Fruit d’aquesta bona organització, no va ser difícil trobar documents escolars de la meva època i, en concret, d’aquell darrer curs. Van aparèixer llistes d’alumnes, expedients d’exàmens i algunes fotos de grup. En tots aquests documents apareixien altres companyes amb mi, moltes de les quals no recordava ni el nom ni la cara.
Misteriosament, de l’Arantxa no va aparèixer res, ni tan sols el seu nom, la veritat és que no em recordava dels seus cognoms. Tenia l’esperança que apareixeria en alguna de les fotografies, però tampoc va ser possible. Vaig insistir una mica, i la noia que m’atenia va ser molt amable i va treure altra documentació anterior i posterior a aquell any, però amb el mateix resultat: jo apareixia en la del curs anterior, però de l’Arantxa no va aparèixer res. Talment semblava com si la terra se l’hagués empassat. Vaig donar les gràcies i me’n vaig anar.
Un cop al carrer, el cor em va fer un batec més fort al mateix temps que em venien unes imatges al cap: l’Alameda Recalde i les tietes de l’Arantxa. Vaig agafar un taxi i mitja hora després, al mig d’un tràfic intens i complicat, es parava davant d’una casota que, per com estava d’abandonada i esgavellada, em va costar reconèixer com la de les tietes de l’Arantxa. Però sí, l’era. El porxo, ara tot ple de bardissers, estava intacte, el que havia estat el jardí de l’entrada, ara estava totalment ocupat i devorat per matolls i herbatges de tota mena. La façana estava totalment desfeta a causa del pas de temps, les pluges, tempestes, humitats i, sobretot, la manca d’una necessària activitat de manteniment, havien convertit el que en una altra època era senyal de distinció en un objecte arquitectònic desolat. Aquell vell edifici ruïnós, juntament amb dos més al seu costat, tenien els cartells anunciadors d’una propera construcció d’un conjunt residencial de cases adossades, ‘d’alt standing’.
Just davant d’aquella casa, creuant el carrer, hi havia una altra casa solitària, però aquesta en perfecte estat de conservació i amb gent dins, perquè es veia el llum encès al seu interior. Vaig tenir el pressentiment que en aquella casa em podrien donar algun tipus d’informació útil respecte al que estava buscant. Vaig trucar a la porta i pocs instants després un senyor gran, quasi vell, d’uns setanta anys aproximadament, em va obrir, em va mirar de forma estranya i em va dir:
–Vostè dirà.
–Perdoni que el molesti. Fa molts anys, quan tenia uns deu anys, vaig residir a Bilbao i havia vingut amb una companya del col·legi a casa de les seves tietes, era aquella casa del davant, la que està enmig. Per casualitat sap què va ser d’aquelles senyores?, que de ben segur ja fa temps que van morir, perquè en aquella època ja eren prou grans. El que m’interessa és localitzar la seva neboda, la que era la meva companya. Sap de qui li parlo?
L’home encara em va fer una cara més estranya i sense donar-me ni opció a entrar a casa seva em va dir:
–Em sembla que ha d’estar confosa. Efectivament, en aquella casa hi havien viscut dues senyores grans, germanes solteres tal com vostè em diu, però és del tot impossible que vostè les hagués vist, perquè quan vostè va néixer ja feia uns quants anys que havien mort, poc després de l’acabament de la guerra a causa de la tuberculosi, que en qüestió de mesos se les va endur a l’altre barri. Jo era molt petit en aquella època. Per cert, tampoc recordo haver vist mai cap nena com la que vostè em descriu, perquè, pel que m’havien explicat els meus pares, aquestes dues senyores tenien un germà que estava casat i tenia una filla, però varen morir els tres a causa d’un bombardeig de les tropes franquistes, poc abans de la seva entrada a Bilbao. Ho sento, no la puc ajudar. Bona tarda –va afegir aquell home, al mateix temps que tancava la porta i jo em quedava palplantada i sense ser capaç de reaccionar de cap manera.
Instintivament vaig obrir la meva bossa i vaig agafar el meu portamonedes. Des de sempre hi portava una petita medalla escapulari de la Mare de Déu del Carme, que en una ocasió m’havia regalat l’Arantxa, en una de les seves demostracions de materialització d’objectes.
–Portala sempre al damunt. Et portarà sort i sempre tindràs un record meu –em va dir el dia que me la va regalar, amb un somrís i una mirada especial.
Juny del 2001
L’abraçada
Acabava de complir els quaranta i feia poc que m’havia separat del meu marit, d’una forma amistosa, però nogensmenys dolorosa, des d’un punt de vista material i emocional, a causa del trencament dels vincles afectius amb ell i per la càrrega feixuga d’haver d’afrontar, a partir d’aquell moment i de forma quasi exclusiva, la responsabilitat de seguir portant endavant l’educació dels meus dos fills, dos nois de 16 i 18 anys, en la plenitud de la seva joventut. Aparentment, van saber acceptar la nova situació i van decidir seguir a casa meva (el meu marit era el que marxava), si bé podien anar a casa d’ell sempre que volguessin, perquè cap dels dos no vàrem posar cap mena de limitació.
Val a dir que el motiu de la nostra separació no va ser a causa de violències ni maltractaments de cap mena, ni tampoc que s’hagués interposat cap tercera persona entre tots dos. Senzillament, va ser un procés de distanciament a causa d’una evolució interior de tots dos en direccions oposades. Abans que la fredor que s’anava instal·lant de mica en mica en la nostra relació es convertís en amargor, ho vàrem parlar i analitzar i decidirem separar-nos de mutu acord, tal com he dit abans. També he de dir que en aquells moments jo tenia una feina estable, que si bé no em permetia viure amb alegries, tampoc em faltava de res. Amb el meu “ex” vàrem acordar repartir a mitges qualsevol tipus de despesa que els nostres fills ens ocasionessin. En aquells moments, l’aspecte econòmic no representava cap mena de problema en la meva nova situació.
Passats uns mesos, a mesura que els meus fills anaven conquerint nous espais de llibertat personal, principalment durant els caps de setmana i després quasi cada dia, la nostra relació es va anar deteriorant, perquè la seva insolència i temeritat van anar guanyant el terreny en el meu ascendent sobre ells i, de retruc, la capacitat d’imposar la meva autoritat. Però no solament va ser amb mi, amb el seu pare va succeir tres quarts del mateix. Només es recordaven d’ell quan els feia falta diners, cada cop amb més quantitat, per ‘anar de marxa’ ino ‘sentir-se menys’ que els seus amics. El fet és que en poc temps, el seu pare els va ‘engegar a dida’ i pràcticament només el veien un cop al mes, per anar a dinar un dia entre setmana.
Els mals hàbits no van trigar a fer-se palesos: paper de fumar a les seves habitacions; alguna pastilla mig esmicolada trobada en la butxaca d’un pantaló abans de ficar-lo a la rentadora; alguna pèrdua de la clau del pis, i como a conseqüència haver d’obrir-los la porta a mitja tarda d’un diumenge, després de marxar de casa el divendres al vespre, i veure en quin estat arribaven; descuidar-se cada cop més en la seva forma de vestir i no tenir cura de la seva habitació, etcètera. No va haver forma d’aconseguir cap millora, malgrat els meus consells, en un principi, i els crits, després, quan la meva paciència ja s’havia acabat.
Per acabar d’arreglar les coses, un mes de setembre, després de les vacances i quan vaig voler reincorporarme a la feina, aquesta havia desaparegut. Més ben dit, l’amo havia desaparegut i en el local on es trobava un taller de venda i reparació de bosses i articles de viatge, acabaven d’inaugurar una franquícia de venda de pa i pastes ‘d’artesania’ industrial. Aquesta vegada el cop va ser molt fort, perquè de cop i volta la meva principal font d’ingressos quedava tancada i dels meus estalvis en tenia per a sis mesos, com a màxim. Haig d’afegir que sóc filla única i la meva mare és una persona gran i que si bé viu sola i està bé de salut, no disposa de cap altre mitjà econòmic que una minsa pensió de viduïtat i les rendes d’un petit capital que té posat al banc. Total, com diem els catalans, ‘pela amb vint’.
El conjunt de tots