En aquest moment, quan la desesperació s’estava apoderant de mi, ja només trobava consol en l’oració. Una oració que deia quasi tots els dies, a mitja tarda en una capella recollida situada en el cor de la meva parròquia. Aquella hora era la meva preferida, abans que comencessin a entrar els pocs assistents al servei diari de les set de la tarda, perquè estava jo sola amb els meus pensaments, el meu dolor i la meva pregaria. Una pregaria no adreçada a cap sant en concret i sí a la manifestació de la divinitat de la qual, segons la meva creença, només prové bondat i amor, i que mai deixa desemparat ningú que li ho demani. Som les persones les que amb els nostres comportaments i formes absurdes d’actuar les que esgarrem la possibilitat de gaudir d’una existència més plena i satisfactòria. Més d’una vegada vaig recordar el passatge de la Bíblia que fa referència a Job i a les penalitats que va haver de passar, perquè Déu el va voler posar a prova. Jo em preguntava, en el meu cas, per a què servien totes les penalitats a les quals la vida m’estava abocant. De vegades aquestes preguntes anaven amb una forta dosi de ràbia, i el perquè tenia un fort contingut d’impotència.
Encara recordo, i ho recordaré sempre, aquella tarda. Va ser la darrera que vaig anar a aquell racó de refugi personal. Estava totalment abatuda i l’infinit dolor que portava emmagatzemat en la meva ànima es va convertir en un plor sec i incontingut, de llàgrimes salobres que queien cara avall. Va ser un moment en què les meves defenses van ser definitivament derruïdes per la força de la impotència i de la desesperació, i només em quedava la creença, cada cop més minvada, en la dita: “Demaneu i us serà concedit”, quan pocs instants després va succeir un fet extraordinari. Jo estava agenollada davant del sagrari d’aquella capella i vaig sentir com uns braços suaus, i amb una gran delicadesa, m’abraçaven per l’esquena i com les seves mans agafaven i estrenyien amorosament el dors de les meves, al mateix temps que la seva galta tocava la meva galta dreta.
Si als primers instants la sensació va ser càlida i agradable, tot seguit la por s’apoderà de mi i fent quasi un bot em vaig girar esperant trobar un home disposat a qui sap què, sobretot en un lloc en què estava totalment sola. La sorpresa que vaig tenir encara va ser més forta que l’agradable sensació anterior, perquè no hi havia ningú. Vaig aixecar-me i vaig buscar per tots els racons de la capella: darrera les columnes i dins dels dos confessionaris. Tot va ser en va, perquè no vaig trobar ningú.
Poc a poc em vaig anar recuperant la calma i vaig recordar aquell sublim moment viscut, perquè la sensació d’una indescriptible calidesa i força que aquella ‘abraçada’ m’havia proporcionat va tornar a ocupar el lloc preferent en els meus pensaments. No sabia com explicar-ho, ni ho sé encara avui, cinc anys després d’aquesta experiència. Només sé que a partir d’aquell moment vaig tenir la sensació que no estava sola i que hi havia algun tipus de força que estava amb mi.
Dels problemes no cal parlar més. Només assenyalar que alguns s’han resolt i altres estan en vies de fer-ho. Però aquesta ja és una altra cançó. Només he de remarcar, per acabar de narrar l’experiència d’aquella misteriosa i oportuna abraçada, que quan vaig sortir de l’església li vaig preguntar a una dona captaire, que tots els dies era a la porta des que s’obria fins al moment que el capellà la tancava, si s’havia fixat en un home aparentment corpulent que havia sortit feia una mitja hora.
–Senyora –em va dir–, en aquesta església només ha entrat vostè fa cosa d’una hora i ningú més ho ha fet. Ja no és com abans, la gent s’està oblidant de resar.
Octubre del 2001
Quin riure tan maco!
Quan va succeir no té gaire importància, el que sí és important és explicar ‘què’ va passar i quin va ser el principal protagonista del fet, un fet que ens va marcar i condicionar d’una forma molt especial al Marc i a mi, durant una bona part de les nostres vides.
El meu nom és Isabel i des de fa molts anys em dedico a ensenyar nocions de música a nens en una guarderia, de la qual sóc propietària, per tal d’introduir-los i habituar-los en aquest art. Sóc conscient que després, a mesura que van creixent, l’entorn els fa oblidar-la, si bé estic segura que alguna cosa queda dins seu.
La música, principalment la clàssica, és la representació màxima d’un mitjà no intel·lectual que ens permet la connexió amb un nivell superior de consciència, totalment a part de qualsevol condicionament humà. És l’eina que ens permet aconseguir la màxima harmonia i equilibri interns, si bé aquest equilibri s’ha de dur a la pràctica amb una forma de ser i actuar coherents.
Puc considerar-me una artista frustrada, perquè un greu accident de moto que vaig patir, quan feia tercer curs de piano al Conservatori Municipal de Música (amb molt bones perspectives), i que va afectar els lligaments i articulacions de la mà dreta, em va impedir continuar els estudis programats. El piano és la màxima expressió musical que es pot obtenir d’un instrument, perquè en ell veig reflectides totes les qualitats humanes, des de les més elevades i sublims fins a les més greus i baixes, tal com som les persones. Per aquest motiu no vaig voler aprendre a tocar cap altre instrument.
El Marc era un col·laborador de la guarderia que s’encarregava de la part de manualitats, la finalitat de les quals era despertar i canalitzar les incipients capacitats d’expressió artística i plàstica dels nens. Portava cinc anys desenvolupant aquesta tasca, totalment satisfet i amb molt bons resultats.
Per centrar una mica més el marc relacional, cal dir que, en aquella època, jo acabava tot just de complir trenta quatre anys, tenia un fill petit de dos anys i feia justament un any que el meu marit i jo ens havíem separat, i havíem posat fi a una relació de més de dotze, que va anar decaient a mesura que ens vam anar formant com a persones adultes i els nostres interessos materials i personals es van anar allunyant.
El Marc, per la seva banda, era quasi set anys més jove que jo, i si bé el seu aspecte físic estava en concordança amb la seva edat, des del primer dia que el vaig conèixer em vaig adonar del seu elevat grau de maduresa, no exempta d’un gran capacitat d’exterioritzar els seus sentiments, entre els quals destacava una gran alegria interior, que moltes vegades contagiava els que érem a prop. Amb poques persones he tingut l’oportunitat, com amb en Marc, de poder tractar-les en tres aspectes diferents: empleat, perquè al cap i a la fi ho era, col·lega i amic. Mai se’ns havia passat per la imaginació que un dia poguéssim donar un pas endavant i convertir aquesta amistat en una relació íntima. Mai..., fins després d’aquella estranya i sorprenent història que vam viure una tarda calorosa d’un mes d’abril a Madrid, amb motiu d’un congrés sobre la infància que, durant dos dies, es va dur a terme a la capital de l’Estat.
Havíem acabat de dinar en un restaurant del carrer Luisa Fernanda, a prop de la plaça Marqués de Cerralbo, i ens dirigíem, amb una mica de pressa, cap a una farmàcia situada en el mateix carrer del restaurant, quasi a la cantonada de Juan Alvarez Mendizábal, a comprar unes aspirines per tal d’alleujar un molest mal de queixal que portava tot el dia fent-me la guitza. Abans de començar les sessions de la tarda, cap allà les cinc, volíem aprofitar l’estona lliure per fer una visita al temple de Debot, situat a cinc minuts escassos del lloc on ens trobàvem, perquè a la nit ens seria del tot impossible ja que havíem quedat amb uns altres amics per anar a sopar. A l’endemà, tan bon punt acabés el congrés, agafaríem el cotxe a corre-cuita, perquè volíem dormir a Barcelona aquella mateixa nit.
En aquella hora, tres quarts de quatre aproximadament, no hi havia gaire gent caminant pels carrers i en els jardins que envolten el temple, concretament, no hi havia ningú. Es tracta d’una zona enjardinada oberta, per tal que destaqui el temple des de qualsevol angle, sense impediments visuals. Anàvem xerrant d’alguna bestiesa, perquè recordo que tots dos