Enxarxats. Carme Torras

impossible canviar-la. Per això la meva organització treballa per fixar unes bones pautes des del principi.

      —No sé si l’entenc... m’està dient que hi ha una supraorganització que regeix els destins d’un medi aparentment tan democràtic i incontrolable, una mena de... —per sort, freno a temps la frivolitat d’esmentar el Gran Germà de 1984 en un context tan poc adequat.

      —Anava a dir règim dictatorial, potser? Malgrat el perill que s’hi confongui, no hi té absolutament res a veure. Seria més adequat considerar-nos els amfitrions de la xarxa, i un bon amfitrió no pot negligir les seves obligacions deixant a l’atzar on s’asseu cada comensal, sinó que ha de triar la millor disposició al voltant de la taula perquè la conversa flueixi de manera òptima. Aquí no es fa servir cap mecanisme coercitiu, ni es recorre a la propaganda d’Estat típica dels països totalitaris. —Fa una pausa teatral i em mira amb solemnitat:— Senzillament es dóna veu als més preparats en cada àmbit. —Ho diu amb orgull, convençut que la idea i la implicació sobreentesa cap a mi faran l’efecte desitjat.

      I a fe que ho aconsegueix. Qui no ha tingut aquest somni alguna vegada? Dins el meu cap, un típic diagrama d’ordinadors en xarxa es transfigura de manera que els cables connecten els millors cervells del planeta, un dels quals és el meu.

      Llavors vaig quedar-me amb la pura imatge, sense paraules, però ara que recreo l’escena no em sé estar d’afegir-hi la descripció que la Jeanette Winterson en féu anys més tard: «Serà com tenir tots els premis Nobels treballant plegats per al bé de la humanitat», va escriure a Planeta blau, i jo vaig subratllar-ho amb frisança recuperant alhora la sensació d’aquell moment i el tros d’experiència que vaig viure tot seguit.

      Perdona que hagi interromput la recreació en un punt tan poc adient, perquè la conversa amb el professor Ritter just acabava de començar, com veuràs quan continuï. Però és que m’han entrat el sopar. Podria preveure-ho i fer coincidir cada tall amb un canvi en l’escena recreada. No em costaria gaire, ja que aquí són molt regulars en els àpats i les hores de neteja, i, tret d’això, no em molesten per res. Tanmateix, per una vegada vull deixar-me anar i estalviar-me de programar i planificar-ho tot al mil·límetre. Em ve de gust explicar-t’ho tal com raja. Hi tinc tot el dret, em penso. Prou faig respectant l’ordre cronològic. L’alternativa seria congelar el futurs a la carta fins a reprendre la gravació, però ja deus saber que això és impossible. Cada segon es produeixen prop de dues mil actualitzacions que, amb alta probabilitat, afecten els models i instants temporals que estic recreant. I ara tinc gana i després tindré son, així que ho aturo i continuaré demà.