—Encara em sortiràs amb zombis i morts vivents tu ara... —El pare s’apuntava a treure ferro a la situació.
—No diguis disbarats, els zombis són inconscients, no observen des de la perspectiva d’un ego corpori, com nosaltres. Caldria quelcom diferent, una consciència mòbil, com si diguéssim, que ens permetés anar saltant d’un cos a un altre, d’un animal a una planta o a una pedra.
Aturo aquí la recreació amb el futurs perquè l’última intervenció segur que ja és de collita pròpia. Impossible que l’oncle digués una cosa així. Per més que el record sigui sempre reconstrucció, tot té un límit: almenys cal mantenir la coherència dels personatges, el paper que hi juga cadascun, la versemblança del guió. És aquesta cohesió interna el que regeix la construcció de la realitat, segons defensen l’estimat col·lega Michael Arbib i Mary Hesse en el seu llibre del 1986. Cito per vici, per pura deformació professional. Res del que t’he d’explicar necessita ser justificat i menys amb paraules alienes. No estic fent ciència ni tècnica ni res que s’hi assembli, per fi puc deslliurar-me de la grandiloqüència acadèmica i anar al gra. Es tracta del meu llegat, del millor i pitjor que he fet en aquest lapse de temps conscient que anomenem vida, d’una invenció feta realitat que em pertany a mi i només a mi. Fins que l’heretis tu, si és que aconsegueixo trobar-te.
L’escena que acabes de visionar —una veritable càrrega de dinamita— quedà latent dins del meu cervell a l’espera d’un detonant. Segons quin, quan i com, el meu crani hauria pogut esclatar en mil bocins, la meva ment embogir per sempre o la meva personalitat arrossegar un trauma de per vida. Així doncs, he de congratular-me que el professor Ritter encengués la metxa en un moment propici i amb una orientació tan encertada que, sense que ell ho sabés, canalitzà tota aquella energia emmagatzemada dins meu cap a un únic —puc dir lloable?— objectiu.
Però d’això te’n parlaré més endavant, en la pròxima recreació. Avui no voldria restar mèrits a l’oncle ni encara menys relegar-lo a un paper sinistre en el meu passat. Ben al contrari, en honor seu i per fer-li justícia, he de dir que ell muntà l’espectacle pirotècnic complet. Posà sobre la taula la càrrega explosiva d’aquella festa macabra i tot seguit encengué un llumí. La majoria degué veure-hi l’espurna incendiària que la situació reclamava, però als meus ulls la inesperada flama fou sobretot il·luminadora.
Llavors no ho vaig copsar així, a tot estirar ho vaig entreveure. Era com haver viscut tota la vida a les fosques i que, de cop i volta, es produeixi una flamarada. Què arribes a captar del nou món? Poca cosa, quedes encegat, però saps que hi ha hagut un daltabaix, que un abans i un després han quedat marcats per sempre... i al llarg dels anys, a poc a poc, la vista se’t va acostumant i agraeixes a l’oncle que encengués el llumí.
Alguns etiquetarien l’experiència com la pèrdua de la segona innocència. Amb la perspectiva d’ara, jo diria més aviat que em va ajudar a superar-la.
Costa d’acceptar que som mortals. Tota una vida. A la innocència infantil seduïda per la màgia dels Reis la succeeix la de la joventut, que es creu omnipotent i eterna. Ja d’adults apel·lem al lliure albir per aferrar-nos a ideals polítics i religiosos de base dubtosa. I quan ens cau la bena de nou, ens assalten consciències còsmiques, experiències transhumanes, criogenitzacions o altres avenços tecnològics que pretenen assegurar-nos la perdurabilitat. Sempre hi ha algú presumptament disposat a salvar-nos i treure’ns les castanyes del foc, d’aquella foguera final que ens revelava l’oncle, alhora que, amb molta subtilesa, també ens suggeria una manera d’escapar-ne.
L’has captada, espero; si no, malament aniríem. És bonic, oi, que la salvació arribi no per la via de tancar els ulls i creure cegament en quelcom més enllà de la raó, sinó just a l’inrevés, per la via d’obrir-los, empesos per la curiositat de saber què passarà quan nosaltres ja no hi siguem. En el fons, l’única immortalitat que desitgem és la del coneixement, ja sigui del futur dels nostres éssers estimats, com deia el pare, o del futur de l’espècie humana, com reclamava l’oncle. Quina eina tan potent, la curiositat! L’única capaç de redimir-nos.
En aquell panorama fúnebre que m’havien plantat al davant sense jo demanar-ho i al qual replicar semblava del tot impossible, s’obria d’improvís una escletxa a l’esperança, una petita osca en el granit monolític que, treballada amb les eines adequades, permetia albirar-hi un túnel i somniar-ne la llum al final. En el bloc de pedra s’hi amaga l’escultura, l’artista l’hi veu i l’únic que fa és netejar-la per fer-la visible als ulls dels altres. Això diuen, oi?
Si el problema de ser mortal no era deixar d’existir, ni el patiment d’envellir, ni l’enveja cap als que seguirien vius, sinó senzillament la decepció de perdre’s la continuació de la història, aleshores hi havia solució, calia només idear les eines adequades per excavar el túnel cap al futur, treure’n els additaments sobrers i deixar-lo ben net i visible. Tot això no ho vaig veure així de clar llavors; per descomptat, continuo reconstruint. És més fàcil assenyalar les causes que preveure’n les conseqüències, ja ho he dit. L’únic que pretenc és agrair a l’oncle que, quan se’m va presentar l’oportunitat que recrearé a continuació, vaig poder caçar-la al vol. El mèrit és seu.
Deus pensar que aquest enregistrament és un curs accelerat de superar una innocència rere una altra. Anava a dir-te que no, però sí que forma part del coneixement que et vull traspassar. Necessitaràs ficar-te del tot en la meva pell per succeir-me en el control dels dominis com cal: assumint el meu jo digital. I ara m’assalta el dubte que potser és aquesta una cinquena innocència amb la qual ja no comptava: la de creure que és possible la successió a la Glob. Quan vinguis, si us plau, no encenguis cap llumí, que vull que el meu cos mori amb la pau de creure en la immortalitat digital.
Ara he de parar. Em canso molt darrerament i necessito connectar-me una estona a aquesta màquina que em neteja la sang.
2
La Júlia surt de fer classe força empipada... amb els alumnes, però sobretot amb ella mateixa. Havia aconseguit passar per alt el soroll del paper d’alumini dels entrepans, dels que teclegen al mòbil i també desentendre’s dels que vénen a dormir la mona de la festa d’anit; almenys aquests no destorben, tot i la barra de dir-li que ells no tenen la culpa que hagin posat la seva assignatura en divendres a primera hora, que segur que l’hi han fet a posta perquè és la nova. S’ho havia tret del cap i estava ben centrada en l’explicació dels algorismes de cerca en grafs, un dels seus temes predilectes. Però la parella de segona fila que no parava de xerrar l’ha anada carregant, i al final ho ha pagat el pobre noi que per primera vegada ha gosat fer-li una pregunta. Tant com insisteix sempre que intervinguin, que la millor manera d’aprendre és participar, que no els faci por ni vergonya, que ella no és cap ogressa... i va i per poc no li salta a la jugular a aquell infeliç. Esclar que la pregunta tenia tela. Demostrava no sols haver estat in albis a totes les seves classes, i això que és dels pocs que hi assisteixen amb regularitat, sinó haver obtingut el títol de batxillerat en una tómbola.
Impotència. Això és el que sent. Una enorme i profunda impotència. Doble, a més a més, ja que figura que ella és l’experta en interfícies robòtiques per a la interacció amb alumnes difícils. Esclar que el programari que estan desenvolupant és per als de secundària, però els mecanismes a utilitzar no haurien de ser tan diferents. Amb tot, una cosa és programar i una altra de ben diferent batallar amb els alumnes a l’aula. Quin fracàs si, en contra de tota la teoria i per preservar la salut mental, es veiés obligada a canviar d’estratègia i limitar-se a fer classes magistrals com les d’abans: de cara a la pissarra... o a la pantalla de projecció, que ja se sap que no és el mateix, tot i que pel cas que li fan, tant és si va a dos o a dos mil per hora a cobrir el programa. Però no, això seria fer pagar justos per pecadors; el que ha de fer és concentrar-se en els quatre alumnes aprofitables, que bé n’hi ha d’haver, i simplement deixar de veure els altres, talment no existissin. Que fàcil de dir...!
Just quan fa un gest amb la mà com si estigués argumentant-ho davant d’algú, es creua