L’Helena recorda l’escena. Recorda que va observar-lo. Hi va veure un home trist. Les bosses sota els ulls, la papada creixent, l’afaitat irregular i la mirada reclosa rere unes ulleres massa velles i massa brutes mostraven un home gastat. Es va preguntar quin sentiment li despertava aquell rostre tan anodinament familiar. No va trobar cap resposta. No hi havia sentiments dins seu. Contrariada per aquella enèsima prova d’incapacitat per sentir, va buscar més al fons. Li va semblar que hi trobava quelcom. Alguna cosa que transitava entre la tendresa i la compassió, davant la figura d’aquell individu desorientat i desvalgut. No devia ser amor, perquè amor és un concepte que mai ha acabat d’identificar, per bé que l’hagi invocat quan ha estat adequat o necessari. No és desig, segur, perquè mai li ha durat gaire temps el desig per un home. Però si hi ha tendresa i compassió, ja hi ha quelcom d’important. El Kai no es mereixia ser maltractat. Potser no estava sent prou justa amb ell. Potser sí que li devia alguna explicació.
L’Helena va treure’s un as de la màniga, en forma d’un relat efectiu i commovedor. Era una gran narradora. Hauria estat una magnífica guionista de serials radiofònics i comèdies dramàtiques de baix pressupost. Va parlar-li del Manel com mai n’hi havia parlat. La malaltia i el seu desenllaç ja els coneixia, és clar. Però aquell vespre va detallar com li va afectar a ella. Com qualsevol bona ficció, s’alimentava de fragments molt reals i de sensacions autèntiques. Va descriure un daltabaix, un sotrac, una caiguda que era tan creïble com manufacturada. A mesura que parlava, notava que ja no li explicava, estrictament, el que la desaparició del Manel li havia provocat a ella, de forma directa. En canvi, va elaborar una història emotiva i sentida sobre el que la mort del Manel hauria pogut provocar en algú com ella. La futilitat de la vida. L’arbitrarietat de la mort. El buit quotidià. Les misèries de la micropolítica de l’oficina. La por per la facilitat amb la qual, de cop, tot se’n va a la merda, per molt que hagis treballat. “I si t’hagués passat a tu?”, es preguntava en veu alta, humitejant-se els ulls, assolint el zenit de la seva interpretació. “Què faríem nosaltres, si et passés a tu?” L’Helena va dubtar per un moment si s’havia excedit en la dramatització. La cara d’agraïment del Kai li ho va desmentir. Estava commogut i agraït: havia obtingut una història rodona, coherent, en la qual ella es mostrava humana i vulnerable i ell gaudia d’un paper gairebé heroic. No podia imaginar-se unes postres millors per a aquell sopar. Quin plat pot ser més dolç que el regust de ser important per als altres?
En acabar, ja no eren una parella trista. Ella estava satisfeta amb el que havia explicat. Havia elaborat un marc explicatiu convincent que serviria durant un temps. Ell estava content per haver aconseguit, finalment, un retorn als seus esforços. Havia trencat les muralles de l’Helena. Les seves pròpies tribulacions li semblaven ara més insignificants. Què era, una tarda perduda a La Concha, en comparació amb tot el que l’Helena havia confessat?
Van coincidir a no voler cafè i afanyar-se a demanar el compte. Ella va dir que no volia anar a prendre res, que preferia anar-se’n a casa. Que necessitava descansar. “És clar”, va comprendre ell. A casa, ella es va adormir al sofà en qüestió de minuts. Ell va empalmar dos episodis d’una sèrie en què les famílies protagonistes superaven tots els problemes quotidians amb una admirable solvència emocional. A la sèrie, les mares eren intel·ligents. Els pares, memorables. Els fills, agraïts. I les esposes, sensuals i sensibles. De vegades, el món té sentit, pensava el Kai, mentre mirava títols de crèdit amb un somriure als llavis, volent creure que el que veia al sofà i a la pantalla estaven més relacionats del que podria semblar.
El matí següent ella matinà. Va connectar-se i va jugar gairebé dues hores i mitja, fins que va sentir el soroll del Kai que s’aixecava. Havia perdut cinquanta-cinc euros, però un dels adversaris que l’havia guanyat va parlar-li d’un pis a l’avinguda de Madrid on solia haver-hi partides en marxa de dimecres a diumenge, gairebé sense pausa. “Hi vas i ho proves un dia”, va resumir ell. Ella es va apuntar l’adreça i va decidir que sí, que ho provaria. Un dia.
Avorrida com estava del joc en línia, el dia de provar-ho no trigà gaire a arribar. Va ser fa només tres dies, dijous passat. Va viatjar en tren mirant de pensar en qualsevol cosa menys en el que anava a fer, però va sortir del metro amb el cor a la boca. Va caminar per un carrer ple de persones abduïdes per les seves vides normals, ocupades, serioses i significatives. Va travessar, plena de nervis continguts, aquell mateix portal impersonal i vulgar que ara contemplava. No recorda quant temps feia que no se sentia tan viva. Va jugar fins que no li van quedar diners. Cada aposta arriscada que va fer li va semblar com un salt al buit. Cada mà guanyada, un orgasme que a penes podia dissimular. Cada derrota, una fuetada contradictòria, plena de dolor i plaer alhora. Les cares dels adversaris, vencedors i perdedors, eren tan a prop, eren tan immediates, que el record de les partides d’Internet li va semblar una burda joguina.
Ara l’avinguda és deserta. És diumenge i la gent de bé dina amb els sogres en una guingueta de la platja. Ella no. Ella agafa aire i gaudeix durant un instant més de la sorprenent sensació del batec del seu cor. Dels nervis de l’anticipació. Treu el mòbil de la bossa i l’apaga. Prem el polsador del porter automàtic. Instants després, tanca els ulls i nota com es desperten cadascun dels seus sentits. Veure el rostre dels rivals. Sentir el soroll de les fitxes de plàstic xocant entre si. Ensumar la barreja d’olors que fan l’ambientador, la suor i el tabac. Assaborir el gust sense gust d’un glop d’aigua freda. Deixar-se captivar per la suavitat del vellut verd sobre el qual llisquen les primeres cartes que li arriben, disposades a fer-la sentir viva. Viva.
SALIVA, SUOR I LÀTEX
El sol d’octubre cau en diagonal i rebota entre les fulles i les branques enrojolades dels plàtans. Perdut i vermellós, esquitxa de llumetes la moqueta de l’habitació d’un hotel de l’Eixample. El Kai està estirat panxa avall, amb el cap als peus del llit. Observa com la Francina surt de la dutxa i li dona l’esquena. S’ha embolicat el cos amb una tovallola gran, blanca i aspra de tants cops com ha passat per la bugaderia. Amb una altra tovallola, també blanca, també aspra, s’eixuga uns cabells negres, densos i gruixuts, que regalimen formant un petit bassal a terra del lavabo.
Han passat poc més de tres mesos de la primera tarda que van veure’s. Al Kai se li fa molt llunyana, aquella trobada. Com si tot hagués anat molt de pressa. Com si haguessin passat moltes coses. Com si tot hagués canviat molt. A penes recorda els detalls d’aquella tarda. Què duia posat ella? Què va prendre? Sí que recorda, però, que no va sortir-ne gaire emocionat. Que l’emoció devia haver arribat després. En algun moment imprecís d’aquests tres mesos densos. Potser a partir d’aquells primers xats de matinada, parlant de tot i de res, on intercalaven conyetes insubstancials amb confessions més elaborades que deixaven veure, a petites dosis, les arrugues i les cicatrius que la vida havia anat deixant sobre les seves pells. En aquells fragments de converses teclejades, ella intentava mostrar-se tan juvenil, positiva i riallera com creia que a ell li agradava recordar-la. Ell, en canvi, provava de mostrar-se solvent i madur, com pensava que a ella li hauria agradat que fos vint anys enrere. A mig camí d’aquelles projeccions, entre broma i broma, van crear una nova xarxa de confiança que, si bé no era íntima, sí que almenys els era pròpia.
Tornar a quedar va semblar gairebé natural. Pràcticament inevitable. Ell no volia recuperar cap escenari del passat. Ella volia trobar quelcom amb una pàtina irònica, kitsch i divertida. Pujar a una de les Golondrinas plenes de turistes eslaus a mitjan juliol era una excel·lent manera de complir tots els requisits. Ella deia que no hi anava des que sa mare l’hi duia, de petita. Ell assegurava que no hi havia pujat mai. Envoltats de jubilats, van haver d’afinar l’humor per trobar al·licients a aquella passejada en vaixell lenta i ensopida, solcant les aigües brutes i domesticades del port de Barcelona. Com a excusa, però, era suficient. Dues cerveses més tard, s’acomiadaven amb dos petons a les galtes i dos més als llavis. Sense preàmbuls. Sense continuació. Sense que cap dels dos ho hagués planificat. Com si mai haguessin deixat de fer-ho.
Pocs dies més tard quedaven per dinar. Dels petons, no n’havien parlat més. Coincidien a no voler-hi pensar. Cap dels dos sabia exactament