—Ja has tornat —la va abordar en Miquel, el propietari d’una agència de viatges del carrer Malats i que, en realitat, ja l’havia vista passar més d’una vegada de camí cap al metro; així que la pregunta de debò era: «On has estat i per què no em vas comprar el viatge a mi?».
—Sí.
Les preguntes no formulades tenen el gran avantatge que no cal contestar-les.
—Me n’alegro.
—Què tal per Amèrica? —li va preguntar una dona que tenia una parada de verdures al mercat.
—Bé, bé.
Se’ls van afegir un parell de persones més.
—Jo vaig fer la ruta 66 en moto quan era jove, vaig començar a...
—La costa est és molt més que Nova York. Nosaltres, per exemple, vam anar a...
—Tu també hi vas anar, oi? —va intervenir la seva mare—. Unes fotos precioses.
Per què estava fent allò? Per què els donava carnassa? I ella li havia de seguir el joc, no la podia aturar, perquè ja tornava a tenir l’àvia al costat, que escoltava el que s’hi explicava amb molta atenció.
—Ah! Els parcs nacionals! Yellowstone! —va dir la de la parada de verdures—. Perquè devies anar a Yellowstone, oi?
—És el dels arbres gegants? —va preguntar l’àvia.
—Sí —va contestar ella amb feblesa.
—Doncs sí, allà sí que hi va anar —va dir l’àvia.
—I fins i tot hi va veure un grizzly —va afegir la mare.
Exclamacions d’admiració.
Però, per què ho feia, allò? Per què jugava amb foc d’aquella manera? En qualsevol moment es podien contradir i aixecar sospites sobre aquell suposat viatge.
—Noreta, això no m’ho havies explicat —li va dir l’àvia.
Mentrestant, ella es va recordar absurdament de l’os Yogui i del seu company Bubu, en un parc tan imaginari com el que se suposava que ella havia visitat sense telèfon, i sense cap mena de comunicació, quan va morir l’avi i no va poder assistir, per tant, a l’enterrament.
El propietari d’una farmàcia del carrer Arbúcies es va afegir a la rotllana.
—Un dels meus somnis, visitar els parcs nacionals dels Estats Units i veure-hi sequoies. I això del grizzly ja seria la cirereta del pastís.
La mare se la mirava amb orgull, com si no només hagués vist l’os, sinó que li hagués fet una abraçada i tot. Podria ser que, mentre anava explicant aquelles històries, fins i tot se les cregués.
—Anem-nos-en, mama. —Estava cansada de les preguntes i de la tensió per mantenir la coherència.
I es van acomiadar dels diferents grupets, però amb tanta prolixitat de salutacions, frases fetes i bons desitjos que la van posar al límit de la seva resistència. Només volia fugir d’allà.
Quan creia que per fi se’n podrien anar cap a casa, els va interceptar el pas un animal negre amb sis cames, tres caps i només dos braços visibles. I també sis ullets còrvids que no acabaven de decidir quina de les dues havien d’abordar. La Nora es va agafar del braç de l’àvia, a la dreta, i del de la mare, a l’esquerra. Els tres caps canosos van saludar, els tres caps van somriure i el del centre, la més gran de les Salabert, va ser la que va parlar amb un rostre compungit.
—Ha de ser dur enviudar després de tota la vida junts! O potser és pitjor quan passa al principi?
La Nora va notar la tensió del cos de l’àvia en un costat, i ella mateixa es va quedar paralitzada davant de la maldat de la pregunta. Per sort, allò no era res que pogués acovardir la seva mare, que va fer espetegar la llengua amb menyspreu abans de contestar:
—El pitjor és haver-se passat la vida sense haver tastat cap home, com a molt algun ciri. Però us asseguro, estimades, que no és el mateix.
De debò que els havia dit el que acabava de dir? L’àvia semblava fins i tot espantada. La mare les va estirar totes dues i van travessar el carrer sense girar-se per mirar-se-les.
—Déu no existeix, és evident —va dir la mare—. Si existís, la cúpula de l’església els hauria caigut a sobre i hauria fet puré de garses mentre cantaven. Diuen que s’ha fet malbé amb les obres del metro, però han estat les veus d’aquestes tres que...
Després, la mare va començar a repassar l’enterrament sense importar-li que les seves suposades interlocutores no obrissin la boca. Van arribar a casa.
Feia olor de menjar.
La mare se’n va anar cap a la cuina, amb ganes de explicar-ho tot al pare. L’àvia va aturar la Nora al passadís.
—Què et passa?
—No puc deixar de pensar en el que ha dit aquella bruixa.
—Deixa-ho córrer, àvia. Tant se val!
—És que no sé què és pitjor, Noreta —li va dir en veu baixa, tot i que eren soles—, perdre el marit tan aviat, sense oportunitat per viure’l, o perdre’l després de tota una vida junts.
—No ho sé, àvia. Jo només puc parlar del meu cas.
Seu, inefable, inesgotable, perquè el dolor continuava allà, amb prou feines alleugerit pel temps. Més aviat al contrari, ja que la perseguia el record de les últimes paraules que havia intercanviat amb en Manel abans que tingués aquell accident amb la moto.
Van entrar a la cuina. El pare havia preparat un arròs amb gambes i calamars. S’havia lluït amb el sofregit i havia procurat que hi hagués prou socarrat per a ella i per a en Marc. El va servir amb un esforç entendridor per ser equànime. Mentre raspava el fons de la cassola, no ho feia per als seus fills de trenta anys, sinó per als nens; perquè en Marc no es queixés que «a ella sempre n’hi poses més», perquè l’àvia no li robés una cullerada d’arròs covat i fosc i la posés al plat del net que es queixava.
La mare, asseguda a la seva esquerra, va començar a passar llista de les presències i de les absències, poques, de l’enterrament. La llum que entrava pel finestral que donava al jardí enfosquia les arrugues que li encerclaven els ulls, com els cilis dels paramecis. Protozous d’aigües estantisses.
—I el vidu, en Damià, està molt afectat —va dir com a conclusió.
—Molt, molt —l’àvia li va fer el cor. Sense rancúnia, tot i que no suportava cap d’aquells quatre vells malcarats del Versalles.
El pare s’escoltava atent els relats que acompanyaven cada nom per si apareixia alguna informació nova que pagués la pena de guardar en aquell magatzem de drapaire que semblava ser la seva memòria.
—Els altres tres, en Serafí, en Miquel i... —A la Nora li faltava un nom.
—L’Antoni —va completar la mare.
—Això mateix. Els altres tres es miraven el taüt i després les seves dones, com si es preguntessin quina seria la propera.
—Quan el més normal és que els homes es morin abans.
—Lola, sisplau.
Amb la mirada, el pare va assenyalar l’àvia, que no va donar-se per al·ludida mentre anava repartint les últimes cullerades d’arròs als plats i es mirava amb tristesa el de la Nora, que encara era ple.
—Què passa? —va replicar la mare—. És una dada estadística.
La Nora va intercanviar una mirada còmplice amb en Marc, els ulls del qual li van semblar sospitosament tèrbols.
L’àvia