix l’argument de la seva explicació: no es queda fins a les 17.45 per esperar-la, sinó per acabar de gaudir de l’efemèride, de la celebració solitària. Intenta assaborir el darrer glop del te amb llet, però és tan insípid com el primer i nota que li està regirant la panxa. S’aixeca del tamboret i fa una ronda per inspeccionar les fotos, els cartells i els records de la Sara Montiel. Un temple dedicat al record i la nostàlgia no és mal escenari per a una tarda dedicada al seu propi record i la seva pròpia nostàlgia.
Va recollint, però ho allarga. S’acosta a la barra per pagar. Lentament, com si així li donés temps. Com si així pressionés la fortuna. Intenta convèncer-se que probablement és millor que ella no hagi vingut. Si hagués vingut, haurien hagut de parlar. Explicar-se les seves avorrides existències quotidianes. Parlar de les seves parelles i dels seus fills. De la feina. Del temps. De les vacances. De política. Com més haguessin parlat, més prosaic hauria estat tot. Haurien exterminat la mística sepultant-la sota paraules convencionals. Però com que no ha vingut, ha pogut pensar en ella. Ha pogut brindar per ella sense haver de fer-ho amb ella. No hi ha homenatge més sincer, més honest, més sentit que el que es pot fer en solitari i en silenci.
—Què et dec?
—Dos vint.
—Dos… vint… —repeteix el Kai, mentre busca les monedes a la cartera.
—Al final no ha vingut, eh?
—Què? —pregunta el Kai, aixecant la mirada, sorprès per la pregunta del cambrer.
—Què?
—Res, perdona. Que molt bo, el te. Gràcies —corregeix el Kai, en adonar-se que la pregunta d’abans realment no ha existit, que només se l’ha imaginat.
—A tu, mestre. Bona tarda!
No, al final no ha vingut. L’afirmació ressona tan fort al seu cap que no és estrany que hagi pensat que la sentia. Recull la jaqueta i la motxilla. Torna a mirar l’hora. “I si arriba ara?”, es pregunta, allargant el moment. “I si arriba ara?”, pensa, quan ja és fora del bar i mira a banda i banda del carrer de la Guàrdia, sense acabar d’arrencar. “I si arriba ara?”, especula mentre avança, i gira sobre els seus talons per si ella, just en aquell moment, aparegués per algun racó. Decideix no acabar de creuar. No acabar de marxar. S’espera a la cantonada mirant-se el carrer, guixat de ratlles obliqües de llum del sol. Desfà part del camí. Es recolza a la paret d’un dels portals. Està nerviós i incòmode. Si fumés, s’encendria un cigarro. Però no fuma. I el te li ha caigut malament. I la cabrona no arriba. No vindrà. No s’ha dignat ni a dir-li res. L’ha menyspreat i la sensació li resulta dolorosament familiar. Quan la campana d’alguna església propera trenca la tarda amb sis gongs cruels i contundents, decideix que ja n’hi ha prou. “A la merda!” Torna a enfilar cap a Nou de la Rambla, aquest cop sense mirar enrere.
PUTA MEMÒRIA
—Surts, mama?
—Un… un segon…
—Què?!
—Que sí, que un segon, hòstia!
La Francina no sol entrar amb el mòbil al lavabo, però avui ho ha fet. Asseguda a la tassa del vàter, es mira el missatge que ha rebut i no està segura de com interpretar-lo. Està contrariada, però no sap si és pel que ha llegit o perquè sent remugar impacientment la Noa a l’altra banda de la porta. Als 9 anys, considera absolutament impossible sortir de casa sense raspallar-se els cabells menys de 10 minuts. Adorm el mòbil i surt del lavabo. La Noa gairebé l’atropella per entrar.
—Arribaré tard! —protesta la nena.
Unes quantes hores més tard, a mig matí, la Francina surt de la feina a fer un cafè. S’asseu, demana i treu el mòbil de la bossa. No li havia fet més cas des de primera hora. Ara, finalment, pot tornar a llegir el missatge del Kai, per veure què hi diu realment i decidir què en fa. “Fa uns quants dies que em corre pel cap una idea… És molt tonta…”
La Francina esbufega. El tallat, ignorat, es refreda al seu costat. “Joder. Ja et val”, diu, com si el tingués davant. Busca com esborrar el missatge, però no veu com fer-ho sense esborrar tota la conversa. Decideix no fer-ho. Comença a escriure una resposta, al mòbil, amb dificultat, equivocant-se i boicotejada pel predictiu.
No vindré, Kai.
Saps que no m’agrada perdre el temps pensant en el passat. No puc. No vull. No ho trobo adequat. I no em ve de gust. Entenc que tu vulguis anar-hi, que tu vulguis fer-ho, però no m’hi esperis. Ja trobarem una altra ocasió, menys simbòlica, per posar-nos al dia, d’acord?
Un petó.
Francina.
Corregeix “Un petó” per “Una abraçada”. El rellegeix i li sembla