Allà on vivia quan estudiava la carrera, una mena de poble artificial i utòpic a prop de Barcelona anomenat Vila Universitària, només hi residien estudiants, fins al punt que quan vèiem passejant-hi un germà menut o els pares d’algun dels residents mos avisàvem: Mira, un crio!, mira, gent gran! Vivíem com en una bombolla amb tres amigues –érem una espècie de versió jovenívola de Les Teresines– i, al maig, puntual, ja s’obria la piscina envoltada de gespa i allà començava la nostra temporada d’estiu. El disgust que preníem quan, després de Sant Joan, no teníem excusa per no tornar a passar l’estiu al poble.
Ara bé, tot i això, jo cada divendres al matí a vore la Franziska perquè –i ara me n’adono–, en la que va ser l’època més lluminosa de la meua vida, a mi em semblava que no sabia ser feliç.
Lo centre on treballava la Franziska, me’l van recomanar un dia que havia anat a comprar a la pescateria amb ma mare a la Ràpita i mentre fèiem cua –sempre hi ha molta cua a les pescateries, veritat?– a ma mare se li va disparar una mica el to de veu mentre parlàvem de la recent descoberta de la meua depressió postadolescent i va amollar, ja us dic, massa fort per al meu gust, «i a vore d’on traiem ara un psicòleg perquè jo no en conec cap». I al Delta, adés i ara, tant és que hi hagi internet com si no perquè les coses continuen funcionant pel boca-orella. Perquè ser de poble és una mica com ser del passat. Per sort, i per això mai agrairé prou a ma mare aquell anar-se’n de decibels a la cua del peix, la senyora Finín estava allà assentada, amb un ventall. Xiques, què busqueu? Un psicòleg, hai sentit? Mon fill ho és, se diu Manolo. Calla, que t’apunto lo teléfono d’allà on treballa. Està aquí mateix anant al Poblet. Paquita, porta la llibreta dels teléfonos que no me’l sé de memòria, vols?
Hi vaig trucar l’endemà mateix. Me va contestar una veu de dona amb un accent estrany. Era la Franziska. Els trobaria a un maset rodejat d’arrossars a mig camí entre Poblenou del Delta i la Ràpita. Ja em va avisar per telèfon: «Estem jo i el meu soci passant consulta, aquí». Val, no em feia res, me pareixia bé.
Quan vaig començar era estiu. A l’hivern els divendres també passava visita a Barcelona, per això hi podia seguir anant durant el curs, però quan hi vaig començar a anar era estiu. I feia una calor que se’t pansia el pensament i les ganes de viure i tot. Lo camí que duia al maset estava envaït per mosques, que campaven al seu aire abans de deixar pas a l’hora del mosquit. Los arrossars estaven d’un verd intensíssim i preciós, com cada principi de juliol, i feia tot aulor de camp d’arròs, que és una aulor tan característica que si, per exemple, anés caminant per Manhattan i algú hagués plantat un camp d’arròs menudet al terrat del seu edifici, jo des de la vorera en reconeixeria l’aulor.
Vaig apartar la cortina de cordons d’aquells de plasticot verd lleig i, en entrar, ells no em van sentir: hi havia la Franziska i qui vaig interpretar que devia ser el seu soci (el Manolo), que de seguida vaig entendre que no era només lo seu soci.
–Mira, fes lo que vulgues. Si no vols vindre no vingues. Ja l’hi posaré alguna excusa, a ma mare. –A la senyora Finín, calibrava jo d’amagades.
–No, és que no cal que li posis cap excusa. Pots dir-li tranquil·lament la veritat: mare, he organitzat un sopar a casa teva amb la Franziska sense preguntar-li a ella si tenia plans o si li venia de gust i resulta que de plans no en té, però de gust tampoc li ve. I per això no ha vingut.
Així era ella. En aquell moment em vaig alegrar tant que m’hagués agafat ella el telèfon per donar-me hora i no ell. Si n’aprendré, de coses, recordo que vaig pensar un cop superat el xoc inicial de vore que ella li doblava la massa corporal a ell i que ell li doblava l’edat a ella. Ara ja ho sé, que estes parelles són una cosa molt habitual, però hai de dir que en aquella època no n’havia vist mai cap en persona, de parella amb tants anys de diferència.
–Ah, tu deus ser la Gina. Ves passant, asseu-te a sobre un coixí al terra, tanca els ulls i posa’t la mà a l’estómac. No pensis en res i ara quan entri em diràs què s’ha fet present. Aquest home que has vist és el Manolo –jo ja ho sabia–, ja deus haver captat que és el meu soci i també la meva parella. Però això és l’últim que em sentiràs a dir sobre la meva vida personal. Això i que la meva àvia també es deia Gina, que t’ho explico perquè em fa il·lusió aquesta casualitat –em va dir amb una cara d’absoluta i brutal indiferència.
Tot i que amb los anys vaig anar esbrinant-ne més coses: la Franziska era una alemanya de Heidelberg establerta a Catalunya des de feia molt de temps. La carrera ja l’havia estudiat a Barcelona perquè els pares l’havien enviada a passar l’estiu dels disset anys a casa d’una tieta que es deia Ava i que hi vivia a temporades, perquè estava casada amb un diplomàtic alemany i tenien casa arreu. Això m’ho va explicar un dia, mentre jo indagava fent com si no m’importés gens, que era l’única manera que tenia de treure-li informació personal. I la Franziska aquell estiu va descobrir que aquí feia sol cada dia i va voler instal·lar-hi tota la seua fredor per sempre.
Al Poblenou del Delta hi va fer cap una mica com fan cap tots los turistes: anant-hi a passar un cap de setmana mirant moixons i posant-se Autan. «Em va agafar el rampell naturalista i m’hi vaig voler quedar, què et sembla». Es tractava d’un cas bastant aïllat perquè estem parlant d’un poble on no hi ha caixers automàtics ni botigues de queviures, ni botigues de res, de fet. Imagineu-vos si hi ha psicoterapeutes alemanyes. Només ella. Era una dona corpulenta, no gorda, eh. Corpulenta, forta, cabells roginosos ni llisos ni arrissats, una mica, no sé com dir-ho, estorats. Era una dona, llavors, quan jo en tenia dinou, d’uns trenta-cinc anys, diria que no arribava als quaranta, no; de posat seriós i sempre aquella distància tan professional. Aspra, amb un poc-suc que semblava del Delta mateix.
El que no podia saber aquell primer dia que vaig conèixer la Franziska és que acabaria sent una persona tan important en la meua vida, les frases de la qual encara em donen tombs pel cap los dies que hi ha cels foscos.
DOS
Octubre 2016
Estimada Elizabeth,
Avui m’ha fet una espècie de terror adonar-me que hi ha coses que no s’aconsegueixen mai. Perquè, quant de temps és aquest mai? La vida sencera d’algú, oi? Pensa que hi ha gent que neix en guerra i mor en guerra i, potser, per posar un exemple, mai ha llegit un llibre, mai ha sabut quin era el seu plat preferit, mai ha tingut temps d’aprendre a fer l’amor.
No sé fins a quin punt ens arribarem a conèixer, tu i jo; en qualsevol cas, has de saber que soc tossuda, que desitjo poques coses materials, no en vull gairebé cap, em podria desfer del vuitanta-cinc per cent de les coses que tinc d’un segon a l’altre i no m’importaria gens, però les quatre coses que vull a la vida, les vull molt.
No sé fins a quin punt ens arribarem a conèixer, tu i jo, però per si de cas la cosa es queda aquí, m’agradaria que sabessis que per a mi, la vida són coses precioses i coses horribles que s’intercalen i que, a vegades, coincideixen.
Les coses horribles apareixeran a contracor igualment alguna nit inoportuna, i les coses boniques, tinc tot el dret a buscar-les.
Això t’ho dic avui que és tardor i plou i he sabut que aquest mes tampoc no estic embarassada.
Un petó,
Gina
Un dels primers records d’infància que tinc d’estos carrers on vivim ara, més enllà de la sinyor Maria, és l’impacte que em va fer vore la primera persona forastera. En concret, era de França i es deia Hélène. Los veïns del xalet de mons iaios sempre llogaven lo seu durant lo mes d’agost a la mateixa família. Arribaven de matinada amb un monovolum Renault Espace verd botella, amb aquella matrícula groga que a mi em fascinava només perquè era estrangera i tot lo que era estranger, sense que ningú m’ho hagués ensenyat, me semblava que havia de ser millor que el que havia conegut jo fins llavors. Només havia de mirar per la finestra de l’habitació el dia u d’agost de cada estiu en despertar