Jo ja havia captat que la sinyor Maria utilitzava unes paraules que natros no, fruit que havia estat en contacte amb els catalans d’arreu. Més endavant vaig saber que allò eren los pronoms febles. A mi em fascinava tot plegat. Lo conillet d’Índies, les tomates menudes, aquell català amb accent sofisticat, les converses serioses sobre flors, sobre com cuinaria el peix que havia comprat ma iaia per sopar, «a Juan José li agrada que li fàcigue així» –lo peix, no vos pensésseu que parlaven de cap intimitat. I el gènere masculí amb què era tractada la sinyor Maria, sobretot m’encuriosia això. No era només ma iaia que s’hi referia així. Los altres veïns de la urbanització també.
La sinyor Maria era alta i prima, se feia els seus propis vestits i duia els cabells curts i blancs: «Me’ls vaig tallar quan vaig arribar a París». Normal. Jo també els duria molt curts, si visqués a París. Potser em pintaria els llavis de roig i tot, jo, si visqués a París. «I, fixa-t’hi, quan em va sortir el primer floc blanc, ja me’l vaig tintar tot de blanc. No m’importava gens! I pensa que en aquella època als vint-i-cinc ja et sortien cabells blancs, que vam passar molta pena, la nostra generació». Anys després vaig pensar que, allà a França, la sinyor Maria devia haver-se deixat influir per Andy Warhol, perquè portava la mateixa tallada de cabells i, a més, ell es va tintar els cabells de blanc als vint-i-tres per semblar més gran –que és una cosa que jo mateixa hai valorat de fer en diverses ocasions a la vida, no sé si inspirada pel senyor Andy Warhol o per la sinyor Maria; en qualsevol cas, no hai tingut mai prou valor per fer-ho, de moment.
L’últim estiu que vaig passar amb mons iaios al xalet (una urbanització sense bar, ni botiga, ni carrers asfaltats) tenia catorze anys. Aquell any mons pares m’hi van portar com sempre l’u de juliol mateix, amb la novetat que no hi arribava sola: vaig endur-me tota la tontor de l’adolescència. De cop era mig imbècil: tot me feia vergonya, no tenia res de què parlar amb mons iaios, no volia fer res i ho volia fer tot, no em sabia avorrir i mirava de manera estranya a tothom i totes les coses.
Anem a vore la sinyor Maria, iaia? S’ha mort. Ma iaia no era subtil. Ni tendra, ni tenia una gran psicologia. Les coses clares. Si s’ha mort, s’ha mort; gestiona-t’ho com pugues. Merda, perquè la sinyor Maria era l’única espurna de modernitat que s’intuïa en aquells estius meus de calorades, mosques i mosquits, converses ensopides, ginolls destrossats d’aprendre sola a anar en bicicleta per damunt de la grava.
Vaig agafar la bici i em vaig plantar davant del seu xalet. Vaig vore la caseta buida on l’estiu passat dormia el conillet d’Índies al jardí. Qui se l’havia quedat? Aquell juliol estava disposada a preguntar-li si ella també se n’havia adonat, que la cridaven sinyor-masculí-Maria. Tenia aquella edat en què no volia parlar amb ningú, menys amb la gent que m’interessés, i quina putada perquè la sinyor Maria, que m’interessava, s’havia mort i no la voria mai més, que és un concepte impossible d’abastar.
Havia dit, l’estiu anterior, que m’ensenyaria a cosir uns vestits com los seus, no com los de ma iaia, que també cosia i cosia molt bé, lo que passa és que més aviat es cosia camisoles, sempre molt estampades amb flors i amb moltes coloraines però una mica de l’entallat de Demis Roussos.
Quan li vaig preguntar a ma iaia de què s’havia mort me va contestar que d’un mal dolent, que ara vindrien Losnois a recollir les coses del xalet perquè el posarien en venda i que a vore qui el comprava. Que valia més que fos algú de per allí i no uns altres francesos, que no entenem lo que diuen i mai sabem si mos critiquen o se mo’n riuen a la cara.
Aquell any no m’hi vaig voler quedar tot l’estiu. Només m’hi vaig voler quedar una setmana. Quan van vindre mons pares a dinar el domenge vaig anunciar-los que me’n tornava amb ells, decisió que no els va fer esclatar d’alegria, ni els va omplir de llum la mirada, ni va ser celebrada amb abraçades i xampany i pastes, però mira, era sa filla i se m’havien d’emportar.
Abans de pujar al cotxe de mons pares vaig voler anar a mirar per última vegada el xalet de la sinyor Maria. Potser l’estiu següent ja no hi hauria les mateixes plantes ni tindria tot lo mateix aspecte, si ho acabaven comprant uns francesos, i jo necessitava una imatge mental per retindre. Lo que no podia saber en prendre la decisió d’anar a mirar la casa per recordar-la d’aquella manera exacta era que estava a punt de passar-me un d’aquells esdeveniments que et canvien per sempre.
Me vaig atabalar bastant quan vaig vore un cotxe amb matrícula francesa. Voltant pel jardí, un home i una dona joves. Los nois!, vaig pensar de seguida i, en un sobreesforç per vèncer la meua timidesa innata amb un plus d’adolescència, vaig cridar hola! –en condicions normals, quan m’hai d’adreçar a un desconegut recito mentalment la frase que estic a punt de soltar i tinc planejat què diré a continuació segons diverses possibles respostes, però en aquella ocasió em vaig llençar al buit, conscient que no podia guiar-me pels meus desitjos de continuar aquell hola, que ja era massa tard per enretirar, amb un com és que a la vostra mare li deien sinyor-masculí-Maria. Així que, tan bon punt se van girar cap a mi, vaig optar per fer una pausa, com un silenci musical, i deixar anar: la vida té sentències i després –un altre sospir– tot va com va.
Probablement entre sobtats i intrigats per la meua odiosa aportació, se’m van apropar els dos. Devien tindre vint-i-pocs anys, anaven mudats com si anessen de boda, eren morens, ella amb una melena lluenta i estilosa, i ell tenia els ulls ametllats. Jo, roja fins al punt de l’agonia, vaig dir: me dic Gina, soc la filla, bueno, la neta de la senyora Maria Teresa, d’aquell xalet d’allà. Vatros sou los fills de la si-nyor (vaig remarcar este sinyor) Maria? Me sap molt de mal lo de la vostra mare. Els vaig allargar la mà, ells me miraven deixant-me clar que jo estava parlant balleno com a mínim.
Ell, vaig acabar entenent, era el fill i parlava un català pobre amb accent afrancesadíssim. Ella era la seua nòvia i a dins de la casa hi havia la filla, l’Elizabeth. Quin nom tan elegant. Llavors l’Elizabeth va aparèixer al porxo i diria que la música celestial només va sonar dins del meu cap. Era ben igual que sa mare, amb bastants anys menys. Duia també els cabells curts i platejats, a pesar de no arribar molt probablement als trenta, en el que a mi em va semblar el paradigma de la modernor. Pantalons granate de cintura altíssima amb la samarreta per dins a joc amb els cabells gairebé blancs, turmell a l’aire amb sandàlies de tacó. Els ulls eren ametlles del color de la mel. Lanoia era la gran dels dos germans i parlava millor el català. Se’m va apropar i em va dir: Coneixies la meva mare? Es va encendre una cigarreta fina amb unes mans fines i les ungles pintades a joc amb la camiseta i els cabells curts; una cigarreta que devia ser francesa perquè del Delta de l’Ebre no era. I jo, volent estar a l’altura, li vaig tornar a allargar la mà amb tota la repel·lència d’una xiqueta que vol semblar adulta i li vaig dir:
–Des que tenia sis mesos. Jo, no ella, vull dir.
–Deus pensar que som uns mals fills, no?
–Jo no penso res de vatros. Només que tu t’hi assembles molt.
–Vols prendre un cafè? –Em va fer passar dins al menjador, saleta que jo coneixia bastant bé. Aquell va ser el primer cafè que em vaig beure a la vida. Vaig tindre la sensació física que en aquell precís moment m’havia fet gran, que aquell cafè amb la filla de la sinyor Maria era ben bé la representació palpable del meu trànsit de criatura a persona adulta, responsable i formada. Veigues tu quina burrada. Per trencar el gel, se’m va ocórrer preguntar:
–On està el conillet? –Em passa molt que immediatament després de dir qualsevol cosa, me la qüestiono fins al punt del penediment més absolut. Si es pogués tornar enrere i esborrar frases dites i accions fetes, jo pràcticament no hauria dit ni fet res a la vida.
–No sé de què em parles.
–Ah, tenia un conillet d’Índies a qui hai acariciat