albarda, plantar l’ (a algú) loc. ‘enganyar-lo amb bones paraules; escarnir-lo’. «Jo, que em tragaria un ast / o una ballena de punta, / ya se ve, m’ho vaig tragar [el purgant] (...) / Així me plantà l’albarda / i me féu tragar el ham» (Martí, 1996: 233). Loc. NR. Amb un sentit similar albardar (DCVB, I, 421). Metàfora degradant. L’albarda integra els arreus de les bèsties de càrrega, a algunes de les quals, com els rucs, hom els atribueix culturalment la qualitat de l’estupidesa. Cf. albarda ‘gandul’, ‘persona que no sirve para nada’, a Almeria (Escobedo, 2003: 21).
albardar intr. ‘dominar, tiranitzar’. «–Digues, qu·has fet estos dies? / Pedre treball y esposar-te / a qu·una bala et matara / (...) / –Això és sert, però també / si nos deixem albardar... / –Tu deixa fulla pelar / al que té cucs...» (Essenes del bombardeo, 1869: 18), «mentres que a la mala hembra / que los albarda en un trono / la ponen» (Escalante, II, 213). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en aragonés albardar ‘imponerse a otro’ (Pardo Asso, 1938: 24), no dejarse albardar ‘no dejarse imponer’ (Torres Fornés, 1903: 253). Metàfora animalitzadora i degradant.
albardó, posar un (a algú) loc. ‘entabanarlo, ensarronar-lo’. «Ton pare és només un burro. / Cregues-o. Eixe bona pesa / de Manco, astut, li ha posat / un albardó, y se l’arrea / per a hon vol» (Lladró, 1858c: 9). Loc. NR. Metàfora animalitzadora i degradant.
albargina f. ‘nas unflat’. «–y va... y m’arrima / dos trompis tals en la nàpia. / (...) Encara em cou si me’l toque. / –Y el té unflat. / –Una albarchina» (Balader, 1874: 6). Acc. NR. Metàfora formal.
albercoc 1 m. ‘ximple’. «Yo em ric com un albercoc / de vore qu·estos gabachos / són tan burros y tan machos / que no saben lo que és foc» (Donsaina, 113), «Que no seràs albercoc?... / No estàs mirant tan patent / qu·en tu pren el casament / així... a manera de choc?» (Salelles, 1864b: 23). 1a doc. Cf. estar fet un bercoc ‘dícese de quien es blando de espíritu, parco de palabras y acciones, que se fia y se lo cree todo’ (Llorens, 1983: 41), eres un albercoc (Anguiz Pajarón, 1984: 290). En Cañís y cañisaes (127): abercoc ‘estúpido’; albercoch de marge ‘patán, el sujeto sencillo e ignorante’ (MGad.); Ambercoc, sobrenom d’una persona que mostra poca vitalitat (Juan, Pasqual, 1991: 179). A Aiora albercoque ‘persona ignorante o necia’ (Martínez Sevilla, 1976: 19); a Níjar (Almeria) abercoque ‘persona poco lista’ (Escobedo, 2003: 15). És relativament corrent l’ús de metàfores vegetals per a qüestionar les facultats intel·lectuals, amb la consegüent degradació i humor. El símil vegetal suggereix absència total de cervell. Les fruites i hortalises remeten a allò inert, passiu i agafat a la terra (cf. Luque et al., 1997: 105-107). Coromines (DECat, I, 146) explica aquesta metàfora en concret basant-se «en el gust bajà i sovint insípid del fruit». 2 m. ‘testicle’. «Ella li fa la enuchada, / en melindres y postures. / Ell li amostra els albercocs, / per a que se li desenuche, / dient-li (...): / “Mira que albercocs que et porte. / Tasta’n, que són com lo sucre (...). / Pren este rabe que et done, / mes no el prengues per les fulles”» (Martí, 1997: 242-243). Acc. NR. En Pomares (1997: 22) i Verdaguer (1999: 181, 195): albercoc ‘testicle’, ‘vulva’. Metàfora formal. → pruna.
albis, estar in loc. ‘estar dejú’. «si vol ya pot / la mantellina llevar-se / y fer-mos el almorsar, / perquè encara estem in albis» (Escalante, II, 648). Loc. NR. En MGad. estar o quedar-se in albis ‘estar o quedarse asperges, sin percibir o comprender una cosa’, ‘quedarse en ayunas o sin comer’; en Alberola (1928: 109) estar o quedarse in albis; en Gascón (1999: 367) estar (algú) in albis ‘no saber una cosa’. Deu ser un dels diversos llatinismes popularitzats, passats al registre col·loquial, amb canvis semàntics. → asperges.
albufera f. ‘acció de beure alcohol, de bufar(-se)’. «Yo sóc pla, no gaste tufos, / la albufera no·m fa choc (Acsió de beure)» (Garcia Capilla, 1893: 14). Acc. NR. Homonimització formal de caràcter jocós de bufar amb el parònim albufera, que evoca la famosa Albufera de València.
alça! 1 interj. «So Mariana: –Oy, la padrina! (Al verla todos se levantan) / Intendent: –(Que guapa) / A los pies de usted, señora. / Madrina: –Beso a usted la mano. / So Mariana: –(Alsa! / Aneu-li a eixa en cumplidos / que ben altet en ells ralla)» (Merelo, 1871: 9). Acc. NR al DCVB ni al DECat. En aquest context la interjecció expressa una actitud de sorpresa o d’admiració per part del parlant. 2 alça món! interj. «A Toneta la rifera / li he de fer pegar un bot. / De a vint dotsenes els chue, / y si poguera... / –Alsa món!» (Escalante, III, 101), «(Alsa món! / Anirà a lluir la cara / de bollo de monisió)» (Escalante i Feo, 1897a: 17). 3 alça morro! interj. «Ben vestir, ben armat, / casa franca y cama blanda / (...). Alsa morro!, és millor viure / que el que yo puc desichar» (Alapont, 1869: 8). Locs. NR. Expressió d’alegria, de goig.
alçapiu m. ‘tipus de beguda alcohòlica’. «y al vi li dihuen bacón, / o mansanilla o champaña; / y a l’aiguardent ojen / y a l’alsapiu crec que manta» (Tipos d’auca, 198), «se faran les dones un ditet de vi y els hòmens una copa de alsapio» (El blua, núm. 2, p. 2). Mot NR. En Pomares (1997: 23) alçapius ‘afrodisíac, que excita el desig sexual’. Mot compost d’alçar i de piu, metafòricament ‘membre viril’. Segurament està motivat per la sensació d’eufòria i d’exaltació que en un primer moment provoca l’alcohol.
alcavot -a. 1 m. i f. ‘proxeneta, mitjancer d’amors’. «Desterre les alcavotes, / que a les xiques de deu anys, / (...) de llit en llit van portant» (Morlà, 128), «per a asegurar / un poquet millor la cosa, / me’n vach anar a buscar / a una de aquelles dones / que acostumen a tirar / las mangas con gran salero, / y dient-o per lo clar, / de les que fan de alcabotes» (Branchat, 121), «–Chesús, cuanta criatura! / Y què busca? / –Atre marit, / que mantinga els moñicots. / –Y a eixa viuda qui li ha dit / que yo y tu som alcabots?» (Sueco, 116). 2 m. i f. ‘xafarder, portafarcells, maldient’. «–Senyor, vosté què fa allí, / que nos està escoltant? (...) / –Molt bé conech a vostés. / Deixem que vinga don Blas, / y voran com en la torre / als dos ha de fer ficar. / –Lluch, tu saps qui és este? [l’algutzir Alguer] / El alcabot de don Blas» (Blasco, 1984: 144), «Ell era delator, alguacil, “gos de pressa”, com ell mateix se dia, y lo més indesent tiramànegues y alcabot del corregidor [de València]» (Tipos d’auca, 240). Acc. NR. En castellà col·loquial també es coneix alcahuete ‘persona chismosa’ (Seco et al., 1991: 191), ‘correveidile’ (DRAE).
alcides m. ‘home de gran força muscular’. «Un alsides / que, perquè·n los entaulats / fa dels hòmens de la forsa / la pantomima, no hi a / qui el mire» (Escalante, I, 94). Mot NR al DECat ni al DIEC i ND. Usat amb un cert to despectiu. Antonomàsia, procedent d’Alcides, sobrenom d’Hèrcules, per la seua força extraordinària.
Alcora, ser de (l’) loc. ‘ser ximple, beneit’. «Si hu de quan en quan no llançara alguns rejius y no·s donara ayre, em pareix a mi que li pujarien a cavall y que·l tindrien per un escurapous o com si fóra de l’Alcora» (Rondalla, 39), «Pués se