—Són una part fixa de l’elenc dels enterraments.
—Com tu —va fer broma el pare.
—Jo només hi vaig a mirar.
—Com tots els altres —va intervenir en Marc.
Amb aquell comentari, el seu germà va passar a ser el centre d’atenció del dinar.
—Recordeu quan me’l vaig endur de petit a l’enterrament de no me’n recordo qui? —va començar la mare.
—No, aquesta història no. —En Marc va girar els ulls en blanc.
La Nora ho agraïa. El relat de les seves neurosis infantils formava part del folklore familiar. Anècdotes del passat que desviaven el focus de damunt d’ella. Les preguntes sobre la seva absència, fins i tot quan no es formulaven, eren tan presents que gairebé havien assolit una presència física. Només l’Amàlia sabia i callava. Però podia comptar amb la seva lleialtat, la seva germana era l’única de la família capaç de mantenir la seva paraula.
—Vam entrar a l’església i en Marc es va quedar enganxat a la paret i va arribar fins al banc fregant el jersei nou contra el mur.
De menut, a en Marc li feia vergonya que la gent se’l mirés per darrere. Es preguntava què hi devien estar veient i l’angoixava aquella part de la seva imatge que no podia controlar. Com era la part del darrere del cap? Com se li bellugava el cul? Com caminava?
Una vegada, va recordar la mare, l’havia enxampat entre dos miralls que estaven enfrontats, amb una expressió inquisitiva, movent-se d’una banda a l’altra i mirant-se l’esquena, la seva manera de caminar, la posició del coll, el cabell que li queia sobre el clatell.
—I tots ens preguntàvem: com s’ho deu haver fet, en Marc? Com deu haver transportat el mirall pesant del rebedor fins al nostre dormitori per col·locar-lo just al davant del mirall de cos sencer de l’armari?
«Doncs així», els havia contestat el Marc de vuit anys, fent amb les mans el gest de despenjar el mirall pesant i caminant com un Frankenstein de cabells arrissats amb els braços estirats per carregar-lo.
El Marc de vint anys més tard es va aixecar i va recórrer l’espai entre la taula i la porta de la cuina per repetir aquells moviments, acompanyat per les rialles dels altres, que no semblaven advertir que una part de la seva matusseria no formava part del guió de la pantomima. Va seure al seu lloc i se’ls va anar mirant un per un, tot somrient, per rebre l’aplaudiment final. Ella també aplaudia, però el seu germà, sempre tan sensible a les reaccions dels altres, va notar que ella l’havia descobert. Va deixar de somriure durant el segon en què les seves mirades es van trobar. L’expressió de felicitat va reaparèixer quan l’àvia li va agafar el cap amb les dues mans, d’aquella manera com només ho saben fer les àvies, i li va fer un petó ben sonor al front.
2
—Molt bé, doncs, toca tornar a la feina —va dir el pare—. Marc, podries acompanyar l’àvia a casa?
El seu germà ho feia de bon grat; sempre havia estat el net preferit. La Nora se’ls va imaginar prenent-se un anís o una Agua del Carmen a la sala.
Com que el pare havia cuinat, a la mare li tocava fregar els plats. Però es va oferir a fer-ho ella. No volia anar al despatx, no tenia res nou a dir del cas en què estava treballant. Però la seva mare, amb l’amabilitat excessiva i desbordant que li demostrava des que havia tornat, no l’hi va permetre. Així que va seguir el pare pel passadís fosc fins al despatx.
Va seure en una de les butaquetes blaves d’un dels racons del despatx. Li feia una mica de mal l’estómac i li anava bé repenjar-se.
El pare es va acostar a la cafetera.
—Un cafè?
—N’acabem de prendre un.
—Sí, és clar.
No va seure amb ella, sinó darrere del seu escriptori. Va engegar l’ordinador.
—Com portes el cas amb l’Amàlia?
—Ella no t’ha posat al dia?
—No, avui no hem parlat.
El pare mentia. L’Amàlia havia enviat un missatge al mòbil a la seva germana després d’haver parlat amb ell. Li va seguir el joc i li va explicar el que tenien sobre els seguiments de l’Alejo Vera, el marit infidel, mentre esperava que el seu pare li tornés a preguntar per la seva absència, que era del que es tractava. Ho va fer quan ella estava a punt d’aixecar-se de la butaca blava per continuar amb la vigilància.
—Ja et vaig dir que no vull parlar d’això —va contestar, sense canviar el to amb què li havia parlat del cas.
—Filla, vaig pensar que volia dir que aleshores no volies fer-ho, però que en algun moment...
—Això és el que tu vas entendre.
—Però és que passen els dies, et vas incorporant aquí, a la família i a la feina, i no en sabem res.
Remenava papers d’un cantó a l’altre, com si busqués alguna cosa per evitar mirar-la. De cop i volta es va quedar quiet, mentre sostenia en l’aire un dels fullets vells de l’agència.
—Són com paneroles —va dir—. No sé quants n’he trobat i llençat i, així i tot, quan menys t’ho esperes, n’apareix un altre.
—Per què els llences?
—Perquè ja ningú contracta uns detectius perquè hagi llegit un fullet. La teva germana té raó, és antiquat i...
—Pagerol. —Era una de les paraules preferides de l’Amàlia per definir l’agència—. Res més, papa? M’he de posar a treballar.
—No, res més. A veure si avui l’atrapes.
La mirava fixament, com si no estigués disposat a abandonar l’esperança que li n’expliqués alguna cosa abans de desaparèixer darrere de la porta del despatx. Naturalment, el va desil·lusionar.
Aquella vegada, les seves expectatives no es complirien.
El seu pare sempre n’esperava alguna cosa, d’ella. Abans, ja fos a la feina, a l’escola o en els estudis, les expectatives paternes es podien resumir amb una paraula molt capitalista, «rendiment». I ella s’havia adaptat a suportar-les, igual que els peixos abissals aguanten la pressió de tones i tones d’aigua sobre els seus cossos. El preu que es paga és la monstruositat, boques enormes de dents aterridores, cossos gelatinosos i també la capacitat de crear llum pròpia; però la bioluminescència no serveix per veure-hi en la foscor, sinó per atraure les preses.
Prou. Calia que es concentrés en l’home que estava investigant. L’Alejo Vera era un sexagenari amb el qual la natura havia tingut el gest generós de conservar-li una cabellera abundosa. I la resta del cos la mantenia en forma sotmetent-se a unes sessions esportives tiràniques en un gimnàs luxós de Pedralbes. Des d’allà l’havia seguit fins a un pis del carrer Galileu, a Sants. Era una sort que la seva amant visqués en un barri popular, on hi havia com a mínim un bar a cada carrer. En els seguiments als barris alts de Barcelona, tan residencials, tan de portes endins, les esperes eren complicades i incòmodes. La gent desconfiava quan la veia allà dreta en un portal, per molt que fos una dona ben vestida, i a molts dels edificis hi havia porters o càmeres de vigilància, i allò l’obligava a seure en un banc, si és que n’hi havia cap, perquè en aquells barris semblava que la gent no es cansava quan caminava; llavors tocava passejar pel carrer amunt i avall fent veure que esperava algú.
Allà, en canvi, hi havia tres bars per triar. Es va ficar dins del que li oferia una millor perspectiva, amb tanta fortuna que va trobar una tauleta lliure davant del finestral i va quedar mig oculta darrere de les gruixudes lletres blanques que hi havia pintades al vidre: ENTREPANS VARIATS. Va deixar el bloc a la taula. Segons el protocol, era necessari consignar-hi les hores exactes