—Veus, mare, vaig tercer. I en Xavi només em guanya per cinc-cents punts. Puc fer una altra partida?
—Quin profe us l’ha recomanat?
—El de Natus. I diu que també ens ajuda a aprendre llengua i informàtica.
—Però les fotos són sempre d’animals i plantes... o n’hi ha d’altres matèries?
—Ui... —En Roger fa una ganyota dubtant si confessar-ho o no—. Va, t’ho diré: a mi el que més m’agrada és un d’encertar marques i models de cotxe. En aquest vaig primer, tot i que no sé què passa que de tant en tant s’equivoca.
—També us l’ha recomanat un profe?
—No —riu—, però era al mateix web que l’altre.
—I què vols dir que s’equivoca?
—Doncs que de vegades sé segur quin model és i no me l’accepta. I si, per provar, en teclejo un altre, algun cop ha colat.
—I amb el joc de Naturals no passa?
—És que és una mica diferent. En aquest no hi ha una única resposta correcta. Moltes paraules descriuen el mateix paisatge.
—Ja he vist que n’escrivies unes quantes abans que la màquina les donés per bones i canviés d’imatge. Com ho decideix?
—I jo què sé!, mare, ets tu qui treballa amb ordinadors.
—Però no en aquest tipus de jocs.
—El profe va dir que es basava en coincidències. No ho vaig entendre del tot, però es veu que cal que dos o més jugadors teclegin el mateix. Puc fer una altra partida? Va, mare, sisplau...
—Una i prou. —La Júlia s’alça, li fa un petó de bona nit i ja a la porta es gira enriolada—. Sobretot, vine’m a dir si avances en Xavi.
Mentre pica quatre coses a la cuina a tall de sopar, i sense esmentar els escrits de l’aranya, sondeja l’Edward sobre spider. La interrogació li surt tan ambigua, que ell no sap si es refereix a Spiderman, al Capità Aranya o si li està dient subtilment que ha trobat teranyines a casa, així que opta per l’opció que li ve més de gust:
—No t’he explicat mai que de petit era el meu ídol? Quan en Superman arrasava entre la canalla de la meva generació, jo m’identificava amb aquest noi tímid i estudiós, una mena d’antiheroi romàntic, de qui els companys fan burla i les coses li van tan malament que fins li acaben matant la nòvia. Fixa’t quin superheroi! —Sorpresa per la profusió de detalls amb què el seu home relata aquest record d’infantesa, cosa gens habitual en ell, la Júlia no gosa interrompre’l—. El millor és quan, després que matin el seu oncle, decideix utilitzar els superpoders per enfrontar-se a les forces del mal i fer justícia. Saps, oi?, quina era la seva màxima.
—Doncs em sembla que no...
—«Un gran poder comporta una gran responsabilitat.» —Fa una pausa per comprovar l’impacte de la frase—. No te’n riguis. És una obvietat, ho admeto, però ja estaria bé que molts polítics... malgrat que no anava dirigida a ells, per descomptat, sinó als nens.
—Sí, a mi ja m’agradaria que a les aules se’ls transmetessin valors com aquest. —Està pensant en el programari del projecte Robots a l’Aula i per un moment s’ha oblidat del que preguntava, però de seguida hi torna—: tot i que ara no em referia al còmic. Et sona algun projecte relacionat amb internet o alguna organització amb el nom de spider?
—Dona, hi ha aquella dita que diu que darrere d’una teranyina sempre hi ha una aranya. —L’home ha començat a preparar-se un gintònic i, en no obtenir resposta, s’atura i alça el cap—. No em miris amb aquesta cara. La teoria conspiradora que internet estava dirigida per una mena de màfia va ser una llegenda urbana molt estesa als Estats Units durant una època. Deu fer quatre o cinc anys, no te’n recordes?
—Doncs no, la veritat. I què se n’ha fet?
—Com totes les modes, va passar, suposo.
—Però tu creus que pot haver-hi algú movent els fils?
—Hi ha les multinacionals que ofereixen serveis de correu i emmagatzematge, gestió d’identitats úniques i protecció contra suplantacions, prescripcions personalitzades i tota mena d’utilitats regalades, a canvi d’enregistrar dades sobre els usuaris, si et refereixes a això.
—No ben bé.
La referència a les suplantacions ha neguitejat la Júlia, que escura un iogurt pensativa. En acabat, s’alça i comença a preparar-se una infusió de marialluïsa per acompanyar la copa del seu home.
—Noia, estàs molt misteriosa avui.
—És que... —Dubta encara i el mira de fit a fit—. Si us plau no ho comentis a ningú, però he rebut uns escrits molt estranys. Vine que te’ls ensenyaré.
Es traslladen a l’estudi, cadascun amb la seva beguda, i, una vegada instal·lats davant la pantalla, la Júlia es connecta a la xarxa de la universitat i accedeix al seu ordinador. La sorprèn que la icona de l’aranya no aparegui directament a l’escriptori remot i encara més quan, en llistar tots els fitxers, tampoc no la veu.
—Per què no proves d’accedir a aquests missatges a través de l’aplicació de correu normal? —pregunta ingènuament l’Edward.
—No van arribar a la meva bústia. Suposo que és una d’aquestes aplicacions que s’instal·len de manera automàtica en entrar en un web.
—Una mena de virus... com en diuen?, un troià?
—Potser és això, sí. —No vol donar més explicacions i tira pel dret—. Deu necessitar la IP de la meva màquina. Deixem-ho estar.
La Júlia ha intentat treure-hi importància, però s’ha quedat ben capficada. Que l’aranya sigui accessible només des de l’ordinador de la feina corrobora que els escrits van dirigits a l’Ariadna i, de fet, és lògic. Va utilitzar les seves contrasenyes per entrar en el web que presumptament va instal·lar la icona. Quan ho feu ni de bon tros s’imaginà les conseqüències que allò podia comportar i, menys encara, que fossin irreversibles. Ara, si pogués, faria marxa enrere. No li fa cap gràcia sentir-se a mercè d’entitats anònimes que ni tan sols sap si són persones o mers programes d’ordinador.
Segona recreació: 1987
T’havia anunciat que l’escena següent que recrearia seria la del professor Ritter obrint-me les portes a un nou món als meus ja granadets quaranta-tants anys. Doncs bé, a última hora he decidit un canvi de programa. Hi ha un fet previ que has de conèixer perquè, tot i tenir una importància menor, no deixa de ser una baula en aquesta cadena de circumstàncies que m’han dut fins aquí i m’empenyen a buscar-te. Encara em queda prou temps per no haver de renunciar als detalls... almenys això espero.
No voldria que el meu jo digital, una vegada te l’hagi traspassat, quedés reduït a una personalitat esquemàtica i arribés a confondre’s amb una de tantes identitats virtuals que avui campen per la xarxa, moltes de les quals per a més inri han estat creades mitjançant un procés d’evolució artificial. Com aquestes criatures sintètiques per a les quals ordinadors coreans han cuinat personalitats diferenciades barrejant tres unces d’extraversió, dues de tendresa, una mica de neurosi, una llesca de consciència, un pensament frívol i un pessic d’agressivitat, per exemple, escollits a voluntat o a l’atzar entre una trentena d’ingredients ben aïllats i tipificats pels psicòlegs. M’horroritzaria convertir-me en una identitat de cartó pedra més.
Però sé del cert que no passarà. Ben al contrari, el meu rol a la xarxa et fascinarà de