Barcelona, 28 de maig de 1987, dos quarts de vuit del vespre. Sala d’Actes de l’Escola d’Enginyeria Industrial. A dalt de la tarima uns estudiants acaben de fixar una pantalla gegant mentre d’altres fan senyals cap a la cabina de projecció ubicada al fons de la sala. A banda i banda, sengles riuades de gent davallen pels passadissos laterals inundant de color les rengleres de butaques. El club de ciència-ficció ha aconseguit el quòrum que les reunions del claustre universitari poques vegades aconsegueixen. Als professors els tira més especular que no pas picar pedra acadèmica, els recrimino per dins, mentre alhora tracto d’amagar-me d’ells i de l’evidència que jo també sóc aquí. Però el seient discret que he triat esdevé focus de tota l’atenció quan l’Albert, només veure’m, salta de la tarima i ve com un llamp a trobar-me.
—Gràcies per venir. —Els ulls li brillen d’entusiasme just abans d’abaixar-los, circumspecte.
—Veig que no me n’has fet propaganda només a mi...
—És que la pel·lícula s’ho val, ja veurà. Espero que no s’emporti una decepció.
—Pobre de tu...
«He fet sort amb el meu primer doctorand i m’afalaga que s’entesti a correspondre al meu guiatge científic fent-me de cicerone en aquest submón», penso mentre observo com amb dues gambades es torna a enfilar on era. Talment hagués començat la projecció, la imatge es fon en un flashback.
Ara sóc jo qui puja a l’estrada per llegir la tesi doctoral. Els cinc membres del tribunal, solemnement enciriats i encarats cap a mi, esperen que la gent s’acomodi i es faci per fi el silenci. Ha vingut tothom, fins alguns professors d’altres departaments. Els pares, mudats igual que per al casament de la meva cosina mexicana, s’asseuen a mitja sala, mentre a primera fila el doctor Riverol, el meu tutor, em dedica un imperceptible cop de cap per transmetre’m que tot anirà bé.
La pantalla on projecto las transparències, malgrat ser més petita, està situada al mateix lloc. Començo l’exposició llegint gairebé literalment el que he escrit, per si de cas em quedo en blanc. Però no, ben al contrari, la màgia de la meva veu, que no sé d’on em surt tan ferma i persuasiva, s’imposa i subjuga no ja l’auditori, sinó sobretot a mi. Les mans em deixen de tremolar i, lliure de tota la pressió, m’escolto explicar el model predictiu desenvolupat a la tesi que, per obra i gràcia d’un discurs contundent, agafa rang de teoria incontestable a ulls dels presents. També del tribunal, que només gosa fer quatre preguntes de compliment. Tanmateix, l’última em donarà tema de meditació per a anys:
—Integrar models físics de causa-efecte amb l’anàlisi estadística de patrons temporals, com vostè ha fet, millorarà les prediccions en l’àmbit de la meteorologia o de la medicina, no ho dubto, però el repte continua sent l’àmbit social, en què el factor humà és determinant alhora que, si creiem en el lliure albir, ens aboca a l’indeterminisme, i perdonin el joc de paraules.
—Moltes gràcies pel comentari, professor Serraté. Si em permet especular sobre la qüestió, perquè difícilment puc gosar aventurar una resposta científica, m’atreviria a dir que bona part del factor humà també és modelable, potser no a escala individual, però sí de col·lectivitats. Les persones som molt influenciables. A parer meu, el que fa impredictibles els humans no són les emocions i els humors, com se sol pensar, sinó la capacitat tecnològica. És aquesta capacitat la que interfereix amb les lleis naturals i és impossible predir on ens durà.
—Comparteixo aquesta visió que situa els enginyers al capdavant de l’activitat humana i, de passada, posa els físics al lloc que els pertoca —diu trencant el protocol i mirant sorneguer al catedràtic d’aquesta disciplina que té al costat—: mers desxifradors de les lleis naturals.
Amb aquesta intervenció tan seva, el president dóna per acabada la sessió pública i inicia la discussió més distesa a porta tancada del tribunal. El petit detall no és només que la porta sigui oberta, sinó que tothom és dins la sala. Quan el secretari li ho fa notar amb discreció, el professor Serraté, exhibint el seu característic somriure de fumador de pipa, sentencia mirant-nos ara al meu tutor ara a mi:
—Millor ser imprevisibles en les formes que no pas en la qualificació atorgada a la tesi, veritat?
Amb la qual cosa transgredeix de nou les regles avançant el resultat de l’avaluació a la preceptiva discussió en el si del tribunal. Però jo ni me n’adono, pendent com estic de la mirada que el doctor Riverol creua amb ell, no ja de sintonia, sinó de rendida devoció, i de com després es gira buscant-me i el cop de cap que em dedica és aquesta vegada ple d’orgull, incloent-me així en aquesta selecta cadena de complicitats.
Fa només tres anys d’això; llavors ell em devia veure com ara jo veig l’Albert, i a mi em sembla que va succeir en una època remota i en un entorn ben diferent. Però la sala és la mateixa, per bé que tant de pòster li dóna una aparença informal. Sóc jo qui ha canviat. El salt de ser fill a ser pare, en l’àmbit acadèmic, es fa d’un dia per l’altre, i ja no és possible tornar enrere. Com si ser investit doctor t’imprimís caràcter i et fes créixer de cop.
Retorno del flashback amb la imatge d’en Charlton Heston clavada a la retina: corre espaordit davant d’una excavadora que envesteix una manifestació i duu empalades un bon grapat de persones com si fossin rocs d’una pedrera. Ja havia vist el cartell replicat per tota la universitat, però és ara que em fixo en els detalls. Sobreimprès hi llegeixo «Soylent green» i, malgrat no entendre el títol anglès, m’adono que no té res a veure amb com l’han traduït: «Cuando el destino nos alcance». En comptes de decidir nosaltres cap on anem, ara és aquest futur tecnificat en forma d’excavadora que se’ns tira al damunt. Trobo suggeridora la imatge i, amb les encoratjadores paraules del meu doctorand, fa que em miri la pel·lícula amb la millor predisposició.
No inclouré en aquesta recreació la projecció sencera, que si vols pots visionar aquí; només et mostraré l’escena clau que, en el meu cervell, va enllaçar les paraules del pare aquell dia de Reis amb la futura tesi de l’Albert.
El vell Roth —únic suport del policia interpretat per Heston en la seva desigual lluita contra el destí— a la fi claudica i s’acull al programa governamental de suïcidis assistits. Al mostrador de la casa mortuòria tria els paisatges i les músiques amb què vol acomiadar-se d’aquest món i tot seguit és acomodat en un llit al bell mig d’un espai blanc i diàfan, un mena de planetari en la volta del qual comencen a projectar-se imatges bucòliques de cérvols pasturant en un bosc verdíssim, salts d’aigua, un prat esquitxat de roselles, idíl·liques postes de sol, un mar que trenca contra les roques mentre sona la Pastoral de Beethoven. A mig programa, quan la música vira cap al Peer Gynt de Grieg, l’amic policia irromp a la casa i exigeix parlar amb ell, cosa que només li deixen fer a través d’un vidre. «Desemmascara’ls», li demana el vell com a última voluntat. «Ho faré, en pots estar segur.» Aquestes paraules, intueix l’espectador, més que no pas tota la imatgeria enllaunada, el fan feliç un instant i la lleu esperança de futur que contenen li permet morir en pau.
Acabada la projecció, l’Albert ve a trobar-me expectant, i a mi em surt de dir-li:
—Noi, ja tenim encarrilada la tesi.
Tinc