El pare es va tornar vermell de cop i volta. I, en comptes de donar-li una resposta, que tampoc era necessària, li va dir:
—Aquesta tarda vindrà en Constantin. I per fi hi haurà una pàgina web de l’agència, com sempre reclames.
Semblava que la volgués compensar d’alguna cosa, quan el que ella pretenia era modernitzar l’empresa. El seu pare, que tenia tan bon ull per captar el que els clients volien de debò, era molt poc sagaç amb els fills.
—Marc, arribaràs puntual a les dues? —El pare li trucava al mòbil—. És per calcular la quantitat d’arròs. Avui cuino jo. Ta mare i ta germana han anat a un enterrament.
Després que la Nora tornés, el convidaven a dinar a la casa familiar més sovint. I també l’àvia Carmen, que hi anava amb molt de gust perquè la viduïtat li pesava. En Marc sospitava que els seus pares cobrien d’aquesta manera la incomoditat de quedar-se tots dos sols amb la seva germana, que continuava sense donar explicacions sobre els mesos que havia estat desapareguda.
—I l’altra no en diu res —va comentar el pare abans de penjar; era una queixa recurrent de la qual el feia partícip.
Des que la Nora havia tornat, es referia a l’Amàlia com «l’altra» massa sovint. Durant la seva infantesa, quan es referia a ells davant d’altres persones, eren «la gran, el nen i la petita». A la Nora també li hauria pogut dir «la millor». Perquè era el que el pare pensava i no s’esforçava gens a dissimular-ho. Quan eren petits, ja els posava a prova amb jocs que camuflaven exàmens. I sempre guanyava la Nora. «No és just, és dos anys més gran», protestava en Marc. I era precisament la Nora la que, quan estaven sols, l’hi reconeixia i li aconsellava que no protestés tant perquè el pare no el considerés un gemegós. L’Amàlia, la petita o l’altra, semblava feliçment immune; jugava, perdia i admirava la seva germana com si fos una deïtat. «Doncs ja la torneu a tenir aquí. A veure si us aneu tranquil·litzant», es va dir sense apartar la mirada de la porta de càrrega i descàrrega de la indústria càrnia.
—Ves qui acaba d’arribar!
Es va redreçar al seient del cotxe per poder enfocar millor. Allà el tenia. Les portes del darrere de la furgoneta es van obrir com una gola famolenca i van començar per engolir dos costellams i mig de porc. Després, dues caixes de pollastres plomats, amb els culets arromangats a l’aire, van abandonar el magatzem de la planta en ple dia. Allò era robar bé, a la vista de tothom. A qui cridaria l’atenció un home amb un mandil que anava carregant peces de carn en una furgoneta blanca amb els tres porquets de Disney dibuixats als laterals? Fins i tot allò era robat. Va riure i va girar en excés l’objectiu de la càmera. Els ulls dels conills escorxats, els darrers a entrar a la panxa del monstre, tenien l’expressió de terror de les princeses raptades. Què li havia dit el seu pare que hi havia per dinar? Arròs. Seria a la cubana. El pare era un cuiner de batalla. Quan va fer els quaranta, els tres fills li van regalar un llibre de cuina, Las recetas de Carvalho, i ell ho va interpretar com una al·lusió a la professió i no a la limitació dels seus dots culinaris. El pare era així, entenia el que volia entendre.
L’empleat de la indústria càrnia no aconseguia tancar bé les portes de la furgoneta, cosa que va obligar el conductor, que fins aleshores no havia sortit de la cabina, a ajudar-lo. Un regal. Els va fotografiar junts. Ja els tenia.
A en Marc li van venir unes ganes sobtades de prendre una cervesa per celebrar la seva sort. Llavors va recordar que a casa dels pares no podria ser. Després que hi tornés la Nora, la mare havia decidit, una vegada més, deixar de beure. I calia dir a favor seu que ja feia força temps que no requeia. No havia pres res durant el Nadal, que aquell any havien celebrat com de puntetes. Massa propera, la mort de l’avi Conrado; massa fràgils, els ànims de la Nora.
La nit de Cap d’Any la mare va brindar amb aigua.
—Això no porta mala sort? —va preguntar l’Alícia, la seva dona.
Tots els Hernández van notar el mateix dogal que els pressionava el coll. No hi havia res que els pogués portar pitjor sort que la mare bevent. I tots, en Marc n’estava segur, es preguntaven en quina data del calendari acabat d’estrenar posarien la creu per indicar que la mare havia abandonat el seu bon propòsit. Tot i que semblava més una promesa que un propòsit, una promesa a santa Nora, la retornada.
Mentre la furgoneta engegava, va guardar la càmera a la funda. Els hauria de seguir per documentar a quins restaurants servien la carn robada. Però ja ho faria, ara li venia de gust celebrar el seu èxit. El seu informant li passaria aviat les còpies dels albarans falsificats. Unes quantes fotos més i tancava la investigació.
Va sortir del cotxe. Al carrer paral·lel hi havia vist un bar.
1
La Nora va sortir de l’enterrament una mica marejada. A l’olor espessa i lleugerament putrefacta de les flors se li havia sumat un encens massa oriental, més d’acord amb llums de sal de l’Himàlaia i figuretes del déu Xiva que amb les escenes bíbliques dels murals de l’església. A mitja cerimònia va estar a punt d’anar-se’n, però hauria atret massa l’atenció i hauria donat motiu a enraonies, a més de les que ja hi havia al barri sobre elles.
Abans de l’enterrament, la mare i ella s’havien trobat amb l’àvia Carmen a la plaça Orfila i havien entrat totes tres per la porta principal. La mare no ho faria mai per la lateral. Arribaven amb temps per ocupar un lloc estratègic, l’extrem d’un banc al mig de la nau enorme de l’església de Sant Andreu de Palomar. Des d’allà es podien veure perfectament els ocupants dels primers bancs i, abans, durant i després de la cerimònia, donar un cop d’ull a tota la resta sense haver de castigar-se les cervicals.
Al davant, al costat de la família d’en Damià, hi havia els altres tres vells del Versalles amb les seves dones i l’expressió d’indefensió, de terror latent, dels homes de la seva generació davant de la possibilitat d’enviudar. Als bancs del final, els assistents de compromís, alguns fins i tot drets. Però en aquell enterrament la mare no era l’única que passava llista. Mentre ella feia inventari a la seva esquerra, molts se la miraven amb curiositat. Alguns, que semblava que creien que els xiuxiuejos arribaven al seu destinatari en un sobre tancat, comentaven la seva presència:
—Mira, allà hi ha la Lola, la de l’indià, amb la sogra i la filla.
—Quina?
—La gran, la que va enviudar i se’n va anar de viatge per aquests mons de Déu.
—Pobreta! Tan jove!
—Se la veu desmillorada.
—Com estaries tu?
—I com s’assembla a la Lola! Esperem que només en el físic.
—Sembla normal.
—Home! Normal, normal..., no ho sé. Això del viatge és raret.
—Tu creus?
—A veure, se’t mor el marit i tu, què fas? Te’n vas a veure món?
L’altra no va tenir temps de contestar, començava la musica i, amb ella, va tornar a les orelles de la Nora una cosa que formava part de la banda sonora del barri, els cants desaforats de les tres germanes Salabert des del segon banc. Durant uns segons es va quedar atrapada entre l’emoció, tova com una magdalena proustiana, d’haver tornat al barri i unes ganes de riure incontenibles, provocades per les notes greus de la melodia. No perquè desafinessin menys a les agudes, sinó perquè arribaven a profunditats que feien témer que un dimoni eslau hagués pres possessió d’aquelles goles resseques. El frec amb el cos de l’àvia, que es prenia molt seriosament aquells actes, la va ajudar a reprimir-se.
Així doncs, es va aguantar el riure, el mareig, les ganes d’enfrontar-se a les persones que deien mal al seu darrere i a les mirades, i finalment van tornar a sortir al