bambolla 1 f. ‘falsa aparença, artifici, ostentació, presumpció’. «Eixe és l’esperit del sigle, / tot bambolla; una artimaña / fa fer com una muntaña / a una dona com un figle» (Liern, 1861a: 13), «vindre una ocasió en què hagueren pogut lluir-se els valensians (que poden tindre pocs dinés, però lo qu·és bambolla...)» (Llombart, 1877: 66). Acc. NR. Figura en Esc., EscLl. i MGad., sinònim de bufa. També en aragonés: bambolla ‘presunción, arrogancia’, bambollero ‘presuntuoso; fantasioso’ (Endize, 259; López, Montaner, 2000: 85; Mercadal, 2004: 30; Moneva, 2004: 84). Metàfora que evoca la incosistència d’una bambolla plena d’aire. → aire. 2 alçar bambolla loc. ‘impressionar, colpir’. «voràs com li tire cuatre requiebros que alsen bambolla» (Escalante, II, 540). Loc. NR. Metàfora.
bancada f. ‘dentadura’. «veritat és (...) que anava a tombollons y s’afofava en les paraules perquè la bancada de dalt li avia caygut tota, y sols tenia baix dos dents y tres queixals que servien per a apontar-li el nas» (Rondalla, 21). Acc. NR al DIEC ni al DECat. En EscLl i MGad. la bancà de dents y quixals. Derivat de banc amb el sufix col·lectiu -ada. Metàfora.
banda de ponent loc. ‘cul, darrera’. «però yo, seba en ells, y (...) la dotrina (...) els entraba per la banda de ponent, a forsa de surres» (El Mole, 1837: I, 137), «vinguen els lliberals tontos. Cuant ya no els nesesite per a res, un puntapeu a la banda de ponent, y así sobra chent» (id., 1840-41: I, 91), «Sols mos falta ya un rechent / que fent el Fernando vinga, / afluixant-mos la eixeringa / per la banda de ponent» (ibid., 380). Acc. NR. El mot ponent experimenta una mena d’homosemització humorística per influència dels parònims pondre ‘defecar’, ponerada, ponderada ‘excrement’.
bandera 1 f. ‘persona malgirbada, desendreçada’. «No la crega vosté, que me va dir arguellà, / bandera, saparrastrosa, / martina, mosa y fregall» (Ovara, 1885a: 68). Metonímia fonamentada en el sentit de ‘parrac, tros de roba que penja per esquinçament’, localitzat a València (DCVB, II, 263). 2 f. ‘adulteri’. «El que vullga eximir-se / de la bandera / que·s previnga en sa casa / de una vidriera (...), / que si aquell / hu haguera fet així, / no li haguera penat» (Chiste del quixal, 4). Accs. NR (1, 2). Metàfora. Per referència a les banyes, símbol de l’adulteri. Segurament per relació al lloc elevat i ben visible que ocupa la bandera, com les banyes. 3 escrit a banderes loc. ‘escrit desassenyat, mal fet’ (?) «Si hi a caps en un pa de plom a conte de servell (...), y ho trabuquen, y fan un escrit a banderes, (...) sinse cap ni sentener» (El Mole, 1837: II, 86). Loc. NR. Deu estar relacionada amb 4. 4 fer a banderes (una cosa) loc. ‘fer-la a trossos, destrossar-la’. «Si em provoca, / el cap li’l fas a banderes» (Escalante i Feo, 1890: 52). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Formada sobre bandera ‘parrac’.
bandereta m. i f. ‘persona que va i ve d’una banda a l’altra sense subjectar-se al treball ni a l’autoritat’. «Ma mare·m diu bandereta, / y yo li dic que té rahó, / que totes les banderetes / van davant la provesó» (Ensisam, 71). Acc. NR al DECat i ND. La mateixa frase, amb el terme bandera, es recull al Maestrat i a Menorca (DCVB, II, 263). Metàfora.
banya 1 estar (deixar, quedar-se, portar) (en, a) les banyes del bou loc. ‘estar / deixar / quedar-se en perill, portar a una situació perillosa, enutjosa’. «Se mogueren molts (...) a veure com lliurar al pobre que estava en lo garlito (...), perquè (...) era cosa que enternia asta les penyes veure que sols nòstron pobre Pep de Quelo estava a les banyes del bou» (Rondalla, 36), «Ment. És un enemic vostre, que sols trata de aganchar-vos per a aprofitar-se (...), per a medrar ell y deixar-os en les bañes del bou, cuant ya no vos nesesite» (El Mole, 1837: I, 20), «Se n’anirem a Fransa, a Inglaterra o al diable, que tot és u. Y mencharem y se riurem dels tontos que s’han quedat en les bañes del bou» (ibid. III, 73), «Con que no vos esmeneu, / mes que a les bañes del bou, / per ser mamantons, vos porten?» (Ensisam, 214). Metàfora. Les banyes del toro brau són, evidentment, un lloc perillós. 2 tirar les banyes loc. ‘treballar, esforçar-se treballant’. «Això voldria, guanyar, / per a poder ajudar-te; / mes, com a penes tinch temps / pa rentar y apanyar bragues / de la família, no puch, / per molt que tire les banyes» (Troços, 113). Locs. NR. Cf. trencar-se les banyes en alguna cosa (DIEC, 1995: 218), rompre’s ses banyes (DCVB, II, 271). Les banyes en certs animals, com els bous, són la part del cos amb la qual aquests projecten la seua força. Aquest comportament esdevé el fonament de la metàfora mitjançant l’aplicació al treball i a l’esforç humà.
banyeta 1 m ‘el dimoni’. «y entonces li diu banyeta...» (Martí, 1996: 312), «Pués que·l diable aquell dia / no hu procuraba estorbar? (...) / Però a l’últim a banyeta / en lo cap se li pegà» (Joro el Parrut, 5). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Hom designa, per una sinècdoque, el tot (el diable) per una de les seues parts, possiblement, juntament amb la cua, la més característica. 2 banyeta de visc loc. ‘persona insignificant i fluixa, sense empenta’. «l’atre era un pobrús, esgarrat com un cep de trepadell, un girlismirlis, banyeta de visch y glop d’arrop, fluix com una estopa, revellit y alitrencat» (Rondalla, 25). Loc. NR. Potser la metàfora està motivada per la insignificança de l’objecte.
banyut m. ‘el dimoni’. «No es critica al sacerdot / una cosa tan sagrada? / No infamen als relichosos, / quando el mismo Dios encarga / que nadie toque a sus Cristos? / Què tal el bañut treballa?» (Chorro el Parrut, 4). Acc. ND.
baqueta 1 f. ‘desvergonyiment, cinisme’. «–Mira, no em busques la llengua, / perquè si arribe yo a dir / que·l siñoret te camela (...), / y haurà la de Dios es buena. / –Qu·és això del siñoret? / (Ahir mos voria). / –Pepa! / Calla, qu·estic hasta més / amunt de la coroneta (...) / –No, no; yo vullc que me digues... / –Que tinga tanta baqueta?...» (Colom, 1875: 9). Acc. NR. A Barcelona cara de baqueta ‘persona desvergonyida’ (DCVB, II, 277). 2 tractar a (de) baqueta loc. ‘tractar amb severitat, amb gran rigor’. «El cabró que té doblons / al pobre el mira al desgai / i sempre el tracta a baqueta, / com si fóra algun esclau» (Martí, 1996: 301), «–Ves-te’n y calla! (...) / –Señores, qu·és lo que pasa? / –Que·m bé tratant a baqueta!» (Garcia Capilla, 1890a: 11, ap. 5r), «Y per això mho·se burlen els catalans, y en rahó, puix ells (...) logren del Gobern tot lo que volen, y a nosatros mhos trata de vaqueta» (Tipos, 249). Loc. ND al DCVB, 1a doc. El DCVB (II, 277) recull aquesta locució només a Catalunya. Cf. fer (algú) a baqueta ‘pegar-li’ (Monjo, 1994: 41); també en castellà: tratar a baqueta o a la baqueta (a uno) ‘tratarle con desprecio o severidad’ (GDED) i tratar a baquetazos ‘maltratar, física o moralmente, a alguien o a algo’ (Buitrago, 2002: 797). Metàfora. Pròpiament remet a un tractament a colps de vara o de bastó (baqueta).
baquetada f. ‘bac’. «yo li pegue de manrró / en la tosa una puñà / y pega una baquetà / el so marqués del Llepó» (Martínez Vercher, 1865: 19). NR al DECat ni al DIEC i ND. En EscLl i MGad. Derivat