Aquest conjunt d’històries són més aviat com una espècie de senyals. Senyals que només són perceptibles i interpretables per a qui no es conforma només amb la nostra realitat física ordinària i està obertireceptiu a altres aspectes de la realitat. Senyals que s’omplen de sentit i marquen el camí correcte, com quan caminem per la muntanya i de tant en tant trobem alguna indicació que ens diu que anem en la bona indicació.
El que he intentat, més aviat, és plasmar la diferència entre els fenòmens físics dels reals. El que fins fa ben poc era considerat com a experiències casuals, ridícules o ‘supersticions’, per qui només accepta com a existència vàlida i única la nostra realitat física, cada cop és més acceptat com a factible en determinats camps de la física. En aquest sentit, les investigacions de Rupert Sheldrake poden anar en aquest camí (p.e. els camps mòrfics), de Jung amb les sincronicitats, així com les aportacions de filòsofs com Ken Wilber, quan ens parla de les dimensions superiors, a les quals només es pot arribar a través de la nostra ment; o més recentment, i a partir dels treballs del neuròleg Olaf Blanke, en què si bé s’ha identificat la regió cerebral –la ‘girus angular’– que té una importància decisiva en els fenòmens de desdoblament corporal –els anomenats ‘viatges astrals’– no es pot explicar ni comprendre els seus mecanismes ni la seva finalitat, exclusivament des de la vessant física.
En definitiva, aquestes experiències poden ser interpretades també com a senyals d’una altra realitat. Uns senyals invisibles o irreals per a qui només vol veure la realitat material, però reals per a qui conscientment ha viscut aquestes experiències. Una aportació més en la línia de la dita d’en P. Eluard: “Hi ha altres móns, però tots estan en aquest.”
L’AUTOR
El nou ajudant
Quan hi pensa encara se li posa la pell de gallina i la veu se li trenca, no solament per l’experiència que va viure, que podia haver acabat en tragèdia, sinó pel desenllaç d’allò més inexplicable. Però anem als fets... Es diu Joan, té cinquantaset anys, està casat, té dues filles i una d’elles l’acaba de fer avi. Té una botiga, a la barriada de Collblanc, que va heretar del seu pare, on exerceix el seu ofici que és de fer, posar i arreglar persianes, tant de les antigues, enrotllades, com de les modernes que van dins d’una guia.
Farà cosa d’uns sis anys, una veïna de l’escala del costat de la botiga li va demanar que si li podia arreglar una persiana de les noves, que no feia gaire li havia col·locat i que se li havia travat a l’hora de baixar-la, quan estava quasi del tot enlairada, si bé les quatre darreres barnilles no havien pogut entrar dins la caixa i estaven una mica guerxes, sense poder anar ni amunt ni avall.
Aquesta senyora era vídua i feia cosa d’un parell d’anys se li havia mort un fill, el segon de quatre, a conseqüència d’un accident de moto, a l’edat de 27 anys. Aquest era l’únic fill que vivia amb ella, ja que dels altres tres, dos estaven casats i l’altre se n’havia anat a treballar a Tarragona. Arran d’aquest fet luctuós, la senyora, Rosa és el seu nom, va quedar molt afectada i va negar-se a tornar a la normalitat de la vida quotidiana, fins uns quatre mesos abans dels fets que narraré que ha tornat a fer vida normal per ajudar a la seva germana Eulàlia, que és més gran que ella, i no fa gaire va tenir un atac de feridura.
A causa d’aquesta circumstància, la senyora Rosa no estaria a casa quan en Joan anés a fer la reparació, per la qual cosa li va deixar la clau del pis, ja que li tenia força confiança. Viu en un tercer pis i pel tipus de reparació que s’havia de fer no va creure oportú endur-se’n el seu ajudant.
Va aprofitar un dimecres, poc després de l’hora de dinar, cap allà les quatre o dos quarts de cinc de la tarda, que tenia un forat a la seva agenda d’encàrrecs i reparacions.
Un cop al pis, va comprovar que efectivament la senyora havia marxat, com cada dia, a casa de la seva germana. En aquell habitatge regnava un gran silenci, que en aquella hora d’una tarda del mes de juliol encara era més evident, ja que es notava que part del veïnat havia marxat de vacances i el trànsit del carrer era una mica escàs.
Va anar cap a la finestra on estava la persiana travada i va creure que en un tres i no res tindria solucionat el problema, perquè a primera vista semblava que una barnilla, la que justament estava entrant dins la caixa, s’havia desplaçat una mica fora de la guia. Es tractava de donar-li un cop per tal de forçar-la a tornar al seu lloc i problema solucionat. En cas contrari hauria d’obrir la caixa de la persiana i aleshores el problema se li complicaria, ja que li duria molt més temps fer la reparació, i faria retardar l’inici de l’encàrrec que tenia a les cinc de la tarda.
No volia entretenir-se gaire i ‘va posar la directa’. Va obrir la finestra per donar un cop d’ull des de fora i comprovar que no hi hagués cap obstacle exterior.Aparentment tot estava en ordre. Va anar a buscar una escala de tres esglaons que tenia la senyora Rosa a la cuina, va enfilar-s’hi, posant un peu a la plataforma de l’escala i l’altre al marc de la finestra, i va començar seguidament a estirar la barnilla travada cap avall. Com sigui que allò no donavacap resultat positiu, i sense canviar de posició, va treure el cap enfora novament, per veure si des d’aquella posició més propera veia alguna cosa que abans no hagués vist, al mateix temps que balancejava el cos cap enfora.
Tot va ser qüestió de dècimes de segons, va notar com el peu que tenia en el marc de la finestra relliscava cap a dins, al mateix temps que l’escala també es desplaçava de cop, i perdia l’altre punt de suport. Només recorda que va tenir temps de dir un renec al mateix temps que donava un cop a les barnilles travades amb la intenció instintiva de voler-se agafar a un lloc segur, si bé el resultat va ser que se’n van trencar dues i van caure al carrer. En aquells moments decisius estava ben segur que també se n’anava avall amb les barnilles, quan no sap com, ni crec que mai ho arribi a saber, es va trobar al terra de l’habitació de la casa.
Van passar uns segons fins que no es va refer de l’espant, va contemplar com havia quedat la persiana i va veure que no hi hauria cap més solució que obrir la caixa i canviar les quatre barnilles malmeses. Des de la finestra vaveure les dues barnilles que havien caigut al carrer sense que haguessin tocat a cap vianant.
Va baixar les escales sense treure’s del cap el que li havia passat, ni entendre com és que encara era viu, perquè de totes havia d’haver anat de cap al carrer, en cursa directe amb les barnilles dels collons.
Un cop al carrer, i al mateix temps que recollia les maleïdes barnilles, va sentir com en Paco, l’amo del bar que hi ha a la cantonada de davant de la casa de la senyora Rosa, i pel que sembla havia estat contemplant els fets tota l’estona, li deia:
–Hòstia, Joan, avui sí que has estat de sort! Sino arriba a ser per aquell jove de la camisa blanca que t’ha agafat per l’esquena i t’ha empès cap a dins en el moment que has relliscat, et fots una nata de tres parells de collons. Que tens un nou ajudant?
No, no –va respondreli en Joan totalment confós–. És un nebot de la senyora Rosa que ha vingut a passar un parell de dies amb ella –afegí seguidament mentre es girava d’esquena i tornava a entrar a l’escala.
Doncs, ja cal que li facis una bona convidada perquè les crismes van cares i de vegades no tenen solució quan es trenquen –va contestarli en Paco en veu alta, al mateix temps que se’n tornava cap el bar.
Abril del 2001
L’andana correcta
No és una gran història ni em va succeir res d’espectacular per servir de base a un guió de cinema d’una llegenda urbana. És molt més senzill, és impossible que em succeís, i no obstant això va ser una realitat, no solament per a mi sinó també per a la Joana, la meva germana, que aquell dia m’acompanyava.