—No és res. És que vull fer les coses bé. Investigant. Ja sé que seria més fàcil agafar un parell de col·laboradors i enviar-los a inflar d’hòsties aquests paios, però aquesta vegada ho vull fer d’una altra manera. Vull fer-ho bé.
—Bé, dius? Ja em diràs com es poden fer «bé» aquestes feines.
Ja l’hi deia la Lola, «no pot haver-hi bé dins del mal».
—D’acord, diguem que ho vull fer diferent. Sense violència, sense violència física, com a mínim.
L’Ayala va negar amb el cap.
—Continuo pensant que és complicar innecessàriament una cosa que és més aviat fàcil d’enllestir. Però aquí manes tu.
Així era. I ell havia decidit que allò ho resoldrien amb un recurs que no només era tan efectiu com l’amenaça física, sinó que, a més a més, solia deixar rèdits per al futur en forma d’informacions sensibles: l’extorsió.
El primer pas era descobrir quin dels tres socis de l’empresa morosa era la baula més feble. I per això, amb identitats falses i amb targetes de visita que els presentaven com a promotors, temptejarien un negoci amb ells.
En Constantin els havia fet una pàgina web per si els investigaven. L’hi havia encarregada al mateix temps que la pàgina oficial de l’agència i també l’havia feta el nebot imaginari del rus. D’aquella no hi hauria factura i desapareixeria així que acabessin l’encàrrec. Mentre abaixava la finestreta, va somriure en recordar l’expressió satisfeta de l’Amàlia, perquè Hernández Detectius havia entrat per fi en la modernitat.
—Ai, filla! Quan tu hi vas, jo ja en torno —va xiuxiuejar a la cigarreta mentre l’encenia.
—Què?
—Que si en vols una.
6
Com que l’Alícia, la seva dona, s’estaria tres dies de viatge per feina, en Marc es va convidar a esmorzar a casa dels pares. Va passar per una fleca del barri. En Xavi, el fill dels amos, havia estat molt amic seu a l’escola i a l’institut.
La Lola se’n burlava, d’aquell nano, perquè era molt blanc i tovet, «com un panet de Viena». Ell fingia que tant li feia. «Quin escuracassoles!», deia ella, i no era del tot fals, si bé no exactament com ella s’ho imaginava. En Xavi i en Marc s’asseien al parc i, sí, menjaven restes de la fleca, però les feien baixar amb el rom que el pare d’en Xavier feia servir per a les pastes negres, unes hòsties fetes amb els dolços que sobraven. Els van enxampar, però no va ser en Mateo, sinó el pare d’en Xavier, que es va adonar que li faltava rom.
Ara, amb un somriure còmplice, molt diferent de l’expressió furiosa amb què els havia esperat un dia a la rebotiga quan hi van entrar a tornar l’ampolla, el pare d’en Xavi li regalava una pasta negra i el deixava triar entre dos tipus de croissants. El dia que els va descobrir, el va deixar triar entre una bufetada allà mateix o explicar-ho als seus pares. En Marc va triar la bufetada, convençut que els pares dels altres no pegaven, però es va equivocar.
—Posi-me’n dels normals i una lliura d’ulleretes.
Va notar un formigueig a la galta dreta. El pare d’en Xavi era esquerrà.
Se’n va anar. Pel camí va treure la pasta negra de la bossa i la va donar a una dona que pidolava a la porta d’un supermercat.
Va arribar a casa. La Nora estava passant un drap per l’hule de margarides que cobria la taula.
—Mira que tens tirada a la cuina d’aquesta casa, Marc! —li va dir en to burlesc.
Quan estava a punt de contestar-li que com a mínim ell tenia una casa on viure, va entrar sa mare. La seva germana i ella s’assemblaven físicament, totes dues eren petitones i primetes, i compartien la forma ovalada de la cara, la cabellera de color castany i, aquell matí, unes ulleres fosques al voltant d’uns ulls cansats.
—Vas a buscar la tieta? —li va preguntar la mare.
Va travessar el jardí i va trucar a la porta de la caseta on vivia. El besavi indià l’havia feta construir per als dos criats mulats que s’havia endut d’Amèrica. Va trucar amb suavitat, com els nens perduts al bosc que no saben si darrere de la porta hi ha la fada o la bruixa. Llavors va aparèixer la tieta Claudia, eixugant-se les mans amb un drap. En Marc li va fer dos petons.
—Vols fer una cafè, tieta? He comprat pastes.
La tieta va dubtar.
—També hi ha la Nora?
—És clar. Que passa res, tieta?
—No..., però no tinc temps. —I ja estava a punt de girar cua.
—He comprat ulleretes només per a tu.
La tieta Claudia va tancar la porta i el va seguir fins a la cuina. La va observar mentre ella es mirava la Nora a distància. Era por? Per quina raó podia fer por la seva germana a la tieta Claudia? Si no era por, s’hi assemblava molt, perquè es va esperar a veure on seia la Nora per ocupar el lloc que es trobava més allunyat. Només aleshores va agafar una de les ulleretes i se la va ficar sencera a la boca.
—Així que ja has tancat allò del carnisser? —li va preguntar sa mare.
Sonava com si hagués descobert un assassí perillós.
La tieta Claudia va deixar de mastegar.
—Què feia?
En Marc l’hi va explicar.
—Però no aquí, al barri, oi que no?
—No, no pateixis, tieta.
I ella va agafar la segona ullereta.
—Quina quantitat de pocavergonyes! Quina sort que els has atrapat.
—En Marc és el nostre defensor de la moral. —La mare li va donar uns copets a la cuixa.
—Incorruptible, com el braç de santa Teresa —va dir la Nora.
—Contra el mal... —va començar la mare.
—... la formiga atòmica! —va acabar la seva germana.
Quan començaven amb aquella mena de bromes i de comentaris, eren imparables. I insuportables.
Llavors va aparèixer el pare a la cuina.
—Pots venir, Marc?
—La feina em crida.
—Això. A lluitar contra els dolents —va dir la Nora, burleta.
7
Mentre parlava amb ell del robatori de la carn, el seu fill semblava esperar que afegís més comentaris elogiosos per la manera i la rapidesa amb què l’havia resolt. Però en Mateo va esgotar el seu repertori sense aconseguir que el seu fill se n’anés tip de l’oficina.
Després va encendre l’ordinador i va contemplar satisfet el pla de l’agència. Hi eren tots. Treballant. També la Nora.
Ella li havia demanat poder reincorporar-s’hi, encara que fos sense cobrar, però ell li va oferir un contracte. I estava convençut que la seva filla apreciava aquell gest de normalitat, també de benvinguda.
Les reunions diàries li permetien observar-la. Alguns matins apareixia amb els ulls vermellosos i li cridava l’atenció que precisament ella, insomne des de la infantesa, ara necessités tantes hores de son. Estava malalta? Però, de què? Analitzava els seus gestos buscant-hi algun indici, alguna pista, però els pares solen ser molt maldestres amb les filles. Tant ella com l’Amàlia li resultaven moltes vegades indesxifrables.
El mòbil que tenia al damunt de la taula va vibrar. Un missatge de l’Ayala. «Soc a la porta.» Tocava tornar a la feina. Les feinetes per sota mà