La millor forma de desplaçar-nos era amb els trens de Sarrià, concretament amb els que van a l’avinguda del Tibidabo. A mig matí, els trens, tant els d’aquesta línia com les del metro, solen anar mig buits, per la qual cosa sol ser bastant agradable utilitzar aquest mitjà. Havíem muntat al tren a Plaça Catalunya i en només quatre parades (Provença, Gràcia, Plaça Molina i finalment Pàdua) ens situava a prop del lloc on havíem d’anar. Pel camí vàrem parlar del tema que ens ocupava i de la necessitat de mantenir la nostra posició ferma de no transigir davant del director de l’entitat.
Cinc minuts abans de l’hora prevista, és a dir, a tres quarts i mig d’onze entràvem per la porta de l’oficina i vàrem demanar, a un xicot molt ben empolainat que ens va atendre, pel director, el señor Peris, el qual ja ens estava esperant. La reunió va ser més aviat tibant, però no és l’objecte d’aquesta història. En resum, cal dir que finalment vàrem mig sortir-nos amb la nostra, no sense haver-hi deixat quasi la pell i d’allò més emprenyats, mitja hora desprès d’haver entrat, és a dir, cap allà a un quart i deu de dotze.
La qüestió és que novament vàrem anar cap al tren de Sarrià, perquè ens tornés a portar cap a la Plaça de Catalunya. El tren va trigar una mica, però durant aquella estona vàrem estar donant voltes al que havíem estat discutint moments abans. Finalment quan va arribar el tren vàrem pujar, aquest cop ja en silenci, si bé seguíem rumiant i donant-li voltes al tema, encara que l’escalfada anava perdent intensitat de mica en mica.
En el moment d’entrar a la següent estació, és a dir, Plaça Molina (així ho esperàvem i creiem) ens vàrem adonar que estàvem a la d’ElPutxet, és a dir,ala següent després de la de Pàdua, en direcció al Tibidabo. El primer que vàrem pensar és que a causa del nerviosisme del moment havíem entrat pel mateix lloc per on havíem arribat, que estàvem a la mateixa andana i que lògicament ens havíem equivocat. Així ho estàvem comentant en el moment que es van obrir les portes del vagó i vàrem baixar del tren. En aquell moment ens adonarem que estàvem totalment sols en el tren i que igualment estàvem sols a l’estació. El tren va marxar i aquella sensació de soledat encara va ser més intensa i estranya.
Quan ens disposàvem a canviar d’andana vàrem quedar astorats en veure que estàvem en la correcta, la que ens havia de portar cap a la Plaça Catalunya, que era la nostra destinació. La sensació d’esgarrifança, i per què no dir-ho també, d’inseguretat per estar vivint una situació incomprensible i irracional eren ben paleses. Ens vàrem quedar muts i blancs, i ens vam mirar mútuament amb ulls d’incredulitat. Si ens haguessin punxat en aquells moments, no haguessin tret ni una gota de sang! Evidentment, no vàrem canviar d’andana, perquè la que ens trobàvem indicava ben a les clares que era la de la direcció correcta.
No sé quant temps va passar, el cert és que la llarga estona d’espera es va fer eterna. No se sentia cap soroll i aquell silenci, que quasi es podia tallar amb ganivet, feia que la percepció que teníem de l’atmosfera que ens envoltava era d’irrealitat i que, tardod’hora, trobaríem alguna explicació racional, d’aquesta racionalitat que sempre volem a les nostres vides, perquè ens proporciona seguretat. Finalment, un nou tren va entrar a l’estació i vàrem pujar-hi amb una prevenció que no sabria com descriure, com si allò no fos del tot real. Anàvem una altra vegada tots sols, essent els únics passatgers del vagó (no ens vàrem fixar si se’n veien més en els altres vagons).
Han estat dels minuts que més ansietat han produït a la meva vida, i de ben segur també a la meva germana: esperar a veure quina seria la següent estació del tren. A mesura que ens apropàvem, alguna cosa ens deia en el nostre interior que no hi donéssim més voltes, que allò ja no tenia retop i que mai no ho entendríem, per la qual cosa havíem d’acceptar els fets tal com els havíem viscut. Efectivament, minuts després el tren entravaatota velocitat a l’estació de Pàdua. Aquella percepció de silenci va desaparèixer, quan quasi una dotzena de persones varen pujar al vagó.
Havíem tornat al mateix punt d’origen sense haver canviat d’andana. Vàrem consultar l’hora: eren dos quarts i cinc de dotze, només deu minuts més tard de l’hora en què havíem sortit de l’oficina bancària! En aquell curt espai de temps havíem tingut tot un seguit de vivències inexplicables, que omplien més de mitja hora i tornàvem a estar al mateix punt de partida. La meva germana i jo ens mirarem en silenci. Lluny, molt lluny, quedava l’esbronc hagut amb el director i alguna cosa misteriosa i màgica s’havia obert pas dins nostre.
–No ho entenc, Marc, però val més que no en parlem, perquè ningú no ens creurà mai –em va dir la meva germana.
–Tens raó, Joana, millor serà que callem i no li donem més voltes –li vaig respondre.
Durant uns mesos les nostres vides van seguir el seu curs, i aquell fet va anar quedant en el record, fins avui, quan he obert la bústia i he trobat una notificació del banc, en què ens diuen que han canviat de director i que el nou ens cita per parlar d’unes qüestions d’uns càrrecs indeguts i mai no compensats. Haurem de tornar a agafar aquell tren i la veritat sigui dita: no em fa gens de gràcia.
Abril del 2001
Intercanviador de Moncloa
Aquella tarda de divendres s’havia complicat d’allò més i tot el que José Antonio tenia previst fer o bé s’havia anul·lat o bé havia hagut de posposar-ho, però el que era ben segur és que havia d’estar abans de les vuit del vespre, com a màxim, al taller on havia deixat el cotxe, prop de la Plaça del Sol, per fer-hi una revisió rutinària i canviar-hi l’oli, abans d’iniciar un llarg cap de setmana de cinc dies, ja que els dies 1 i 2 de maig són festius a la Comunitat de Madrid. Donades les circumstàncies, la millor forma per bellugar-se per un Madrid enfollit pel trànsit d’un divendres a la tarda és, sense cap mena de dubte, desplaçar-se en metro.
Eren tres quarts i dos minuts de vuit i encara es trobava en el vagó del metro que l’havia de portar a l’estació de Moncloa i des d’allà fer l’intercanvi a l’altra línia que el duria a l’estació de Puerta del Sol, a cinc minuts escassos de la seva destinació. Malgrat que el metro de Madrid té un funcionament més que acceptable, quant a rapidesa i eficàcia, entreMoncloa i Puerta del Sol hi ha quatre parades, i si tenim en compte la duració prevista d’aquell trajecte el temps era més que just per arribar al lloc. En cas de no poder agafar el segon tren, de forma encadenada, el temps mínim d’espera era de tres minuts i segur que ja no hi arribaria.
Quan va parar el tren a l’estació de Moncloa i es va obrir la porta, prop del túnel que el duria cap a l’altra línia, José Antonio va sortir corrents com un coet amb l’esperança d’arribar just a temps a l’altre tren, perquè en aquella estació solia coincidir l’horari dels trens de les dues línies.
José Antonio s’adonà del soroll en augment de l’altre tren, senyal evident que s’estava apropant a l’entrada de l’estació, per la qual cosa accelerà el ritme de la seva carrera, una carrera de la qual era el guanyador, perquè els altres passatgers també interessats en agafar-lo encara es trobaven a considerable distància. A uns vint i cinc metres del final del túnel José Antonio va veure que el tren acabava d’entrar a l’estació, per la qual cosa va calcular que tenia el temps just, però suficient, per no perdre’l si agafava el darrer vagó, en el qual només anaven cinc o sis persones.
Poc abans d’arribar a la cantonada del túnel amb l’andana de l’estació, José Antonio es va fixar que hi havia un captaire que estava dempeus, amb l’esquena repenjada contra la paret. Era un home encara jove, de mitjana alçada i una mica prim, de pell fosca com si fos de raça gitana, però no tenia els seus trets, els seus ulls eren foscos i se n’adonà que la seva mirada era penetrant i que el mirava molt fixament. També es va fixar que hi havia un cartell a terra, al costat dels seus peus, en el qual segurament posava els motius pels quals es veia forçat a demanar una almoina als vianants. Ni es va fixar en el que deia, perquè estava