–Doncs el teu és ben maco. –Ah, resulta que ara acabava de deixar de banda el meu dialecte. Moment en què va aparèixer ma mare per la porta per recordar-me només amb la mirada que allò no era una pel·li de Woody Allen, que jo no tenia vint anys i que tira cap al cotxe que fa mitja hora que t’esperem i ton pare comença a estar nervioset.– Ara surto –i vaig fer-li com senyals amb les celles perquè se’n tornés cap al cotxe. Em vaig girar de cara a l’Elizabeth.– Em sap molt greu que s’hagi mort la sinyor Maria. L’apreciava. He de marxar, però necessito preguntar-te una cosa. Perdona, és que he de saber-ho, voldria haver-l’hi preguntat a ella aquest estiu però mira.
–Què és?
–Per què li deien sinyor Maria? –Per fi, per fi.
–És que es deia així.
–Però i senyor, en masculí?
–Ah, la cridaven en masculí? Qui la cridava així?
–Tothom aquí. –Me’n feia creus. Ella no ho sabia.
–Tu per què creus que la cridaven en masculí? –Va estirar el coll per deixar anar el fum cap al costat contrari on era la meua cara. Quan va tornar-li el rostre al meu camp de visió, somreia com si aquella hagués estat una pregunta trampa, o això pensava jo, que he pensat sempre massa.
–Vaig estar anys creient que era perquè s’havia quedat vídua, però això no té sentit perquè no a totes les vídues les criden en masculí.
–Exacte. Llavors per què?
–No ho sé. Pensava que tu ho sabries. Podria ser que fos –pausa, com un silenci musical– perquè s’estimava les dones? –Del color del pimentó de La Vera, em vaig posar en preguntar això. No em podia creure, de fet, que ho hagués acabat de soltar.
–I qui no s’estima les dones? S’ha de ser molt mala persona per no estimar-se les dones, no trobes? En tot cas, tampoc tindria sentit que fos per això. Per la mateixa norma que no a totes les vídues s’hi refereixen com a senyors, a totes les dones que estimen altres dones, tampoc.
–I doncs? –Jo continuava amb el meu nou dialecte català central sofisticat. El clàxon del cotxe sonava amenaçant des de fora.
–Fem una cosa. –Va agafar un paper i un boli i es va posar a escriure una adreça mentre feia l’última calada i apagava en un cendrer de vidre verd Duralex la cigarreta parisenca.– Dona-li un parell de voltes, jo també hi pensaré, i escriu-me quan tinguis una hipòtesi més sòlida. –Me va picar l’ullet.
De sobte tenia un nou objectiu a la vida i una adreça de París on escriure una carta. Recordo la sensació de no tocar el terra amb los peus en lo meu trajecte cap al cotxe i haver pensat que allò devia ser l’eufòria. Més endavant entendria que l’eufòria té un sostre. Que, per més coses bones, grosses i importants que em passessen a la vida, l’eufòria que sentiria no seria més gran que la d’aquella tarda sortint del xalet de la sinyor Maria.
Hai de reconèixer que en aquell moment l’adreça em cremava, que pensava que li escriuria de seguida, només arribar a casa, que no podria ni deixar passar l’estiu per escriure-li amb una hipòtesi-més-sòlida. Però va arribar setembre i seguia sense hipòtesi, i el mateix quan va arribar Nadal. I quan va tornar a arribar l’estiu, jo encara estava pensant en ella i em vaig adonar que la hipòtesi de sa mare i el gènere masculí s’havia convertit en una excusa per escriure-li una carta.
U
Setembre 2016
Estimada Elizabeth,
He decidit escriure’t la carta que et dec en forma de diari perquè en realitat tu i jo no ens coneixem, l’únic que passa és que intueixo (sé del cert) que tu per a mi ets més important que jo per a tu, i he pensat que si tinc cap remota possibilitat d’augmentar el teu interès cap a mi és a través de les paraules i, en el fons, de la manera en què aquestes sàpiguen despullar-me com a persona. Tot i que t’he de dir, també, que començo una nova etapa, estic intentant ser mare, i m’agradaria tancar algunes portes com ara aquest pensar-te de reüll no sé amb quina intenció des de fa més de mitja vida. Potser el fet d’escriure’t finalment la carta que et dec hi ajuda.
No sé el temps que durarà això meu d’escriure’t d’aquesta manera, com tampoc no sé quin resultat tindrà tot plegat, així que quan me’n cansi, posaré aquest període de la meua vida dins d’un sobre i te l’enviaré.
Començo aquesta carta-en-forma-de-diari una mica de mala llet. Perquè jo no soc de no aprovar l’examen a la primera. Més aviat soc de treure nota. Igual que quan em vaig treure el carnet de conduir, que no m’entrava al cap no aprovar-lo al primer intent. O no acabar la carrera any per curs, o tots els títols oficials i extraoficials d’anglès i de francès que vaig estar traient-me abans i tot que em sortís pèl a l’aixella. I això, la cosa més important de la meua vida, això es veu que no.
Fa quinze dies que no fumo. Feia deu anys que fumava, deu. I m’agradava fumar. Ho feia sense remordiments. Però dissabte a la nit, aquest no, l’anterior, el Fran i jo vam fer l’amor, perquè era el dia, segons l’aplicació del mòbil, de l’ovulació. Ho havíem fet tot bé. Havíem dit: fem primer la mudança i un cop al Delta, a partir de l’agost, ens hi posem. I així ho vam fer. I claro, jo diumenge en despertar vaig assumir que ja no podia fumar perquè acabàvem d’engendrar una criatura.
I res, resulta que avui m’ha vingut la regla. Quina classe d’enganyifa és aquesta. Que com se suposa que es fan els nens, si no és així. Ara he trucat a ma mare i m’ha dit que això és d’allò més habitual, que a vore si et penses que et quedaràs embarassada a la primera. Tampoc és lo normal, això, filla meua, en lo llesta que ets per a unes coses, i per a les altres pareix que vas nàixer ahir. Però a mi em fa ràbia pensar que, si això de tenir un fill depengués d’alguna cosa que jo pogués fer amb esforç, no ho sé, com ara estudiar, treballar de valent, fer exercici, segur que ho hauria aconseguit. Però no, l’única via és confiar que algun dels espermatozous –que no són meus, a sobre, són d’una altra persona, del Fran, en aquest cas– arribarà a l’òvul i el fecundarà; em sembla injust.
Injust com aquest cos meu que fot el que vol, tan rebel, tan indisciplinat, tan suïcida.
Et tindré informada.
Un petó,
Gina
«Necessito un professional. Vatros no em podeu ajudar i jo necessito ajuda». Allà em teníeu. Sí, senyora. Esta conversa tenia lloc entre ma mare i jo al nostre poble natal, molt a prop d’on mo’n vam anar a viure anys després el Fran i jo, de deu mil habitants i uns cent mil mosquits.
La primera vegada que vaig decidir anar a psicoteràpia tenia dinou anys. Així vaig conèixer la Franziska, la meua psicoterapeuta. Ho vaig decidir perquè vivia turmentada pel repte de viure. I això que la vida em somreia com somriuen los xiquets amb una pilota de platja.
Quan ets menuda, no t’imagines que res pot anar malament. Lo futur és un bufet lliure infinit, és tot teu, és inabastable, és etern i morir-te et passarà però en una altra vida. Hi ha gent que ja ho sap, que ho té fotut, perquè han tingut la mala sort d’haver nascut en un país en guerra o un entorn desfavorable. En este món de merda per desgràcia en tenim milions i milions i milions d’exemples, de xiquets amb un futur complicat. Però no era el meu cas. Jo donava per feta la vida fàcil. La felicitat, potser. Sí, donava la felicitat per segura. A mi, la vida m’aniria de cara.
Tenia tan clar que m’aniria bé, que si no m’anava bé només podria ser perquè jo mateixa l’havia espifiat amb males decisions. Per tant, el que em tenia turmentada era prendre decisions. La por d’equivocar-me. Ara és igual, tot això, però, als dinou anys, un futur prometedor m’espantava per la possibilitat de no assolir-lo.
Les pors eren, podríem dir-ho així, lo fil conductor del meu dia a dia: la por d’estimar la persona equivocada. Sobretot això. Imagina’t