Per tota resposta, l’Albiol fa un dissimulat cop d’ull a banda i banda, incòmode, però la Júlia ho passa per alt; ara que ha aconseguit aturar un home tan esmunyedís, no el deixarà escapar així com així:
—M’ha sorprès que tingui articles conjunts amb la doctora Mestres i en canvi no treballi en el projecte d’analítica predictiva que dirigeixes. Perquè és la continuació del que duia ella, oi?
—Sí, com a responsable de la línia de recerca, he heretat els seus projectes.
—Ah, n’hi ha d’altres?
—Aprovats encara no, però estem pendents d’un parell de propostes que hem presentat a la darrera convocatòria de projectes de la Comissió Europea. —Se’l veu més distès i disposat a donar explicacions ara que la conversa ha virat lluny de l’oposició.
—¿També tenen a veure amb la predicció o són de l’àmbit de la modelització de conductes a l’aula i presa de decisions en què treballava darrerament?
—Sí que estàs informada, et feia en una altra òrbita.
—Vaig coincidir amb la professora Mestres durant la preparació del projecte Robots a l’Aula. —D’aquesta se n’ha sortit, però ha d’anar amb compte: la majoria de coses que sap no podria justificar-les de cap manera.
—Ja veig que el desinformat sóc jo. No sabia que l’Ariadna hagués treballat en robòtica.
—No, de fet no. El nostre projecte té molt de programari i poc de maquinari, està centrat sobretot en la modelització dels estudiants.
—És estrany que no ens passés la seva participació a nosaltres. Qui està desenvolupant aquesta part?
—El grup de Nottingham, sobretot. —La Júlia pretenia treure-li informació i té la sensació que és a ella a qui estan estirant de la llengua, així que decideix contraatacar:— Hi mantens contacte? Amb la doctora Mestres, vull dir.
—No, és una llàstima, hauria hagut de fer-ho. —La manera discreta com li pugen els colors a la cara reflecteix l’home tímid i seriós que és—. Vaig escriure-li un missatge poc després que es jubilés i, com que no me’l va contestar, ho vaig deixar córrer.
—Semblava jove per estar en edat de jubilar-se.
—No arribava als setanta, em penso, però és que li van oferir unes condicions econòmiques molt avantatjoses.
—Se’m fa estrany que, per diners, deixés uns projectes tan interessants —diu com fent una reflexió per a ella mateixa.
—Quan va marxar, va córrer la veu que estava malalta, però a mi no m’ho va dir mai.
—I no se n’ha sabut res més?
—No, que jo sàpiga —admet, incòmode un altre cop—. També hi ha qui diu que es va retirar a viure en un monestir i no volia que se sabés.
Aquesta la Júlia no se l’esperava. És cert que la professora tenia un tarannà una mica místic, però tampoc li sembla un motiu prou important per abandonar una carrera científica tan gratificant.
En Tomàs Rull, que passava de pressa pel seu costat acompanyat de la gerent i el cap d’estudis, frena en sec i es gira:
—Què, posant-vos d’acord en el candidat?
—No parlàvem d’això —es defensa l’Albiol envermellint fins al capdamunt.
—Doncs més val que n’aneu parlant, que el departament ha de dur-hi una posició unitària i ja sabeu quin és el meu parer. —Sense esperar resposta i dirigint-se a la Júlia hi afegeix:— Ja has solucionat el problema econòmic del teu projecte?
—Hi hem trobat una sortida, almenys per a aquest any.
—Val més que sigui definitiva, perquè el seguiment te’l faran fins al final. I tu —diu agafant l’Albiol per l’espatlla—, deus tenir classe al costat del deganat com cada dia, no? Anem, que ja fas tard.
L’home es gira de manera educada per acomiadar-se abans de ser arrossegat per la voràgine que aixeca en Rull, el seu seguici i l’eixam d’estudiants que pul·lulen indecisos sobre si entrar a classe, anar a la biblioteca o, què caram, passar de tot i regalar-se una bona timba de cartes al bar de l’Escola, que bé poden permetre-s’ho ara que els exàmens encara són lluny. Si més no, així és com s’ho imagina la Júlia mentre puja l’escala que condueix al seu despatx.
Gairebé no ha tingut temps d’asseure’s, que ja està obrint el directori amb el correu de l’Ariadna. Els missatges estan distribuïts en carpetes i subcarpetes per temes, projectes, anys i remitents. És clar que la dona era l’ordre personificat. Però no és això el que més la meravella, sinó que tots els missatges són significatius, no guardava palla. Que diferent d’ella, que sovint ha de rebatejar la bústia d’entrada perquè no dóna l’abast a esborrar la porqueria que l’hi col·lapsa.
La subcarpeta «Albiol» no conté cap missatge datat més enllà del dia en què es va jubilar. Però què s’esperava? Trobar el missatge que li ha dit que va enviar? Prou sap ella que no s’hi rep res, en aquest compte, que deu estar donat de baixa, però li estranya que l’Albiol no hagi dit que el correu li va rebotar. Potser no se’n recorda o no li ha semblat que calgués precisar-ho o... ¿és possible que el compte hagi estat traslladat a un altre ordinador i algú hi continuï accedint? Podria provar a enviar un missatge i veure què passa. Si li rebota, la cosa serà clara i, si no, li quedarà el dubte de si algú el llegeix o senzillament va a parar a un compte de brossa d’aquests que queden penjats i en van acumulant fins que sobreïxen. De fet, pensa de sobte, fa prou temps que l’adreça està inactiva perquè, si no rep l’avís, sigui un senyal que hi ha algú llegint a l’altra banda. Podria haver-se-li acudit abans. Avui té una jornada molt atapeïda, però demà sens falta li escriurà.
Al final, la reunió de la tarda s’acaba abans del previst i la Júlia disposa d’una estona per repassar el correu. Ho fa de pressa i només s’entreté una mica contestant la Natàlia. Durant la seva llarga estada a Brown, els missatges de l’única companya d’universitat amb qui manté contacte li van alegrar més d’un dia, sobretot al començament, quan se sentia tan sola. D’ençà que ha tornat, s’han vist un parell de vegades, i a la primera ja li va comentar que feia mesos que parlaven de convocar un sopar de la promoció. S’alegrava que s’hagués posposat tant, va dir-li, perquè així podrien assistir-hi plegades i se sentiria més acompanyada entre tants homes. Dubtava que hi anés cap altra noia. Qui segur que s’hi apuntaria era l’Oriol, va anunciar picant-li l’ullet. Si no fos per aquestes circumstàncies, la Júlia s’excusaria i avall, però ara li fa ràbia que hagin triat un dia que li va tan malament: just la nit entre les dues proves de l’oposició. Amb el to més amable que troba, demana a l’amiga que posposin el sopar una mica més, que ja no els deu venir d’aquí i, en adonar-se que l’Oriol està entre els destinataris del missatge original, opta per respondre a tots pensant que potser això hi ajudarà.
Com que no troba res més urgent a la bústia, enceta de seguida un nou missatge. La data que hi apareix li crida l’atenció: 17-02-2017, no és capicua, però gairebé. Li donarà sort. Escriu l’encapçalament: «Apreciada professora Mestres», i ho troba massa distant, potser han tingut prou relació perquè li digui pel nom. Ho esborra i, així que reescriu «Benvolguda Ariadna», s’adona que s’ha passat per l’altra banda; tampoc no és adequat que se li dirigeixi amb tanta familiaritat. A la fi, dóna per bo el llarguíssim «Benvolguda professora Ariadna Mestres», que no l’acaba de convèncer, però tampoc no se li acut res millor.
El problema ara és escriure la línia següent. Què vol dir-li exactament? Que té a l’abast tota la seva correspondència i que n’ha llegida bona part? Esclar que no. Què doncs? Que l’ha sorprès que l’Albiol hagi heretat els seus projectes? Encara es posarà