Lo primer dia que vaig saludar l’Hélène recordo l’efecte que em va fer sentir un idioma estranger per primera vegada. Aquell bonjour suau com la panxeta d’un gatet, seguit d’un somriure càlid, bondadós, tan ample que li empetitia els ulls perquè d’alguna manera s’havia de repartir l’espai de la seua cara, me va semblar ben bé com si hagués sortit lo sol, com si hagués presenciat lo mateix arcàngel Gabriel anunciant un bon dia.
L’Hélène lluïa una cicatriu vertical de pam al mig del pit. L’havien operat a cor obert a l’Hospital del Mar de Barcelona feia un any, és el primer que em va explicar. I ja és ben curiós que ho entengués perquè, ara que hi penso, jo de francès als vuit anys no en sabia i ella de català, tampoc, però ens passàvem l’estiu parlant.
Un dels estius, quan devíem tindre deu anys, mentre l’Hélène i jo fèiem cabrioles per la platja més propera on mos dixaven anar a peu, però que era una merda perquè era de còdols i roques, vam vore en un racó amagat la Christine pegant-se lo gran bistec amb un noi alemany guapíssim que s’allotjava al càmping. Recordo que em va impactar cosa gran perquè jo, dos persones morrejant-se, no les havia vistes mai. Només en algunes pel·lícules i amb los pares davant, allò tan incòmode, però no en directe. Vaig tindre la sensació que la Christine, que ja devia tindre quinze anys, estava fent una cosa tan, tan d’adulta que no podia sinó ser perillós. Que estava traspassant unes línies que em semblaven flagrants. L’Hélène també estava escandalitzada però més aviat pel fet que a Tolosa –hai dit que eren de Tolosa?– tenia nòvio i ara l’estava enganyant. Ah, és a dir, que allò era normal i a mi em quedaven només cinc anys per fer-ho. Vaig comprendre de cop que en pocs anys canvien moltes coses i que ser la germana menuda és un avantatge de cara a conèixer la vida i el que te n’espera. I putada, perquè a casa meva la gran era jo.
Quan s’acabava l’agost venien mons pares a recollir-me del xalet dels iaios, i com que sabien de la meua amistat amb l’Hélène, sempre duien un braç de gitano i una botella de cava i mos ho menjàvem a la terrassa del xalet dels veïns, com a comiat de famílies fins a l’estiu següent i aquella cosa tan pessimista de desitjar que puguem tornar a trobar-mos tots l’any que ve.
Aquella era una situació incomodíssima, feu-vos-en un compte. Perquè, allà, les úniques persones que eren amigues o alguna cosa similar érem l’Hélène i jo, però ni els seus pares ni els meus i, per descomptat, la Christine, tenien res a vore els uns amb los altres, ni havien parlat en tot l’estiu ni sabien res de les respectives vides.
I llavors, l’idioma. Mons pares, en principi, parlaven francès perquè l’havien après a l’institut, quan encara no s’ensenyava anglès, que s’ensenyava francès. Se veu que quan parles un idioma bé, prou prou bé, però no és lo teu idioma –no parlo del bilingüisme total, més aviat seria un Advanced o un Proficiency d’anglès per a algú catalanoparlant– retrocedeixes quatre anys mentals. És a dir, que jo, a hores d’ara, parlant anglès no tindria trenta-dos anys sinó vint-i-vuit pel que fa a maduresa i eloqüència mental. Vale, pos mons pares, posem per cas que tenien un nivell de francès que els parapetava a l’eloqüència d’un adolescent i m’imagino que per a aquella família (que, d’altra banda, no oblidem que parlava des de la seguretat de mantindre la llengua materna) devia ser com conversar amb uns desconeguts de l’edat de la seua filla fumadora, però amb alguna tara greu en la dicció intentant debatre els grans temes del món.
Llavors durant l’hivern, l’Hélène i jo mos escrivíem cartes. Cartes a llapis en aquells fulls d’un color pastel perfumats i amb línies, amb els sobres a conjunt preparats per escriure cartes d’amor infantil. En realitat, les escrivia ma mare, en francès. Que humiliant, si ho penso, perquè jo no hauria dit mai «estimada Hélène, espero que estigueu tots súper. Nosaltres també gaudim d’una magnífica salut, gràcies a Déu, i som molt feliços. Aquí no fa sol i calor com a l’estiu. Ja tinc un any més i ara vaig al col·le dels grans. Gràcies pel pastís que ens vau regalar, estava bo.
»Una abraçada, et trobo a faltar moltíssim i t’estimo». Aquella família devia esperar amb delit la meua carta per descarregar tot lo riure acumulat del trimestre.
Un estiu van arribar i a l’Hélène li havien crescut los pits. No vaig saber com reaccionar després d’aquell bonjour esperat i dolcíssim una altra vegada i el seu somriure càlid com el mes que ens visitaven. Ella em somreia i jo li mirava aquell pitram mentre vivia el seu guany com una meua pèrdua. L’Hélène ho sabia i jo també, que ara tenia unes mamelles grans i rodones i jo no. I va ser un estiu estrany. L’Hélène ja no va voler jugar amb mi a les cartes, ni a tirar-mos de bomba a la piscina ni a fer de vore que teníem un bar amb els pots de detergent de ma iaia. Se va passar l’estiu parlant fluixet amb sa germana i amb ma cosina, que tenia tres anys més que jo i aquell estiu també havia vingut al xalet. I a mi em va semblar just; just, naturalment, parlant en termes de la crueltat que representa la justícia de la naturalesa, perquè jo, de pits, no en tenia i no havia fet res més que no tindre’n per merèixer-ho. I poc va importar que aquell hivern hagués après a dir cette année, tes lettres, c’est moi qui va les écrire, pas ma mère.
Crec que va ser des de llavors que vaig voler ser adulta, fer-me gran com més prompte millor. Los xiquets eren mala gent. L’estiu següent sí que en tenia, de pits, me van créixer als tretze i no veia el moment que arribés l’agost i tornés l’Hélène per poder ensenyar-li les mamelles i dir-li mira, ara què? Anem a voltar amb la bici? Però aquell estiu el Renault Espace no va vindre. Quan vaig preguntar als amos del xalet del costat com era que no havien vingut la família de francesos de tots los anys em van dir que «a partir d’ara mos volem quedar natros als estius, no mos fan falta ja tants de diners. Que bé, veritat?». Merda.
I em vaig quedar aquell estiu allà amb mons iaios i el meu nou parell de pits que no em servien per a res si no hi era l’Hélène, perquè ara no sabia què fer-ne, d’aquelles mamelles acabades d’estrenar, sense poder jugar a les cartes ni a bars amb potets de detergent i sense poder parlar fluixet amb altres xiquetes amb mamelles, com havia vist que es feia.
La primera època de converses amb la Franziska va durar fins als meus vint-i-un anys. Fèiem la teràpia assentades a terra, una a cada banda de l’habitació formant una diagonal invisible entre les dos. En aquell espai, no podíem estar més lluny. Hi havia una catifa verd maçana sobre la qual mos assentàvem i teníem un parell de coixins grans per a cadascuna. Un, mo’l posàvem al cul, i l’altre, jo me’l posava damunt les cames creuades com un indi perquè sempre tenia fred. Ella se’l col·locava a l’esquena. També hi havia mocadors de paper que jo no vaig usar mai perquè en tots los anys de teràpia no vaig plorar ni una vegada.
Aquells dos primers anys de psicoteràpia amb la Franziska em van servir per entendre que tot ve dels pares: la mare com a model a seguir i el pare com a referent a buscar, ens agradin o no, i sempre és tot culpa dels dos però és com molt de loser donar-los la culpa a ells quan ja ets gran, així que el que has de fer és entendre-ho i superar-ho per poder afrontar la teua relació amb la vida, amb lo món i amb les futures parelles. Això i què és el pitjor que pot passar, què és el pitjor que pot passar, esta frase tota l’estona en bucle com un mantra fins a l’exageració absurda i el riure. És tot lo que vaig aprendre en aquells primers dos anys, que, compte, no és poca cosa, i ho tornaria a aprendre avui mateix.
Com si juguéssem al veo-veo, les nostres sessions sempre començaven amb una espècie de pregària: comet-sents-ara, bé, què-vol-dir-bé, i llavors jo vomitava la meua al·legoria, incapaç de trobar un terme mitjà:
–Com si un torrent d’aigua gelada em travessés lo pit i m’esquerdés los pulmons. Com si la mirada se’m tornés líquida i la veu, de glaç, així em sento.
–Vols dir que tens por?
–Sí, exacte.
–De què?
–Vull deixar el meu nòvio i no sé si serà la pitjor decisió de la meua vida