Gina. Maria Climent

que vaig canviar una mica el codi no verbal perquè s’adonés que m’havia fet el cor a bocinets i n’havia desat les restes a dintre d’una bossa de plàstic que havia tirat a les escombraries de davant l’institut, aquell noi a qui no li coneixia ni la veu. Lo Roger Garrigós, a qui li agradaven les xiques més grans. Ja hauria pogut dur una samarreta on ho anunciés el primer dia, a ell que tant li agradaven les samarretes amb missatges supergeeks: «I like older girls, don’t you dare». Alguna pista així m’hauria anat bé. L’estratègia que vaig prendre llavors va ser reduir la meua salutació mínima de manera que quan tenia les celles cap amunt com per saludar-lo, les abaixava molt ràpidament i acotava el cap, com volent dir Ah, te pensaves que t’anava a saludar amb lo nostre codi secret, eh? Pos mira, no!

      Vaig continuar enamorada d’ell, i una mica de tots los que em recordaven a ell, la resta d’aquell curs i no vos enganyaré, me va anar bé que marxés a estudiar a la universitat lo curs següent per així treure-me’l del cap una mica. Una mica. Com per agafar aire. Aire fins que, en un gir inesperat dels esdeveniments, vaig decidir, als meus disset anys, començar a treballar per poder treure’m lo carnet de conduir tan bon punt fes los divuit. Encara em feia ràbia aquella dona, jo llavors la veia com una dona gran, que duia el meu Roger en cotxe a classe. Així que vaig decidir dedicar els caps de setmana a fer de cambrera en un bar freqüentat per divorciats a la Ràpita, en negre i de nit. Abans això als pobles se podia fer. Ara, no. I, endevineu qui hi havia allà fent de DJ. Lo meu estimat Roger Garrigós! S’havia tallat los cabells i ja no duia tupè, i era un pèl menys tímid, a jutjar per l’«ei, hola», que va va amollar content de vore’m.

      Trigaríem poc a estar besant-mos per les cantonades d’aquell poble, ben entrada la nit, quan sortíem de treballar. L’enamorament que havia sentit durant tota l’adolescència va revifar tan bon punt li vaig tastar la pell dolça, suau com no m’hauria imaginat mai que podia tindre la pell un home. El Roger era delicat i feia els petons tan bé amb la seua boca vermella i carnosa i lenta. Mos besàvem a les nits d’amagat pels brancals i ell sempre em deia: no ho digues a ningú, vale? És que tinc nòvia.

      Sobretot, no et masturbis pensant en ell, m’has sentit bé, Gina? Jo em moria de vergonya quan la Franziska em sortia amb això. Que es crea un vincle emocional i si tu te l’estimes i ell a tu no, et farà malbé. Tu toca’t, em deia amb aquella mirada alemanya incipient, i toca’t per sota les calces, que és important, però pensant en ell, no. Ho has fet ja, segur, oi? I jo em moria de vergonya.

      Vam estar quatre anys més besant-mos d’amagat per aquell poble de manera intermitent. Freqüentava també, de tant en tant, lo meu pis de la Vila, ja a la universitat, on em deixava abraçar-lo per la nit i acariciar-li els cabells, que eren lo seu punt erogen. I em feia riure, perquè tenia un humor que a mi em semblava intel·ligentíssim. Tan tímid com era, quan reia no volia ensenyar les dents i tibava els llavis i jo li veia unes dents boniquíssimes com tot ell.

      A vegades, l’enxampava mirant-me de reüll, que jo li deia mira’m de cara que hi ha confiança, però res. I alguns cops podíem arribar a marxar de la cua del cinema per comprovar que havia tancat la porta amb clau del seu pis d’estudiants, i sí que l’havia tancat. I es preparava cada diumenge a la nit la roba que es posaria cada dia de la setmana i es pesava els grams de pasta i d’arròs i dividia a la perfecció un 25% de verdures, un 50% de carbohidrats i un 25% de proteïnes a l’hora d’anar a fer la compra al súper. Parlàvem bàsicament de música, que ell ho sabia tot i jo en vaig aprendre molt, i de coses rares que ens feien riure als dos.

      Lo que jo no podia saber quan li explicava a la Franziska el nostre primer encontre entre llençols és que ell m’acabaria dient un dia com un altre, després d’haver fet l’amor, estic molt enamorat de tu, no sé què fer, i que seria jo qui acabaria tornant-li el cor trencat en bocinets dins d’una bossa de plàstic.

      TRES

      Desembre 2016

      Estimada Elizabeth,

      Continuo escrivint-te sense acabar d’enviar aquesta carta. M’agradaria poder tancar-la amb la bona notícia de l’embaràs. T’ho dic ara que ja porto tres intents fallits. És possible que, fins i tot, al final m’acabis coneixent de veritat!

      Primer pensava que volia que el fill ens nasqués al gener, com jo. Sempre m’ha semblat que amb l’altra gent nascuda al gener, m’hi entenia. Deu ser cosa meva, però això de només néixer, respirar fred, pensava que et feia una persona distant i reflexiva, gent que ja m’agradava, tot i que potser el que ens uneix a tots els nascuts després de Nadal no és tant el fred de benvinguda o els astres (hi ha qui ho defensa) com el fet que sempre rebem menys regals que la resta.

      Llavors penses que el millor regal de la justícia divina seria quedar-te embarassada per Nadal, oi? Doncs, mira, tampoc. Saps per què? Perquè les divinitats no existeixen, els astres no et fan creatiu ni amable i la justícia és una cosa que ens hem hagut d’inventar els humans, i encara així massa vegades costa trobar-la per enlloc.

      Un petó,

      Gina

      –Com et sents avui?

      –Bé.

      –Què vol dir bé?

      –Com si hagués tret la millor nota mai vista en l’últim examen de carrera i el degà en persona m’hagués felicitat en públic.

      –Vols dir feliç?

      –Vinc emocionada. Ha sigut lo millor viatge de la meua vida.

      Los meus vint anys i jo acabàvem de passar un mes sols per París. Lo juliol, concretament. I això que en aquell viatge me van atracar per primera vegada. Me van obligar a donar-los tots los diners que portava al moneder mentre m’amenaçaven amb una ampolla de Ballantine’s trencada a la porta d’una bugaderia. Pobres nois, si haguessen sabut que només duia cinc euros potser s’haurien estalviat lo numeret. Quan els vaig preguntar per què em robaven me van dir que per a pillar costo. I jo els vaig respondre en un francès de criatura de P3 que vale, pos això se parla, no cal posar-se violent, com la bona senyora diplomàtica que ja era.