Vaig callar i vaig tornar a recordar l’escena. És més, quant més hi pensava més fresc tenia el record i l’estranya sensació que vaig tenir aquell dia quan els vaig “veure xerrant tan amicalment” ide com em va mirar durant uns instants.
Vaig treure importància al fet, fins que fa cosa d’una setmana, remenant uns papers personals que tenia en una carpeta, van aparèixer uns resguards signats per mi, amb data d’octubre de 1997, en què hi havia un paper, d’aquests que s’enganxen i es desenganxen, on hi havia escrit:
“Localitzar el telèfon del nebot de R. i preguntar per ella.”
Maig del 2001
Les tietes de l’Arantxa
L’Arantxa i jo érem companyes i amigues del col·legi, un internat de Bilbao. Si bé ella i jo compartíem habitació, juntament amb dues noies més, es pot dir que l’Arantxa era una nena solitària, però mai no va estar sola. De tota la colla, jo era la més petita. L’Arantxa tenia sis anys més que jo; de les altres dues no me’n recordo. La seva és una història de màgia i encanteri que es difon amb el transcurs del temps, quan només en queda el record d’una època màgica, la de la infància i la primera joventut, que sembla que s’hagi empassat la terra, perquè no n’ha quedat el més mínim rastre.
L’Arantxa tenia un do que feia que fos el centre d’atracció dels qui la coneixíem i tractàvem diàriament: tenia el poder o la facultat de materialitzar allò que es proposava i que ens agradava a les que estàvem amb ella, però només per a les del seu cercle ‘íntim’. Caramels, xiclets, pegadolces, llapiços, medalles, etcètera, apareixien a la seva mà per artd’encanteri. Ningú no sabia com s’ho feia, però el fet és que quan estàvem amb ella ens deia:
–Tinc unes coses per vosaltres.
Acte seguit es posava la mà oberta, amb la palma tocant la part esquerra del pit, per fora del davantal, una mica més amunt del cor, tancava la mà i l’estenia cap a la persona objecte de l’obsequi i quan l’obria apareixia una llaminadura.
Al començament ens crèiem que es tractava d’un truc de màgia après en una joguina molt famosa en aquella època (Màgia Borrás), però mai la vàrem poder enganxar i esbrinar com ho feia. Quan li preguntàvem com ho feia, ella sempre ens contestava el mateix:
–És molt senzill, em limito a pensar en el que vull i apareix alamà.
Com he dit, això només ho feia amb les que considerava que eren les seves amigues de confiança, i ens havia obligat a fer el jurament que mai no ho divulgaríem.
Al començament ens va fer gràcia a totes, perquè crèiem que es tractava d’un simple truc de màgia, però a mesura que passava el temps i no esbrinàvem com ho feia, un cert aire misteriós la va anar rodejant, de tal forma que fins i tot li teníem una mica de por. Val a dir que totes menys jo. No sé per què, però l’Arantxa em fascinava, sobretot quan em parlava de la seva família. Una família que es reduïa a dues ties grans, germanes del seu pare, solteres i que vivien plegades en una casa antiga de l’Alameda Recalde. Els pares de l’Arantxa havien mort a la guerra civil, a conseqüència d’un bombardeig de les tropes franquistes, justament quan ella encara no tenia un any de vida. Des d’un primer moment, tal com ens havia explicat, les seves ties es van fer càrrec d’ella, però com que ja eren bastant grans, van decidir posar-la en aquell internat, del qual sortia cada cap de setmana per anar a casa seva.
Un dia m’invità a anar a casa seva, un diumenge a la tarda. Jugaríem amb les seves joguines, i les seves ties ens prepararien un berenar molt bo, em digué. A més, jo seria la primera nena del col·legi que tindria el ‘privilegi’d’anar a casa seva.
Els meus pares no hi van posar cap impediment, tenint en compte que ella no vivia gaire lluny de casa meva, i que caminant no es trigava més de vint minuts. Aquella era una època en què el temps es relativitzavaino hi havia les preses d’avui dia. Els diumenges a la tarda, precisament era quan s’aprofitava per anar a visitar a familiars i coneguts. Aquell diumenge a la tarda els meus pares aprofitarien per anar a parlar amb uns cosins de la mare, d’uns temes relacionats amb l’herència d’un familiar llunyà que havia mort sense fer testament. D’aquesta forma jo estaria controlada mentre ells feien aquesta gestió familiar.
Quan es va obrir la porta de la casa de l’Arantxa va aparèixer una senyora gran, molt gran, que més que una tieta semblava una àvia. Això sí, molt somrient i amable. Em va invitar a passar. Era la tieta Aranzazu.
–Tu deus ser la Lucia, oi? –em va preguntar al mateix temps que em somreia i em feia una carícia a la galta dreta–. L’Arantxa ens parla molt de tu –va continuar dient–. Diu que ets l’única nena que la tracta tal com li agrada, és a dir, amb naturalitat. Que l’ajudes molt en els estudis, que l’escoltes i que mai no li has demanat res, tal com fan les altres nenes de la classe. És així? –em va preguntar.
–Doncs, no sé què dir-li senyora –li vaig contestar–. A mi m’agrada com és l’Arantxa, les coses que diu i també les coses que fa. Les altres nenes potser no estan gaire acostumades a veure les coses que sap fer ella. Es pensen que fa trucs de màgia, però jo sé que no és màgia, si bé no sé com ho fa.
–Ai, l’Arantxa, l’Arantxa –es va sentir una veu al fons del passadís, que s’acostava cap on érem nosaltres. Pocs instants després, una altra senyora molt gran, potser no tant com l’anterior, però amb un gran semblant físic i amb la mateixa actitud de cordialitat i d’alegria, va aparèixer per la porta. Era l’altra tieta de l’Arantxa, la tieta Maite.
–Mira que li tenim dit que no faci gaires exhibicions, perquè hi ha el perill que se la mal interpreti –va continuar dient, sense parar de somriure, al mateix temps que parava una taula rodona petita, que era al costat de l’habitació, junt a dos sofàs molt antics, però en perfecte estat de conservació. Pocs minuts després, un esplendorós berenar, que consistia en xocolata desfeta amb ‘picatostes’ i magdalenes, estava a punt de ser cruspit per totes quatre.
–Au vinga, que es refreda, després ja anireu al quarto de l’Arantxa a jugar –va insistir la tieta Maite, al mateix temps que posava dues cadires, una per a l’Arantxa i l’altre per a mi, i seguidament ella s’asseia en un d’aquells sofàs. La seva germana Aranzazu feia estona que estava asseguda, callada, ja que s’estava menjant una magdalena i tenia la boca plena. Durant uns instants, em vaig quedar mirant les dues senyores, i talment semblava com si no fossin reals. Més aviat semblaven escapades d’un conte màgic, perquè era tanta la tendresa, l’alegria i l’amabilitat que traspuaven, que al seu costat semblava que el temps no existia.
Encara recordo, després de tants anys, quasi cinquanta des d’aquella tarda màgica, el bon record que em va quedar d’aquella vetllada, que es va prolongar fins ben entrada la nit, quan ja era hora de sopar i els meus pares em van recollir. En total havien passat quasi cinc hores i vaig tenir la sensació que només havia passat una mica més d’una hora.
Malgrat que vàrem acordar que repetiríem aquella agradable vetllada, la veritat és que no va haver-hi opció. Poc després es va acabar el curs i jo me’n vaig anar amb els meus pares de vacances a Donòstia, d’on eren naturals i tenien un pis que havia heretat el meu pare. El curs següent ja no vaig tornar a aquell col·legi, perquè vàrem fixar definitivament la residència a la capital donostiarra.
Mai més vaig tornar a saber res de l’Arantxa. Fins i tot, dues cartes que li vaig escriure, una al col·legi i l’altra a casa seva, o més ben dit, la de les seves tietes, em van ser retornades, amb un lacònic ‘Destinatario desconocido’. Sempre em va quedar un record especial de l’Arantxa i de les seves tietes, un record que a mesura que transcorria el temps s’anava envoltant d’un halo misteriós.
Varen passar els anys, molts anys, i la meva vida em va portar per diverses ciutats espanyoles on residir i exercir la meva professió de metge pediatra. No va ser fins a l’any passat que,