Mentrestant, la pàgina ja estava penjada online.
—Us he posat alguns marcadors perquè els motors de cerca us col·loquin a la primera plana. En un dia o dos ho notareu.
Després, en Mateo el va acompanyar fins a la reixa del jardí. Quan va tornar al despatx, ella estava asseguda a la seva cadira, mirant-se la pantalla amb desaprovació.
—Per què has afegit aquesta frase?
—És el nostre lema.
—Però fem moltes altres coses.
—Sí, però aquesta és la que ens distingeix.
—No et sembla molt fanfarró? I no em fotis el mateix rotllo que en Constantin.
—No és fanfarró, perquè és veritat. Els hem trobat tots. —Va fer una pausa—. També la Nora.
Però no havia estat ell, cosa que, certament, l’havia turmentat durant els mesos de la desaparició de la Nora. En Mateo Hernández, el detectiu que als fullets es vantava de «Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes» i que era incapaç d’esbrinar on era la seva pròpia filla. Encara n’estava avergonyit. Tots els fullets havien estat perseguits i aniquilats, menys aquell, que havia sabut amagar-se.
I ara ho proclamava la flamant pàgina web: «Hernández Detectius. Cent per cent d’èxit en la recerca de persones desaparegudes». I era cert. Perquè l’havia trobada una Hernández. L’Amàlia ho havia aconseguit, havia fet que tornés amb la mateixa maleta petita amb la qual se n’havia anat. A dins, la mateixa roba, encara que s’havia aprimat. Com l’havia localitzada? Què havia sabut veure la seva filla petita que a ell se li havia escapat?
L’Amàlia va somriure amb desconfiança i, abans que a ell se li passés pel cap fer-ho, li va repetir la resposta que li donava cada vegada que li preguntava on i com l’havia trobada:
—La Nora no vol.
Ell es va arronsar d’espatlles.
—Vaig a veure què fa ta mare.
Cent per cent. Ells també.
4
Després de sopar ràpid i poc, la Nora va pujar al seu dormitori. Quan no treballava, es passava les hores allà, mirant pel·lícules a l’ordinador o llegint; la biblioteca de l’antic estudi de la mare, en aquella mateixa planta, era inesgotable. No se sentia còmoda a cap altre lloc de la casa. Cada habitació servia únicament per al que el seu nom indicava, al menjador s’hi menja i al despatx només s’hi treballa. Ja no llegia el diari a la cuina ni treballava a la sala. Les antigues habitacions dels seus germans i dels seus avis eren museus no declarats. I encara que el segon pis de la casa estava completament a la seva disposició, no havia recuperat els seus banys eterns, placentaris, dels quals sortia arrugada i remollida, però regenerada.
I al jardí hi havia dos impediments que la’n mantenien allunyada; el fred i la tieta Claudia. Si la Nora el trepitjava, la seva tieta en desapareixia després d’un moviment nerviós del cap, com si un telèfon urgent, que només ella sentia sonar, la reclamés a casa seva.
El carrer tampoc l’atreia. Per obligar-se a sortir de casa, l’últim cap de setmana havia anat una vegada al cine i també a una exposició. Tota sola. La llista de contactes del seu mòbil era més aviat magra, la família i alguns serveis. Semblava el mòbil que els fills compren a la mare jubilada.
Després de la mort d’en Manel, havia trencat amb tots els amics, els pocs que tenia. Ni ella ni els seus germans havien sabut fer gaires amistats. Però n’hi va haver. Potser continuaven allà, com si fossin espores, resistents a tot el que havia fet per allunyar-se’n. En part de manera voluntària, perquè li recordaven en Manel i no ho suportava. A d’altres els havia foragitat la tristesa, que la seva dedicació obsessiva a la feina amb prou feines ocultava. La capacitat de suportar la pena aliena és força reduïda; potser els esgotava que els seus esforços per animar-la no li fessin pràcticament cap efecte i es retiraven derrotats, sense adonar-se que, en realitat, ells no havien de fer res, que ella n’hauria tingut prou que fossin allà, sense necessitat d’haver de buscar paraules de consol o d’ànims. N’hi havia prou amb callar i simplement ser-hi.
L’única cosa bona de no tenir amics era que no s’acabaria barallant amb la meitat discutint sobre nacionalismes, el tema que amenaçava amb envair totes les converses. Cada vegada hi havia més banderes penjades dels balcons i de les finestres. D’una banda i d’una altra, els volien vendre pàtria, apel·lant a l’instint primitiu de clan dels éssers humans, a la necessitat de sentir-se part d’alguna cosa i, el que era pitjor, de sentir-se que es pertanyia a alguna cosa que es considerava intrínsecament superior a una altra, en el fons, pel fet de formar-ne part. Una cosa molt humana. Tot molt humà. Tot bastant absurd.
Estava cansada, però no tenia son. Dormir s’havia convertit en una gesta. I fer-ho sense malsons únicament era possible amb l’ajuda dels somnífers. Però al sanatori havia après a dormir sense química i volia tornar a aconseguir-ho. Aquella nit, que se sentia tan fatigada, potser se’n sortiria.
Va llegir durant una hora i va apagar el llum.
S’havia adormit?
Sí, dormia, perquè va reconèixer aquell sobresalt, aquell cop al pit que l’arrencava del son i l’obligava a agafar aire amb ànsia, com quan se surt gairebé asfixiada de l’aigua després de bussejar a massa profunditat.
L’havia despertada alguna cosa que no esperava tornar a sentir: les passes de la seva mare davant de la porta.
No sabria dir quantes nits l’havia despertada el so subtil, el clic gairebé metàl·lic d’una rajola una mica solta al davant de la porta.
La primera vegada tenia deu o onze anys. Compartia habitació amb la seva col·lecció de pors nocturnes: espectres i monstres, vampirs, homes llop, zombis i ninots assassins que s’havien escolat al seu dormitori gràcies a la televisió i, sobretot, a les lectures, algunes de les quals clandestines. Pors que en realitat eren buscades i que li procuraven una companyia que era tan pertorbadora com plaent. N’hi havia prou amb no deixar els peus al descobert i tapar-se perfectament amb el cobrellit fins a la barbeta per tenir-los a ratlla. L’endemà al matí, desapareixien obedients.
Totes aquelles pors van aguantar l’alè quan una nit la porta es va obrir, una ombra es va perfilar al marc de la porta i un peu va trepitjar la rajola solta. L’ombra va avançar unes passes de manera erràtica, s’inclinava endavant i endarrere, anava de banda a banda i aixecava els braços mentre emetia un lament gutural, com si plorés i rigués al mateix temps.
Tots els fantasmes de ficció van sortir fugint escala avall quan la Nora va descobrir que la figura fosca que se la mirava des del peu del llit era la seva mare.
—Que estàs desperta, filla?
Ella va contestar que sí.
—Això que em passa no és culpa vostra. Però tu ja ho saps, oi que sí?
—Sí.
—Tampoc és culpa meva. És una cosa que ens passa a moltes dones de la família. No podem fer-hi res. És així.
Va seure a l’espona del llit i li va fer una pregunta que li repetiria en cada visita nocturna, però mai a la llum del dia:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
La Nora no sabia quina era la resposta correcta. Perquè no n’hi havia.
—Ho sento molt —li va dir la seva mare, i va ficar la mà per sota del llençol.
Li va buscar els peus. La mà estava molt freda, però ella no els va apartar i va permetre que els li fregués amb suavitat mentre repetia que ho sentia molt.
Aquell dia va perdre la por als fantasmes de ficció, aquells covards que l’havien abandonada així que la