–Hem d’anar a l’origen. Parla’m del pare.
–Quan tenia tretze anys mons pares se van separar i mon pare va anar a viure amb una altra dona. D’un dia per l’altre. Es va canviar de família, així ho recordo. Sé que no va ser així però jo ho vaig viure així. Ara sé que les parelles se separen i que les persones s’enamoren d’altres persones i no és contra ningú. I molt menys en contra dels fills. Però en aquell moment ho vaig viure d’una manera exagerada i grandiloqüent, com viuen les coses los adolescents, suposo. Recordo un dia arribar a casa i trobar ma mare enrabiada, no és el seu caràcter habitual, estava una mica fora de si. Va vindre cap a mi, em va agafar del braç, em va mirar als ulls i em va dir: Fes el que vulgues a la vida, però no depenguis mai d’un home.
–Què vas sentir quan es van separar, Gina?
–Vergonya, autocompassió, responsabilitat.
–Vergonya? Parla-me’n més.
–Pots comptar, ara ho penso i és ridícul però en aquells moments recordo que li deia a ma mare: Però on vols que anem? On hem d’anar a sopar, la Lali, tu i jo soles? Tot lo poble n’anava ple. A mi se’m posaven les galtes roges i tot de pensar-ho. Li deia, li deia: Ni de conya em penso assentar en un restaurant les tres soles, tan normal, com si res. Sí, dona. I que tothom ens assenyali. I que diguin coses com mira estes, com deuen ser, que el pare les ha abandonades. I amb quina cara havia d’anar jo a l’institut cada dilluns. Les amigues tenien uns problemes molt diferents dels meus, si és que no et quedi bé la roba es pot considerar un problema. I em deien últimament estàs molt antipàtica, Gina, que natros no t’hem fet res, eh. I ho estava, sí. I em moria de vergonya cada vegada que havia de parlar amb algun noiet de l’institut, perquè claro, si no em volia ni ell, qui m’havia de voler?, pensava. I claro que em volia mon pare! Però jo en aquell moment pensava que si aquella dona a qui llavors jo en aquell moment no aconseguia trobar-li cap virtut havia merescut tota l’atenció de mon pare, què podia fer jo per recuperar-la? Res. Res més que assumir-ne la responsabilitat, vull dir, del moment i de la situació i allunyar-me una mica més del món que coneixia fins llavors. Jo era la gran, i ma mare, com si se l’hagués engolit un pou sense aigua, com si hagués anat a divagar per galàxies estrangeres, orbitant uns altres sols que no escalfaven i no feien llum. Tot això em passava pel cap. No sé si m’explico.
–Ho entenc. Va ser la primera gran derrota?
–Sens dubte.
–Ara què, els homes?
–No puc suportar que cridin. Evito a tota costa les discussions. Però si no tenen caràcter, no m’interessen en absolut.
–No t’afirmes, llavors, amb els homes?
–No, no ho crec. Tu què n’opines?
–Et toques?
–Eh, sí? Sí. –Vaig vacil·lar, me vaig posar roja. Però vaig intentar respondre simulant normalitat per semblar més madura del que era. Mai ningú m’havia preguntat això. En lo meu imaginari, me pensava que estes preguntes no es feien. Tampoc podia imaginar llavors que la vida em tindria preparades preguntes més incòmodes encara.
–Per sobre o per sota les calces? –Aquí ja se’m va notar la incomoditat de postadolescent i em va sortir un riure nerviós.
–Això és important?
–No ho saps prou.
Aquella primera època que vaig estar veient la Franziska va estar marcada per una cosa que em va agafar per un noi, a mig camí entre l’enamorament i l’obsessió, que feia temps que arrossegava, des dels meus primers anys d’adolescència, abans i tot del meu primer nòvio, i que ocupava gran part de les nostres converses. Un dia li’n vaig ensenyar una foto i per primera vegada vaig vore la Franziska emocionada. «Té trets psicòtics!», va esclatar seguit d’un somriure llarg i brillant. No diria tant, vaig dir jo, però claro, l’experta era ella.
Jo no m’enamoro normal. No em passa sovint però quan és que sí, m’enamoro molt. No m’enamoro com un pot dir me vaig enamorar d’un llibre o de tal obra de teatre o de tal cantant, no. Jo quan m’enamoro soc capaç d’emmalaltir. Un dia la Franziska, que havia detectat que l’amor m’estava començant a debilitar, me va dir: «Gina, i si el que veus és tot el que hi ha? I si aquesta persona no té res més del que ja coneixes per oferir? Vols dir que no t’hi estàs enganxant esperant a descobrir-ne alguna cosa més, d’ell? Però i si el que veus ara ja és tot el que hi ha?», va insistir. Tot i la inquietud que desprenien les seues paraules, jo em vaig aturar en un concepte paral·lel, diria que molt més primari i fins i tot més torbador: i si jo no tinc res més per oferir? I esta pregunta em perseguiria des de llavors i em col·locaria sempre just per baix del meu interlocutor, quan fos algú que em despertés l’interès. Esta pregunta va posar paraules a la meua inseguretat pels segles dels segles.
El Roger m’havia agradat des del primer dia que el vaig vore pels passadissos de l’institut. M’havia cridat l’atenció a l’instant: estava molt seriós, no parlava amb cap dels nois que caminaven amb ell, tenia una bellesa antiga, clàssica. Era blanc, gairebé pàl·lid, i els seus ulls blaus com la buidor dels oceans no deien res.
Portava tupè però ell no ho sabia. Era més gran que jo, tres anys. Per tant, volia dir que només en tenia tres per cridar-li l’atenció, abans que ell marxés a la universitat, moment en què suposava que em moriria de pena. Me quedarien encara tres anys més de deambular pels passadissos de l’institut sense la possibilitat de creuar-me’l i contemplar aquella bellesa estranya que ningú més semblava apreciar, perquè ell era dels que, d’entre una multitud, aconseguien passar desapercebuts. Igual que jo.
La meua tàctica per conquistar-lo era segura tot i que lenta. L’estratègia va consistir a escriure amb llapis en un pupitre d’una aula que em constava que compartíem la inscripció següent: «Garrigós, guapo», perquè ja s’anés fent la idea que hi havia algú que també feia classe en aquella aula arraconada que el trobava guapo, si és que ell, per remota casualitat, s’assentava en aquella mateixa taula o qui s’hi assentés trobava oportú de comentar-l’hi, segurament amb certa fotesa, com tot lo que es fa a estes edats tan malparides.
L’únic que sabia d’ell era que li agradava jugar a rol i que tocava el saxo. Tot això m’ho va explicar una noia de la meua classe, el germà gran de la qual era un dels pocs amics que tenia el Roger. La meua estratègia, però, no acabava aquí, no vos penseu. Durant un curs sencer, cada cop que mos creuàvem pel passadís jo em quedava palplantada, molt seriosa, mirant-lo fixament. Ell detectava la meua mirada clavada com un raig làser a la seua cara i, com si hagués vist una aparició fantasmagòrica, me mirava espantat mig segon i abaixava ràpidament la vista. Però ja era part del pla: ara ell sabia que jo existia. Així durant tot lo primer curs.
A segon vaig voler anar una mica més enllà i, a la meua mirada clavada enmig del passadís, vaig afegir-hi un subtil moviment de celles. La primera vegada es va espantar tant que va fer un botet i tot –suposo que no s’esperava acció en el meu rostre després d’un any– però la segona vegada, me va tornar el moviment de celles. I des de llavors ja mos saludàvem així per l’institut. Era fantàstic, ara teníem un codi secret. A més, vivia just davant de la parada del bus que em duia fins a Amposta, que és on anàvem a l’institut. I de vegades coincidíem, ell per una vorera, jo per la del costat, moviment de celles de banda a banda de carrer i au, a caminar sols i callats però junts al cap i a la fi, no?
A tercer per fi vaig decidir-me a fer el pas definitiu i apropar-me a parlar-hi. Hi havia estat rumiant tot l’estiu. Tenia la conversa assajada, la primera frase que li diria i l’entonació amb què la diria gravada al cervell: «ei, mos coneixem?». (Pensava aixecar una mica les celles mentre l’hi digués,