—Això no ho expliquis als teus germans.
Les habitacions d’en Marc i l’Amàlia eren a l’altra banda, cap a la banda del carrer.
—No ho faré.
—Gràcies, filla. Què faria jo sense tu? —Li va passar la mà pels cabells—. Ara dorm, que demà tens escola.
—I si em quedo a casa? —Ella també va negociar.
—I què faràs?
—Em quedo amb tu al despatx i llegeixo o t’acompanyo.
L’endemà, l’Amàlia va entregar un justificant a la mestra de la Nora. I ho va fer cada vegada que el pare li va permetre faltar a classe per acompanyar-lo en feines que no comportessin perill. Vigilàncies en cotxe, en què ella s’encarregava d’anar a comprar begudes o entrepans, o de continuar mirant cap a una porta mentre el pare anava al lavabo. En una ocasió, s’havien assegut en un bar al costat de la parella a la qual seguien. Qui sospitaria que estava sent espiat per un pare i una filla que prenien un cafè i un Cacaolat? A ella no li agradava gaire el sabor que tenia, però el seu pare la va convèncer amb l’argument que era la beguda que suggeria més innocència. Va ser una lliçó: la mentida i la disfressa exigeixen cert sacrifici. I va ser un èxit, van aconseguir gravar-los i fotografiar-los.
—Això no ho expliquis als teus germans.
—A la mama tampoc?
—No, no volem que s’amoïni.
Aquella era una de les frases que es van convertir en un leitmotiv de la seva vida i de la dels seus germans: no amoïnar, molestar, inquietar o despertar la mama.
S’ho passava molt bé amb aquelles escapades, que el pare dosificava amb cura perquè a l’escola no es pensessin que la Nora patia alguna malaltia. Ella sempre s’enduia la cartera i els llibres, i el seu pare calculava l’hora de tornar a casa de manera que la deixava a la cantonada perquè hi arribés caminant, com si tornés de les classes. L’Amàlia n’era la còmplice; en Marc, el que no ho havia de saber. Va ser una altra lliçó sobre com construir mentides complexes i consistents. I ara la seva mare voltava pel passadís, rondava la seva habitació. En notava la presència silenciosa darrere de la porta. Es podria aixecar i dir-li que tornés al dormitori. Però no era capaç de desenganxar el cos del llit. La mare no era el que li feia por, sinó l’estat en què se la pogués trobar, l’expressió que li pogués descobrir als ulls. La pregunta:
—No et fa por tornar-te com jo o com la Claudia?
Què era el que la mare creia que li havia transmès? ¿Un gen propi, específic de les dones de la família Obiols, que un dia atziac mutaria, ves a saber per quin motiu, i la posseiria, com ho havia fet amb la seva mare i amb la tieta Claudia? I per què li havia de tocar a ella? Era una herència lúgubre, com qui hereta un cementiri o un negoci en ruïnes. Té, filla, aquí et cedeixo tots els meus deutes i desgràcies. I si no les vull? Qui ets tu per prendre aquesta decisió? És irrenunciable, com moltes nacionalitats que, com elles, se t’atorguen pel sol fet d’haver nascut en un lloc concret, sense cap necessitat de mèrits propis, ni tampoc de culpes. Així que accepta la teva herència, filla, que l’hem guardada per a tu. A ella li havia tocat, doncs, allò, l’innominable. I als altres dos?
Va pensar en el seu germà, que bevia en secret, i en les estadístiques sobre la probabilitat que els fills dels alcohòlics també ho siguin. Ho tenia tot en contra, en Marc, la genètica i les matemàtiques. L’Amàlia, en canvi, semblava que havia arribat tard al repartiment de tares. La sort dels germans petits.
On era el pare? Per què no pujava a buscar-la d’una vegada? O es creia de debò que la seva mare estava bé?
No podia ser que fos tan il·lús.
5
—A tu no te n’ha explicat res?
—Qui?
—L’Amàlia, d’això de la Nora.
—Mateo, deixa-ho córrer —L’Ayala va apartar la vista de la carretera per mirar-se’l durant un segon—. Quan alguna de les dues vulgui parlar, ja ho farà.
—Però, tu en saps res?
—Tinc la sort de no tenir-ne ni idea, Mateo. Així m’estalvio el conflicte de lleialtats.
No va gosar preguntar-li cap a quina banda es decantaria. Ja era prou complicat que el factòtum de l’agència, la seva mà dreta, estigués vivint amb l’Amàlia. Intentava convence’s a si mateix que ho acabaria acceptant. Tot i que, ¿com podria arribar a acceptar-ho si ni tan sols aconseguia acostumar-s’hi?
—Em sembla que ho estàs complicant més del que cal —li va dir l’Ayala.
—El què?
—Això d’aquests morosos. Què, si no?
L’economia dita submergida comparteix amb la que es mou dins de la legalitat les regles bàsiques de funcionament. La més elemental és que les feines fetes es paguen. Les diferències comencen quan aquestes regles no es compleixen, perquè en aquests casos no és possible recórrer a instàncies superiors, ni tan sols a empreses legals, però desagradables, com l’agència de cobraments on treballava l’Ayala quan en Mateo el va conèixer: El Cobrador del Frac.
—Encara el tens? —li va preguntar.
—El què?
—El frac.
—Estaves pensant en això? Sí, el tinc desat en un armari. Ja que el vaig haver de comprar per fer la feina, me’l vaig quedar. Saps que me’l vaig posar per casar-me?
—No fotis.
—I saps el millor? Que encara em va bé.
—Te l’has emprovat fa poc?
L’Ayala es va posar a riure.
—T’estic aixecant la camisa, Mateo.
—Doncs ho has aconseguit.
No havia assistit al casament de l’Ayala, aleshores només eren companys de feina en una altra agència. Sí que va ser al seu costat en els moments difícils del divorci, feia cinc anys. I recordava amb autèntica vergonya els comentaris que solia fer al seu col·laborador i amic quan apareixia alguns matins per l’agència amb cara de cansament i felicitat.
«Què, Ayala? Has cardat?»
«No ho saps prou. Si jo t’expliqués...»
Però ara no volia mirar-se’l i veure-li aquella cara.
—Doncs jo continuo pensant que seria millor portar-ho per la via ràpida.
—El què?
—Collons, Mateo, això del cobrament! De què es tracta tota l’estona?
De cobrar un deute, per descomptat. Els que els havien contractat havien proporcionat al morós la mà d’obra, marroquins i algerians sense papers als quals havien falsificat els permisos de residència i de treball, i havien subornat a qui calia subornar. Però ara l’empresa constructora només volia pagar la meitat del que havien acordat, i no atenia les reclamacions del seu client, que al seu torn devia diners als seus «proveïdors».
—Amb un parell d’hòsties ben donades, ho tindríem arreglat.
L’Ayala va posar l’intermitent per agafar la sortida.
—Això no té mèrit.
—No. I què?
—Doncs que som detectius i tenim una ètica.
—Mateo, estàs bé? Cal que em preocupi per alguna cosa?
—No.