El futur no és el que era. Joan Mayans

la petita broma, la minúscula referència a quelcom de propi, quelcom que els diferenciï de dos estranys o dos companys de feina. El noi-pirata del bar porta les begudes. Sense safata. Una copa a cada mà. El seu braç dret du tres o quatre polseres amb trenes de colors. Més amunt, un tatuatge d’un pop agressiu, gòtic, puja fins amagar-se sota la samarreta blanca. Té unes mans grosses i boniques i la pell torrada, sense pèl. Un braç d’home. Tots dos han quedat en silenci mentre l’observen col·locar un rodal de cartró davant de cadascú i situar-hi les copes just a sobre. La Francina compara aquella extremitat bronzejada amb la carn tova i els pèls desendreçats del Jep. El Kai s’agafa els seus propis braços, com amagant-los, pàl·lids, pigats i prims, sense cap polsera ni cap tatuatge que demostrin res de destacable de la seva existència, de la seva tendresa, de la seva seguretat o de la seva masculinitat. Braços nus i sense història. Braços desaprofitats.

      Els costa tornar a arrencar. Així que fan xocar les copes, per guanyar temps.

      —Tu segueixes al teu despatx, no? —pregunta ella, per reprendre la conversa per qualsevol zona més o menys asèptica.

      —Sí, a l’agència.

      —Fèieu webs i això, no?

      —Fem comunicació digital, sí. Consultoria, disseny, webs, apps, xarxes socials…

      —I què tal? Hi estàs bé?

      —Sí, m’agrada. Som petits, però és nostre. No sé si sabria treballar per a algú, a aquestes alçades, ja. De vegades penso que potser seria més còmode. Que som massa fràgils i qualsevol canvi a l’entorn ens pot fer tancar. Però la veritat és que sempre anem sortint-nos-en. Tenim projectes i les nòmines es paguen. I bé, és meu, mig meu, almenys, saps?

      —Sí. Suposo. No et sabria dir. Jo mai he tingut esperit d’empresària.

      —Ja. Crec que jo tampoc. Almenys, la paraula aquesta, empresari, no me’n considero. M’imagino una altra cosa, quan penso en un “empresari”. Em ve al cap el dibuix del Monopoly, saps? El del monocle? Això és el que m’imagino, quan penso en un “empresari”… —cada cop que ho diu, el Kai dibuixa unes cometes imaginàries amb els dits, en un gest que a la Francina li resulta esnob i ridícul.

      —Un emprenedor d’aquests que es porten ara, doncs?

      —Uhmm. Tampoc no m’agrada gaire aquesta paraula. Sembla que si ets “emprenedor” —cometes voladores— has d’anar a la feina en monopatí, tenir sempre idees agosarades i genials, tot supertecnològic i modern, alimentar-te de Kit Kat i Red Bull…

      —Alguna cosa deus ser, no? —entre les cometes aèries i les negatives del Kai a deixar-se etiquetar i continuar amb la conversa amb normalitat, embussant-se en tant tecnicisme, s’està impacientant.

      —Crec que el que més s’assembla al que soc —continua ell, repetint una reflexió que ha fet molts cops, però que avui no nota que li estigui quedant tan enginyosa com altres vegades— és un botiguer. Som com una sastreria de principis del segle passat, amb un petit taller a la rebotiga. Tenim roba feta i fem roba a mida. Segons qui passa per la porta, segons què vol, li podem oferir una cosa o una altra. Som dos socis, tenim dos treballadors. Som una petita família. Treballem junts i ens enfadem junts. A vegades fem vestits dels quals ens sentim orgullosos. Però el més freqüent és fer coses convencionals, normaletes, per seguir aixecant cada dia la porta de ferro.

      —Sona bé. L’auca del senyor Kai i la seva botiga de vetes i webs —tots dos somriuen.

      —I tu què? Com va a la consulta?

      —No és una consulta, ja t’ho vaig explicar al Messenger, no?

      —No fas teràpia?

      —No, no exactament —la Francina recorda perfectament haver-lo posat al dia de la seva situació professional en els missatges que van intercanviar al principi, fa uns quants mesos, quan es van trobar al Facebook. Com pot ser que ell, precisament ell, no ho recordi?—. No és una consulta. Treballo per a una mútua laboral. Faig seguiment a alguns pacients amb malalties psicològiques, per veure que tot estigui en ordre. Faig també formacions, com la que anava a fer l’altre dia, quan vam trobar-nos.

      —Una mútua laboral, ahà —repeteix ell.

      —Sí que veig els pacients, és clar, però no és com si fossin els “meus” pacients, saps? —sense saber com, es veu a ella mateixa dibuixant unes cometes imaginàries i retira les mans precipitadament. Fa un glop del conyac. Se sent estranyament qüestionada i forçada a continuar, a aclarir-ho tot, per tal que no quedin dubtes—. Hi ha gent amb ansietat, estrès, angoixa, depressió…, coses serioses, saps?

      —Però tu no treballes exactament per a ells, no? Vull dir que la mútua la contracta l’empresa, oi? I vosaltres el que feu és vigilar que els treballadors no se n’aprofitin, no és això?

      —Bé, sempre hi ha gent, no?, que es vol aprofitar de les coses. Es tracta d’identificar-los, per tal que la gent que sí que està passant problemes reals pugui seguir el tractament que necessita. No és com si fos una, no ho sé, una mena de policia de fraus, saps? Si la gent que se n’aprofita no la pilles, tot el sistema no s’aguanta, m’entens?

      —És clar, sí —el Kai percep el punt d’angoixa en la veu de la Francina i comprèn que el tema la incomoda, que n’ha de sortir—. Ho entenc, sí. No ha de ser fàcil.

      —No, fàcil no ho és. Però tampoc no és res de l’altre món. Només és feina.

      El Kai diu que sí i es fa una nova pausa, buida, tensa. El Kai busca algun tema que els aparti del to estranyament fricatiu que ha pres la conversa. Pensa en el seu compromís i la seva militància en diverses causes, fa anys. No hi havia injustícia que la deixés indiferent. Recorda, de fet, com més d’un cop ella havia reaccionat amb fredor o, fins i tot, enuig, quan ell feia broma d’alguna de les seves croades impossibles.

      —I amb l’ONG aquella, segueixes col·laborant-hi? De què era? —reprèn ell, procurant evitar qualsevol ombra d’ironia en la seva veu.

      —Amb quina ONG? Amb l’associació dels sahrauís?

      —Sí. Vas anar-hi, no? I vas tenir nens a casa, no? —el Kai comença a témer que no ha apuntat bé o que la referència no sigui correcta.

      —Sí, sí, però fa molt temps. Ja no hi estem tan vinculats. Tenint nens petits a casa ja no pots estar-ne tan pendent, saps? Vam col·laborar-hi, sí. Quan van muntar l’associació de Gràcia amb el Sàhara, sí que en formàvem part, però després ja es feia impossible i no tenia gaire sentit, ja.

      La Francina nota que no s’explica bé, que s’embarbussa. Ha passat a parlar en primera persona del plural instintivament. Com amagant-s’hi. No entén per què està justificant-se davant del Kai, però no aconsegueix deixar de fer-ho. Com si, de sobte, en fer aquell recompte de la seva vida recent, el saldo estigués sortint en negatiu. I sap que tot depèn de com s’expliqui, perquè no hi ha res de dolent, ni en la seva feina, ni en el seu compromís amb res. Només faltaria. Però es nota cada cop més a disgust, més arraconada. I la mirada despistada i innocent del Kai no hi ajuda. Si almenys fos que ell l’estigués burxant… Però no és així. Ell només està mantenint una conversa convencional sobre els aspectes superficials de la vida, com si parlés amb qualsevol mare que es trobés en una festa d’aniversari infantil. Potser és això el que la molesta, la superficialitat de la conversa, com n’és, de poc significativa. No estava preparada per a això. Potser estava tan preocupada per trobar-se un Kai nostàlgic i reivindicatiu d’aquell passat al qual ella no volia mirar que veure’l ara tan neutre, adult i civilitzadament fred la contraria. Rebufa. Escura el conyac. No sap com continuar, però nota que ha de fer-ho. Que necessita recuperar la dignitat. Posar-se al nivell urbà i neutre d’ell.

      De sobte, inesperadament, com si es tractés de la campana que salva un púgil que ha anat rebent i reculant durant tot un assalt, sona la melodia estàndard d’un iPhone des del fons de la seva bossa. Tots dos agraeixen secretament la interrupció. Podran retirar-se