José Antonio va parar en sec, sense saber ben bé perquè, i el va mirar amb recel i amb desconcert, de qui no espera una afirmació d’aquell tipus es va adreçar a aquell home i li va dir:
–Què diu?
No va esperar la resposta, no valia la pena fer cas d’un captaire, o sigui que va deixar de prestar-li atenció i, sense més, va reprendre la carrera cap el tren, amb la mala sort de contemplar, amb impotència, com les portes del vagó es tancaven i el tren es posava en marxa cap a l’estació d’Argüelles i el deixava a l’estació amb un pam de nas, amb tot el que allò suposava. Va maleir el vagabund i ell mateix, com a causants d’aquella desgràcia. En aquells moments no sabia que fer, si sortir al carrer i intentar telefonar al taller per suplicar-los que l’esperessin, o esperar al següent tren i intentar arribar, encara que tard, però amb l’esperança que la demora no fos lo suficientment important com per trobar-se’l encara obert. Va optar per esperar.
Van passar més de cinc minuts i el següent tren encara no arribava ni donava senyals de fer-ho. L’andana s’anava omplint de gent i ell de desesperació i d’impotència per la situació. Quan ja estava a punt de decidir sortir al carrer, perquè faltaven només dos minuts per les vuit, pels altaveus de la megafonia una veu seca i potent d’home va comunicar als allí congregats que per raons tècniques a causa d’una avaria la companyia es veia obligada a suspendre el servei. La desesperació es va convertir en ràbia, però contra ell mateix, perquè per culpa d’haver prestat atenció a una desferra humana com aquella es trobava en aquella situació. Va girar el cap amb l’esperança de veure qui li havia causat aquella situació, amb el desig de fer-li una mirada d’odi i de menyspreu, però al mateix temps d’intentar esbrinar què era el que li havia volgut dir amb aquella frase enigmàtica. El cas era que ja no hi era i no el va trobar després quan va tornar a entrar al túnel per adreçar-se a la sortida.
Per sort, quan va arribar al carrer hi havia una cabina de telèfon que miraculosament funcionavaiva poder localitzar encara a l’amo del taller, el qual a causa de la feina que encara tenia acumulada no havia pogut tancar a l’hora prevista.
Quan va arribar a casa, amb la satisfacció pròpia de qui ha superat amb èxit un tràngol dificultós, com era haver resolt el problema del cotxe, i l’incident de l’home del túnel ni es recordava, es trobà que la seva dona Júlia li obria la porta i tot seguit li deia:
–No te n’has assabentat? Al metro hi ha hagut un accident. Entre les estacions de Moncloa i d’Argüelles un tren s’ha incendiat, i sembla ser que han hagut d’hospitalitzar els passatgers del darrer vagó. Ara que començaves a trigar una mica, m’estava posant intranquil·la per tu, perquè estava quasi segura que havies agafat el metro.
En José Antonio es va quedar glaçat. Quan es va refer de la impressió que la notícia li havia produït, li va explicar a la seva dona el que havia succeït, i la sort que havia tingut pel fet de perdre aquell tren per haver prestat atenció a aquell captaire.
Passats uns dies, quan ja havien tornat de les minivacances, José Antonio va sentir la necessitat de comprovar qui era aquell home i com podia ser que l’hagués fet aquell advertiment tan oportú. Va tornar a aquella estació del metro i va observar que no hi havia ningú en la cantonada del túnel i l’andana. Va anar-hi unes quantes vegades amb el mateix resultat, cap senyal d’aquell home, ni en aquell lloc ni en cap altre del metro. El darrer dia va veure que hi havia una parella de vigilants de seguretat de la companyia i s’hi va adreçar per si li podien donar alguna indicació d’aquell personatge que començavaaser misteriós, perquè semblava com si se’l hagués empassat la terra. Van escoltar calladament la seva descripció i quan va acabar, el qui semblava que n’era el responsable li va dir molt educadament:
–Senyor, sento dir-li-ho, però crec que es tracta d’una equivocació. Està totalment prohibit demanar almoina dins de les instal·lacions de la companyia, especialment en els túnels de connexió entre les distintes línies. A més, aquell dia en concret el meu company i jo estàvem de servei aquí mateix iala mateixa hora que es va produir l’accident, i li podem assegurar que no hi havia cap captaire com el que vostè ens descriu. Sentim no poder ajudar-lo.
Juliol del 2001
La visita
Encara ho recordo com si fos ahir, però ja fa més de tres anys. Anava caminant de pressa pel corredor de la planta baixa de l’empresa on treballo, un corredor que té uns cent metres de llargada i comunica dos edificis i en el qual hi ha un seguit de sofàs per rebre les visites si no es vol que pugin a les oficines, quan vaig veure a la senyora R. que estava asseguda amb el seu nebot, que també treballa a la mateixa empresa.
R. també havia treballat a la nostra empresa durant més de quaranta anys fins al moment de la seva jubilació, fet que es va produir allà a començaments dels anys vuitanta, poc abans del trasllat de l’antiga seu central de l’empresa a l’actual, situada a la part alta de la ciutat i que és on estem situats en el moment dels fets.
S. i jo havíem treballat plegats durant el temps suficient per conèixer-nos i explicar-nos coses de la nostra vida personal. R. era soltera i havia centrat totes les seves il·lusions en el seu nebot, amb qui la vaig veure aquell dia, perquè aquest pogués entrar a treballar també a l’empresa, tant pel tipus de feina com per l’estabilitat que representava aquell lloc de treball i per la bona remuneració que comportava.
Encara recordo l’alegria que va tenir, i que em va manifestar clarament, el dia que es va confirmar que havia aconseguit una plaça, després de superar un dificultós procés de selecció, al qual es presentaven milers de candidats.
El fet és que des de la seva jubilació no havia tornat a veurela. El seu aspecte físic era bo, molt similar a com jo la recordava poc abans de la jubilació, i portava un vestit de faldilla i jaqueta de color marró que li estava força bé. Fins i tot vaig pensar:
–Caram amb la R., sembla que no li passi el temps!
El meu primer impuls va ser anar a saludar-la, sobretot després que m’hagués vist, però no em va reconèixer, cosa normal d’altra banda, perquè la darrera imatge que deuria tenir de mi era la d’un jove de poc més de trenta anys, amb bastant de pèl al cap, barba i vestimenta pròpia dels anys setanta. Ara, en canvi, que acabava de complir els cinquanta, del meu cap ha fugit aquella pelussera, no porto barba i vaig bastant ben empolainat per anar a treballar. En definitiva, era quasi impossible que em reconegués.
En aquells moments tenia molta pressa perquè arribava tardauna firma de papers, una gestió que no m’havia d’ocupar més de deu minuts o un quart d’hora, per la qual cosa vaig optar per saludar-la a la tornada, amb la creença que encara els trobaria, tenint en compte el caire de la xerrameca que semblava que hi havia entre ella i el seu nebot.
Novaig trigar ni els deu minuts inicialment previstos, quan estava ja de tornada pel mateix lloc on creia que estaven tia i nebot xerrant. Lamentablement ja no hi eren i vaig deduir que cadascú se n’havia anat pel seu camí.
–Llàstima –vaig pensar–, amb les ganes que tenia de saludarla.
No vaig gosar de posarme en contacte amb el nebot, perquè si bé el coneixia de vista i de referències, mai no ens havíem tractat i, en aquella època, treballàvem en departaments diferents. No obstant això, vaig prometre’m que més endavant el trucaria, em donaria a conèixer i preguntaria per la seva tia. El fet és que els dies varen anar passant i em vaig oblidar del tema.
Des de fa cosa de mig any, la meva situació professional ha canviat i s’ha produït la coincidència de ser destinat al mateix departament on treballa el nebot, per la qual cosa vaig recordar els fets i li vaig preguntar per la seva tia:
–Va morir –em va respondre.
–Caram! Quan? No deu fer gaire temps, fa cosa de tres o quatre anys, us vaig veure xerrant asseguts en un sofà del vestíbul i vaig estar a punt de saludar-la.
–Com? N’estàs ben segur del que dius? La meva tia R. va morir ja fa més de deu anys.
–Hòstia