La presència d’en Briggs, expert en modelització i predicció, com la Mestres, l’hauria d’haver alertada que potser no treballaria sota la direcció d’ella com pressuposava. Però estava massa contenta amb l’expectativa de participar en el projecte per adonar-se’n.
Cada vegada que recorda aquella primera topada fortuïta al vestíbul de l’hotel de Xangai, no se sap avenir que tingués tanta sort. Era de nit i arribava cansada del viatge, amb el portàtil a l’esquena i arrossegant una maleta de rodes que, per estalviar-se de triar per avançat la roba que es posaria, sempre carregava massa. Amb la mà lliure furgava dins la bossa per treure’n el comprovant de reserva i el passaport, ja que a la cinta transportadora de maletes i al taxi havia constatat el que tothom deia: que el xinesos ni mu d’anglès, segurament perquè no els fa cap falta. Caminava més pendent d’on posava la mà que no els peus i, encara no sap com, ensopegà amb la professora Mestres i la maleïda reserva va volar fins al bell mig de la font amb sortidor de coloraines que tenien a tocar. L’estrèpit de la maleta en caure plana atragué totes les mirades i la Júlia se sentí tan ridícula amb la bossa també a terra i el seu contingut escampat a la vista de tothom, que els ulls se li enaiguaren al mateix ritme que el paper de la reserva s’anava xopant. Debilitada pel vol transoceànic, un petit entrebanc havia estat capaç de noquejar-la, i sentir-se tan miserable incrementava la seva vergonya. Fins que esclatà:
—Hòstia puta, merda! —digué en veu alta, més per forçar-se a reaccionar que una altra cosa.
Aleshores es girà per veure amb qui havia topat i els ulls enriolats de l’Ariadna l’acabaren d’enfurismar.
No la va reconèixer malgrat haver-la vist en algun congrés i haver visitat més d’un cop la seva pàgina web, i, sense dirigir-li ni una sola paraula, ni tan sols un gest, començà a recollir les coses i a ficar-les dins la bossa.
La causant de la seva ensopegada no s’oferí a ajudar-la, ni tan sols es dignà a proferir un lacònic «sorry». Però, molt decidida, agafà un llarg jonc que formava part de l’ornamentació i, empunyant-lo com si es tractés d’una canya de pescar, aconseguí treure el paper de l’aigua. L’espolsà amb molta cura agafant-lo per dues cantonades i l’estengué cap a ella:
—Deu ser molt valuós per merèixer tantes imprecacions.
Ho digué en català i això féu aixecar de cop la Júlia com un soldat ras que es quadra davant d’un general. Va mirar-la amb uns ulls com taronges. Aquella dona esvelta, de front ample, cutis molt fi sense cap mena de maquillatge i cabells grisos recollits en un elegant monyo, li resultava vagament familiar, però amb el cansament el cap li funcionava molt a poc a poc i amb prou feines les mans li respongueren per agafar el paper que li oferia.
—Sóc l’Ariadna Mestres —féu llavors la dona allargant-li la mà. Però, adonant-se de les dificultats de la Júlia, l’enretirà de seguida—: no voldria ser la causant que et caiguessin més coses a l’aigua! Fes el check-in tranquil·la, que ja parlarem a la reunió.
—Sorry, what? —Degué dir-ho amb un posat d’inòpia total. No fou una reacció premeditada, li sortí així perquè duia el xip de l’anglès posat i no acabà d’entendre el que li deia.
—No ets la Júlia Pagès? —vacil·là un instant, per tot seguit esclafir a riure—. Molt bona aquesta, gairebé me l’empasso, però he sentit clarament l’«hòstia puta, merda» i no deu haver-hi tantes investigadores catalanes de la teva edat en aquest congrés. Et vaig enviar un missatge convocant-te a una reunió demà i vas acceptar, recordes?
—Sí, i tant, moltes gràcies per invitar-me —s’enrojolà fins a les puntes dels cabells—, estaré encantada si puc participar en el projecte.
No es van dir gran cosa més i, vist amb perspectiva, no hauria passat d’un incident sense transcendència si la interlocutora no hagués sigut l’Ariadna Mestres. Precisament la destinatària del missatge que té obert en pantalla i que no sap com continuar. Quin motiu pot semblar versemblant mig any després d’haver-ne heretat el despatx? Potser demanar-li opinió sobre en Garcia amb vistes a l’oposició? Però és un tema delicat que no s’acostuma a abordar mai per escrit. Seria més adequat demanar-li un telèfon on pugui localitzar-la per a un assumpte confidencial. Esclar que si la professora Mestres s’ha volgut fer fonedissa, pot interpretar com una violació de la seva intimitat que li demani el telèfon. I l’al·lusió a una qüestió confidencial, vés a saber com se la prendria. Li cal trobar un motiu més neutre. Una possibilitat és posar-la al corrent del projecte Robots a l’Aula. Redactat de manera convenient, pot veure’s com una deferència per haver-la convidat a participar en el projecte. Exacte. Justificarà que hagi trigat a fer-ho perquè estava esperant a poder mostrar-li resultats.
Escriu un missatge breu agraint-li de nou que pensés en ella per al projecte i oferint-se a mantenir-la al corrent dels avenços, tot apuntant els més destacats fins ara. Abans de prémer el botó «enviar», se li acut de buscar els correus que van intercanviar abans d’aquella reunió a Xangai. Són allà, sí, però no hi troba res d’especial: un convit i una acceptació del tot estàndards. Ja posada, tafaneja altres missatges que l’Ariadna va rebre per aquelles dates i un li crida especialment l’atenció perquè el remitent li sona: P. Ritter. Diria que és el professor alemany amb qui van dir que la professora Mestres s’havia d’entrevistar quan va absentar-se de la reunió. L’obre i llegeix per sobre fins que una paraula amb majúscules la sobta: spider. El cor se li desboca i ha de fer un gran esforç per focalitzar l’atenció i tractar de descodificar les quatre ratlles que té al davant. Són críptiques. La comminava a pensar recanvis per a P —escrit així, amb una sola lletra—, ja que volien assignar-li un nou rol dins de... la paraula torna a impactar-li a la retina i el pensament li vola cap a l’aranya, que li sembla recordar haver vist escrita també amb aquestes majúscules estranyes en el text que va rebre ahir. Pot ser que una cosa i l’altra estiguin relacionades? Que es tracti de la versió catalana d’aquest projecte, organització o el que sigui que respon al nom de spider? A més de tenir en comú la paraula i la grafia, els dos escrits estan envoltats de misteri. Si tenen a veure, llavors és probable que la destinatària del text d’ahir fos també l’Ariadna Mestres i no pas ella. Ara sí que és urgent que provi de posar-s’hi en contacte. Prem el botó «enviar» i encreua els dits. Tant de bo l’Ariadna contesti, almenys així descartarà que li hagi passat res i se sentirà més tranquil·la pel que fa a la icona de l’aranya.
En fer un cop d’ull al rellotge de l’ordinador, li ve una calorada: un altre dia que farà tard a sopar. Arreplega la jaqueta del penja-robes i surt corrents del despatx sense ni tan sols abaixar la persiana com fa sempre.
Entra a casa quan l’Edward està acabant de recollir la cuina. L’abraça a tall de disculpa tot prometent-li que és l’últim dia que arriba a aquestes hores, i se’n va directa a veure els nens. L’Olívia ja és al llit, però per sort encara no dorm i pot fer-li un petó. Mentre l’acotxa, s’assabenta que demà a l’esplai tenen prevista una sortida a una exposició de pintura; no cal que li prepari res de menjar, perquè a l’hora de dinar ja seran de tornada. Li ho diu pesant figues i encara no s’ha alçat de la vora del llit que la nena ja dorm. És ben bé que estava fent esforços per esperar-la desperta, pobreta.
A l’habitació del costat, en Roger està molt entretingut amb un joc d’ordinador. En veure-la i abans que ella obri la boca, comença a justificar-se:
—Mare, és un joc educatiu... el mestre ens l’ha recomanat.
—Sí? —La mala consciència per haver arribat tard la fa asseure’s al costat del fill—. A veure, ensenya-me’l.
—Ara? —En Roger fa una de les seves cares impossibles: eufòric que la mare estigui per ell i alhora contrariat perquè està a mitja partida.
—Acaba, acaba, així aniré veient de què va. No et fa res que miri, oi?
—No,