El Kai puja a l’habitació. La silueta del cos de l’Helena es dibuixa sota els tapalls, gràcies a la llum de la lluna que es filtra per les persianes. Les abaixa a poc a poc, per evitar un excés de llum quan surti el sol. El mecanisme grinyola i l’Helena es mou i protesta, sense despertar-se:
—No, Manel, ara no…
EL MANEL I L’ASTRONAUTA
—Anit somiaves —diu el Kai, sense apartar els ulls de la pista.
—Somiava? Per què ho dius? —pregunta l’Helena.
—Parlaves, quan vaig venir al llit.
—I què deia? —torna a preguntar l’Helena, procurant contenir cap mostra de sorpresa.
—No en recordes res?
—No, ni idea.
—Parlaves del Manel —respon ell, després d’uns segons de pausa.
—Uf. Joder.
—Sí.
—Molt bé, Clàudia! Molt bé!!! —crida l’Helena, aixecant-se dreta i fent picar les mans. El Kai també aplaudeix per celebrar que la seva filla ha fet la seva primera cistella del matí.
A les graderies de la pista de bàsquet de Canet de Mar hi ha unes quaranta persones. Pares, avis, germans i algun tiet dels integrants dels equips de “premini” mixt de Canet, Arenys i Cabrera de Mar, que juguen un triangular per tancar la temporada. En Martí juga sol amb una pilota petita de plàstic, rere les últimes fileres de les graderies.
—No entenc per què no la fa jugar abans, el Toni —diu l’Helena, queixant-se del noi que fa d’entrenador, un jugador júnior del club que encara no ha complert els disset anys.
—Han de jugar tots…
—Sí, suposo. Però no crec que la tregui tant com a alguns dels nens.
—No ho sé. Potser no.
—Vaig al lavabo. Vigila el Martí —ordena ella, i s’aixeca i marxa.
—Però si precisament ara està jugant la Clàudia!
—Doncs precisament és ara que haig d’anar-hi.
—Vale, vale.
L’Helena passa de llarg per les portes dels lavabos i surt del pavelló. Treu dos xiclets d’un paquet de la bossa i se’ls posa a la boca. El Manel. Fa més de mig any que va morir. Gairebé no hi pensa mai, ja. Però ara resulta que hi somia. Per què? Mastega el xiclet i camina fins a un petit tros de gespa resseca, coronat amb dos gronxadors i un banc de fusta, que queda per sobre del pavelló. S’asseu al banc. El sol pica i la llum és intensa. Des del turonet, a penes pot endevinar un bocí de mar, que queda tapat per un edifici enorme, perpetrat als anys setanta. Per què li torna al cap el record del Manel? Què devia passar, al somni? Mastega els xiclets sense trobar respostes. Hauria de tornar, si no vol donar explicacions. Però el que li demana el cos és marxar i estar sola.
—És normal que hi somiïs, Helena —li diu el Kai, quan ja fa una estona que la seva dona ha recuperat el seient al seu costat i contempla la pista, sense mirar-se-la del tot.
—No ho sé. Suposo que sí. Encara en parlem a vegades, d’ell, a la feina, saps? Tothom el troba a faltar fent alguna cosa concreta, imagino. I normalment ens ho callem. Però és com si estigués pertot arreu, com un fantasma que ens observa, que s’asseu a les taules de reunions, que revisa les notes de premsa. I, de sobte, t’adones que ja no hi és, que una puta merda de càncer fulminant se’l va endur sense avisar, d’una manotada.
—Per això, que és normal…
L’Helena es queda en silenci, absent, com si no hagués sentit la darrera frase del Kai. Com si fos lluny del seu costat, del pavelló, d’aquest món. Després d’uns instants més de silenci, es gira cap a ell.
—Et faria res tornar tu amb els nens? M’aniria bé estar sola una estona.
—Sí, sí, és clar, com vulguis —respon el Kai, sorprès i dubitatiu.
—Gràcies. M’ajudarà, em sembla.
—I com tornaràs? Vols que et recollim d’algun lloc?
—No, no et preocupis. Ja tornaré. Hi ha trens. És fàcil. No estiguis per mi, d’acord? Ja vindré —diu l’Helena, mentre mira al seu voltant, assegurant-se que no es deixa res—. Dineu sense mi, si no he tornat. Hi ha mandonguilles per escalfar, si vols. O demaneu un pollastre. El que vulguis, vale?
—Sí, sí. No et preocupis. Estaràs bé, però?
—Sí, sí. Estaré bé. Només necessito una mica d’aire.
L’Helena s’aixeca. Fa una mirada al lloc on el Martí segueix fent rebotar la pilota contra la paret, a la banqueta on torna a seure la Clàudia i, per últim, a la mirada interrogativa del Kai. S’ajup, li fa un petó ràpid als llavis i s’acomiada, ràpidament, com si tingués pressa. Surt del pavelló i camina sense saber ben bé cap a on anar. Fa massa calor i va mal vestida per asseure’s a la sorra de la platja. Arriba a la riera i ho troba tot massa concorregut, massa viu. Segueix caminant poble amunt fins que arriba al passeig de la Misericòrdia. És un indret polsegós, tranquil i gairebé solitari, ple de plàtans que fan ombra. És un bon lloc per centrar les idees.
Algú que l’observés, que hagués sentit les seves paraules en somnis, que veiés com l’alterava només pensar en el seu nom, sospitaria que estava embolicada amb el Manel. No era així. Mai va passar res, realment, entre tots dos. Res d’explícit, almenys. Ell va aparèixer a la seva vida fa poc més de quatre anys, quan els socialistes van perdre l’alcaldia de Mataró per primer cop des de la dictadura. L’Ajuntament va ser una bogeria, aquells mesos. Els rumors i les corredisses van ser intensos. El Manel va arribar poques setmanes després del nou alcalde, per fer de cap de premsa i comunicació. Una de les primeres decisions que va prendre va ser sacsejar l’organigrama i convertir la inofensiva Helena en la seva mà dreta, davant l’astorament de tothom. Després de més de deu anys a l’Ajuntament, l’Helena havia aconseguit fer tan pocs amics com enemics. Ella coneixia tothom però gairebé ningú sabia res d’ella. La jugada va sortir-los bé a tots dos: el Manel tenia una via d’entrada a tot l’equip i cap a la resta de l’organització, i l’Helena va trobar, per fi, un propòsit a una feina que fins aleshores havia fet maquinalment. No va dubtar a recuperar la seva jornada completa, malgrat que el seu fill petit, el Martí, encara no tenia ni un any i mig. Ni el Kai ni els seus pares ho van entendre, però l’Helena no va deixar cap marge a la negociació. La decisió estava presa. El Manel li va atorgar una confiança tan inesperada com encoratjadora, com ningú ho havia fet abans. Ella va decidir que respondria. Que estaria a l’alçada. Que era el moment de canviar-ho tot. Començant per ella mateixa.
Aviat va haver-hi comentaris. El Manel tenia bona planta. Alt, sec i segur d’ell mateix, desprenia carisma. Tenia una mirada verda i magnètica que s’enduia tota l’atenció de qui el mirés. Al seu costat, l’Helena brillava encara més. Amb els seus cabells rossos, llargs i llisos, i la seva roba cara i sòbria, sovint semblava que sortia d’alguna revista. El seu rostre era més fred que bell. Al seu cos, els angles predominaven per sobre de les corbes. I, no obstant això, emanava una imatge de perfecció distant, impol·luta, que funcionava com una cuirassa perfecta. Junts, el Manel i l’Helena, feien una parella solvent, equilibrada i competitiva.