I ella li contestava:
—D’acord.
I a ell el deixaven allà, aguantant el rètol del final davant de la càmera, sense assabentar-se que l’equip de filmació ja se n’havia anat.
—Per què les pel·lícules no expliquen que hi ha un dia, i un altre, i un altre, després del final feliç?
Ho preguntava als dos homes, dos estibadors, que fumaven en pipa damunt d’uns fardells en un dels quatre quadres amb escenes portuàries que havien estat del besavi indià de la Lola. Al fons, un vaixell que, segons en Marc, era una goleta.
Abans de passar per l’agència, l’Amàlia va entrar a casa. A baix no hi va1 trobar ningú i va pujar directament a la segona planta, a l’habitació de la Nora. Hi va treure el cap. El sol hi entrava per les dues finestres que donaven al jardí, però en aquella cambra gairebé nua hi feia fred.
Alleugerida, va veure el llit desfet; la seva germana havia dormit allà. Podia ser que la força centrífuga que se l’havia emportada es trobés encara latent, tot i que de moment no hi havia res que ho fes sospitar. La Nora continuava una mica llunyana, una mica apàtica de vegades, però semblava tranquil·la.
Al davant d’una de les finestres hi havia l’escriptori de caoba pesant i tètric que havia estat del besavi Josep, l’estraperlista. A la família materna tots els avis tenien sobrenoms, com la reialesa. Però no n’hi havia cap que es digués «el Savi» o «el Cerimoniós», sinó en Magí, «l’Indià», rebatejat com «el Negrer», gràcies o per culpa de les indagacions de la Nora. Després hi havia el seu fill Josep, «l’Estraperlista», i, finalment, el pobre avi Salvador, conegut amb el malnom d’«el Dilapidador», perquè en pocs anys s’havia rebentat la fortuna familiar. Els avis paterns, en canvi, simplement es deien tots Conrado.
Al damunt de l’escriptori de la Nora hi havia alguns papers amb l’empremta fosca de la seva lletra atapeïda. Es va alarmar. Va agafar els papers. Eren notes de treball sobre el cas que estaven investigant plegades. De tota manera, va obrir els calaixos de l’escriptori. Tres a cada banda, buits. Al calaix del mig, un parell de llapis van rodolar amb la falsa alegria dels nens abandonats en un parc d’atraccions.
Acabat el control, tocava començar a fer feina. Va baixar.
Un passadís sense llum connectava la part de l’habitatge amb la de les oficines de l’agència. Quan el seu pare va reformar la casa per fundar Hernández Detectius, es va oblidar de posar-hi llums. Deia que havia estat una badada del paleta, però els seus germans i ella sempre havien sospitat que ho havia deixat així perquè quan eren petits els feia por la foscor, i d’aquesta manera no s’acostaven a tafanejar pels despatxos. La necessitat d’il·luminar aquell tub tenebrós era un tema de conversa recurrent en la família. O potser una tradició?
Va travessar el passadís i va obrir la porta del segon despatx, l’oficial, el de rebre els clients. El pare s’estava mirant els quadrets de tema colonial que havien estat de l’indià, el que havia construït la casa. A la mateixa paret, els títols de tots els detectius de l’agència, penjats en columna per ordre d’edat, el pare, l’Ayala, la Nora, en Marc i ella.
—I la Nora?
—Ha sortit amb la teva mare. Han anat a un enterrament.
—La cistellera?
—Com ho saps?
—He passat per la plaça Orfila i hi he vist la gent que entrava a l’església.
Anava a explicar-li que s’havia creuat amb l’Olga Sants, una jubilada que encara es guanyava alguns diners extra tirant les cartes i fent tractaments de bellesa al saló del seu pis, i que li havia explicat una història estranya d’unes agulles d’estendre la roba que dibuixaven un halo al voltant del cap de la difunta, «com el de la Pilarica, encara que en petit i de plàstic», però el seu pare tenia altres coses al cap.
—És un bon senyal, no et sembla?
—Això de l’enterrament?
—Sí. I que hi hagi anat amb la teva mare.
—Sí, suposo que sí.
Totes dues tenien afició per les coses morboses. Enterraments, obituaris, aniversaris, accidents amb víctimes mortals..., es podien passar un àpat sencer parlant-ne. Sí, era un símptoma que la seva germana tornava a ser una mica més la d’abans.
—Un cafè?
El pare se’n va anar cap a l’altra banda del despatx, on, damunt d’un moble llarg ple d’arxivadors, hi havia una màquina d’acer inoxidable amb claus, vàlvules, manòmetre, botons..., coronada per una superfície en què les tasses s’escalfaven cap per avall.
—Com aneu amb el cas?
Era el primer en què treballava la Nora des que havia tornat. Una cosa fàcil, que en realitat hauria pogut portar tota sola: el seguiment d’un marit infidel perquè l’esposa pogués interposar la demanda de divorci. Poques emocions, la dona ho sabia des de feia temps i actuava amb el cap fred. Res de drames, només sordidesa.
—Aquest matí, res. El bon home ha anat a la feina. Primer a l’oficina. Després ha sortit a visitar un client a l’avinguda de Madrid i més tard ha tornat a l’oficina.
—No ha aprofitat que estava a poca distància del carrer Galileu per acostar-se a fer una visita a l’amant?
—No. No hauria tingut temps.
«Ni per a un pim-pam», va pensar l’Amàlia, però no l’hi va dir. Una part de la rudesa del llenguatge que comportava la seva professió es perdia en el cas d’una dona i, encara més, quan el cap era el teu pare.
Damunt de la taula va veure més notes de la seva germana. A mà i a llapis. Ella, en canvi, dictava al mòbil i una aplicació ho transcrivia. Amb la Nora també havia tornat el so subtil i rítmic de la mina dels llapis fregant contra el paper. La seva germana ho anotava tot, amb una lletra diminuta i clara. Ho havia fet sempre. El cap de la Nora acotat sobre un paper era una imatge constant; el fregament del llapis, la banda sonora.
—I ara?
—En un dinar de negocis.
—Et quedes a dinar?
—He quedat amb en Daniel, amb l’Ayala.
—És clar.
El seu pare continuava entre incòmode i confós per la seva relació amb l’Ayala.
En cert sentit, ella també era una retornada. Havia abandonat l’agència després d’una discussió forta amb el pare per un assumpte familiar, havia trobat feina en una altra agència i la’n van fer fora per absentar-se’n sense permís ni justificació quan va anar a buscar la Nora. Un altre assumpte familiar.
El pare li va oferir de tornar a Hernández Detectius. El sou era, com abans, baix; les hores, moltes. A les empreses familiars no hi ha convenis, però sí un tracte diferent, i ella era l’heroïna, la que havia aconseguit l’impossible.
I també la que havia tingut l’atreviment de treballar en una altra agència de detectius. És la manera de ser algú a les empreses familiars, deixant ben clar que se’n coneix el camí per sortir-ne.
—A la tarda tornaré per treballar a l’altre despatx —va dir, després de resumir el seu matí a en Mateo.
Perquè ella seria l’heroïna i coneixeria el camí de sortida, però ell no havia deixat de ser el cap i havia decidit que, mentre la Nora seguia el marit infidel, ella s’ocupés d’una altra feina, un informe prelaboral rutinari d’una empleada domèstica, de manera que li tocava estar-se davant de l’ordinador comprovant les dades del seu currículum i fent trucades. «Bona tarda, només volia saber quants nens es va menjar crus la senyora Ruiz quan treballava a casa seva.»
—A veure si la Nora té més sort a la tarda —va dir llavors el