Per això m’hi hai implicat: perquè el seu pla de fermos rics amb la Primitiva no em sembla gens realista. Tan poc realista que hai vist més factible –imagineu-vos-ho– que jo aprengués a tocar la bateria i entre tots dos féssem un grup i composéssem una cançó que fes la volta al món. En això estem. En això i fer una criatura, que són dos projectes que una mica se retroalimenten, perquè, al capdavall, la casa la volem comprar perquè voldríem fer-hi obres, però no mos gastarem diners en una casa que no és nostra, veritat? I després, per no haver d’estar patint que no mos facen fora a natros i criatura i bateria i llavors a vore què fem.
Jo no ho sé, si mo’n sortirem, segurament no perquè a mi també em sembla boig això de formar una banda (per aquí al Delta, segons com, encara en diuen conjunt, de les bandes de rock: Fulanito tenia un conjunt) i poder comprar-mos la casa amb els diners de l’èxit del nostre one hit wonder perquè hi créixigue esta hipotètica criatura que estem intentant tindre. Però mira, sabeu què, que si tenim un pla, val més que sigue divertit. Així si no mo’n sortim, com a mínim mos ho haurem passat bé intentant-ho.
No puc evitar, ara que hai tornat a viure aquí, recordar la sinyor Maria cada vegada que passo per davant de la que va ser casa seua.
La sinyor Maria era de Masdenverge i amiga de ma iaia Maria Teresa. Que, no us ho perdeu, ara ho sé, que Masdenverge està a catorze quilòmetres del meu poble, però llavors a mi em semblava que la sinyor Maria devia ser com a mínim d’un altre planeta. Se veu que havia estat vivint a França durant la dictadura franquista i, per tant, en contacte amb catalans d’arreu, i d’aquí este accent que a mi em pareixia tan sofisticat (perquè deia aquest i no este i nosaltres i no natros, entre altres peculiaritats lingüístiques).
La sinyor Maria i ma iaia Maria Teresa només se veien a l’estiu, quan coincidien a la urbanització Sol i Mar d’Alcanar Platja, que és on tenien los respectius xalets. A mi, amb mons iaios, que llavors me semblaven vells però que ara ho penso i no devien ni haver fet los seixanta, me deixaven tot l’estiu, tots los estius des que tinc memòria i fins que em va vindre la regla, que va coincidir amb l’edat que vaig voler deixar d’anar-hi.
Mons iaios ja hi eren des de meitat de juny, al xalet, i a mi mons pares m’hi duien l’u de juliol. M’hi duien a mi sola perquè ma germana, que no va nàixer fins que jo vaig tindre cinc anys, primer no la portaven perquè deien que donava massa faena a ma iaia i després, quan va ser prou grandeta per no pixar-se damunt, la xiqueta va captar que durant dos mesos a l’any podia tindre el privilegi de ser filla única i per això sempre feia el numeret perquè la deixessen quedar a casa amb mons pares. Només arribar al xalet, ma iaia em deia: Ara anirem a saludar la sinyor Maria (ma iaia ho deia així, amb i, sinyor) que vull que veigue lo gran que t’has fet des de l’istiu passat. I jo pensava que no tenia cap mèrit, que no ho podia frenar, això de créixer i créixer, i ella estava orgullosíssima dels meus rínxols, que vaig trigar a entendre que eren meus i no seus perquè ella sempre deia a tothom: mireu estos rínxols, són meus.
La sinyor Maria tenia un conillet d’Índies (ara en diuen més cobai per culpa del castellà cobaya, però abans en dèiem conillet d’Índies) que s’alimentava de tomates xerri (això també passava abans que les tomatetes menudes es diguessin xerri), que ella mateixa cultivava. Vos podeu imaginar que l’estiu que em van presentar el conillet d’Índies gairebé esclato de joia. No només me deixaven acariciar un animal suau, menut i manset, l’existència del qual desconeixia del tot fins allavontes, sinó que a més me deixaven menjar lo mateix que menjava ell: podíem compartir aquelles tomatetes que pareixien de jugar i que, igual que la sinyor Maria, me semblaven portades d’un lloc ben exòtic. De Masdenverge, molt probablement. Ben mirat, i des de la distància, potser associava l’exotisme a Masdenverge perquè sempre s’ha dit: a Masdenverge va caure un globo. (No us penseu que al sud en deien globus, no.) I la primera persona a qui l’hi vaig sentir dir va ser la sinyor Maria. A Masdenverge va caure un globo. Sí?? Quan? Com, això? Sempres’ha-dit. De fet, este fenomen una mica estrany encara passa avui dia per la comarca del Montsià; no que caiguin globos, que això només va passar una vegada a finals del segle XIX, sinó que si tu pronuncies lo nom d’este poble davant d’algú de la zona de més de quaranta anys, te deixarà anar, com per inèrcia, sense ni aixecar la mirada del diari o apartar-la de la tele: a Masdenverge va caure un globo.
I ara una altra cosa que em confonia, i a estes altures del text suposo que a vatros també: vull dir que jo era menuda però ja sabia que les dones eren senyores i els homes eren senyors, menys la sinyor Maria, que per algun motiu que se m’escapava havia adquirit lo gènere masculí.
En l’afany tan humà de trobar una norma que homogeneïtzés aquell meu dubte pel qual a algunes dones se les tractava de senyor, los meus sis o set anys i jo vam imaginar que devia respondre a una qüestió d’estatus, com ara haver-se quedat vídua.
De fet, a la sinyor Maria feia anys que se li havia mort l’home. No n’havia buscat cap altre i mai no parlava d’ell. Era com si hagués passat en una altra vida. Vos diria com se deia el seu marit però és que no ho sé del poc que en parlava. I això que jo m’hi vaig passar tardes senceres d’estius sencers, al seu jardí, escoltant de fons les converses entre ella i ma iaia, mentre li acariciava el conillet i me li menjava les tomatetes.
Parlaven de les plantes, de quines donaven més-bon-resultat: «Esta t’aguanta tot l’istiu, esta és una mala herba, Maria, però fa una flor molt guapeta que sembla una ballarina». A mi esta mala herba em flipava: amb lo primer raig de sol les floretes de la planta es recollien sobre si mateixes –segons ma iaia, se n’anaven a dormir, en la que va ser la primera metàfora que vaig entendre; ma iaia no ho va saber mai, què eren les metàfores, però ella les usava– i, al tard, tornava la flor de nit a despertar-se i tranuitava, i s’obria en forma de dona amb vestit de gala. Me fascinaven. Tots los colors del món estaven allà posats en cadascuna d’aquelles floretes fràgils que dansaven al ritme del dia i de la nit.
Tot i que la meua planta preferida és la buguenvíl·lea. Però el cert és que no sé si m’agrada genuïnament o si perquè el xalet on me vaig passar mil estius parlant de coses bàsiques amb ma iaia estava recobert de buguenvíl·lees. «Se cus així, posa’t lo didal, oco no et fàcigues mal». O m’ensenyava a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, «que és lo que millor va». O a cuinar amb paciència, però d’això no en vaig aprendre. I esta era la vida de ma iaia, que no sé si hi estava d’acord o no, si li agradava la vida que portava o n’hauria preferit una altra, perquè em sembla que no l’hi va preguntar mai ningú.
Lo cas és que les coses que sabia fer molt bé li agradava fer-les, i cuidar les plantes li agradava. A mi m’agradava mirar com li agradaven i, com si no s’hagués proposat fer res més a la vida –devia ser exactament això– treia amb tota la parsimònia les fulles mortes de cada planta que tenia al jardí durant hores i més hores mentre taral·lejava cançons en castellà, que eren les úniques que coneixia, tot i no parlar-lo mai. I la buguenvíl·lea immensa de l’entrada, a partir de la primavera, començava a donar molta faena, molta. Cada dia s’havia d’agranar, però és tan bonica, ara, em deia, que s’ha d’aprofitar per mirar-la. I sempre me les feia aulorar i em deia «aulora, estes no fan aulor, estes sí». I jo quan tiro enrere i recordo aquella època em perdo en un núvol de fragàncies, textures i colors que barrejaven vermells, grocs, verds i violetes, i el tacte de les seues camisoles d’estiu que semblaven de seda però no ho eren i el del sabó moll fresquet a les mans sota un sol que espaterrava i l’aulor del dinar que pujava fent-se lent a la cuina de fogons de gas, que tenia tota l’aroma de l’amor, perquè sempre he cregut que si algú cuina lent per a tu és perquè et deu estimar molt. I,