—Que tot és molt raro.
—Raro com?
—Tu i jo.
—Jo no soc rara, eh? —rient.
—No, tu no. Això. Tu i jo. Tots dos. Tantíssim temps després. Com si no hagués passat mitja vida —el Kai va fer una pausa, com si pensés, com si dubtés, fins que va formular la pregunta que realment l’inquietava—. Va estar bé, no?
—Què?
—Les Golondrinas.
—Sí, les Golondrinas van estar bé.
—I les cerveses.
—I les cerveses.
—I tot. No?
—Tot —somreia la Francina, mirant-se’l, satisfeta per dins. El Kai treia el tema. Era qui havia de fer-ho. Era el seu rol. Per seguir sent fidels al guió, a ella li tocaria treure-hi valor. Renyar-lo per donar-hi importància. Però, almenys en aquell moment, no li va venir de gust. Va preferir acompanyar-lo en la reflexió—. Tot va estar bé. Els petons també.
—Els petons també.
—No recordava com els feies.
—És clar. Va ser per això.
—Per què?
—Per recordar-ho. Era això, doncs. Anamnesi.
—Anamnesi. Quin friqui estàs fet…
—De la precisió en diuen friquisme —somreia ell, encantat amb el rol que la Francina li atorgava.
—Vine, friqui meu —va dir la Francina estirant les seves mans cap a ell, a través de la taula. Ell s’hi acostà i deixà que ella l’agafés. Els dits es buscaven i recorrien la pell dels braços. Somreien tots dos, ja.
Un cop fora del restaurant tornaven a acomiadar-se amb petons. Aquest cop, més anticipats. Més buscats. Més llargs, bonics i sentits. S’acompanyaren de mans que recorrien braços, espatlles i esquenes, palpant la pell calenta i xopa d’una xafogosa tarda d’estiu. Per un instant minúscul, van ser capaços d’oblidar que no eren adolescents i que entre tots dos sumaven noranta anys. Capaços d’oblidar la imatge que projectaven, abraçant-se a mitja tarda, recolzats contra una paret d’un edifici qualsevol de Gràcia. Però només va durar un instant, i aviat se separaven, més per una ombra de vergonya que no pas per precaució.
—Què fas demà, cap a les quatre? —va preguntar ella, just abans d’acomiadar-se.
A les quatre i un minut de la tarda del dia següent, el Kai entrava per la porta. La Francina feia vint minuts que treia papers, joguines, gots i revistes del mig. Intentava crear un espai més asèptic, més neutre. El Kai mirava fotos i quadres i lloms de llibres mentre la cafetera escalfava l’aigua. El pis feia una olor singular, com de barreja d’encens i flors de bosc. Una olor dolça, melosa i seca. Una olor que, d’alguna manera, obria la porta de records oblidats. La Francina li parlava des de la cuina.
—Has dut els bombons, suposo.
—No —va mentir ell, mentre els deixava curosament al mig de la tauleta de davant del sofà.
Cafè. Xocolata. Saliva. L’alè gastat que surt de l’ànima d’una persona madura. Les mans d’un estrany sota la roba. Paraules que no encaixen. Excitació fingida. Un rictus seriós. Una mirada que revela tedi. Després de sis o set minuts magrejant-se, tots dos es van notar massa conscients de l’estranyesa d’allò que estaven interpretant. Ella ho camuflà dient que havia d’anar al lavabo. Ell ho va agrair fingint contrarietat.
El mirall del lavabo va ensenyar a la Francina uns llavis una mica inflats i uns ulls envoltats d’una ombra negra que li preguntaven què collons estava fent. No va saber-los respondre. Es va mullar els canells i va beure aigua del got de plàstic que fan servir els nens per esbandir-se la pasta de dents. Uns pèls curts i durs se li van ficar dins la boca i els va escopir. Eren del Jep. S’havia afaitat i els pèls havien sortit volant pertot arreu. “Sempre fa el mateix. Li és igual que després algú se’ls pugui posar a la boca”, va remugar ella. Tornà a escopir, maleint-lo. Va pensar que potser no tenia sentit el que estava fent amb el Kai, però tampoc no va trobar cap raó per deixar de fer-ho. I menys encara pel Jep i pels seus pèls de barba escampats per tot el lavabo.
El Kai s’havia aixecat i havia dut les tasses buides a la pica. Va veure una cuina petita i atapeïda d’estris. Vessava vida. Va recordar la seva pròpia cuina i li va venir al cap la imatge d’un quiròfan. On ara veia rajoles, penjadors, draps, paelles, espàtules, imants i taques de diferents intensitats, a la seva cuina només hi havia espai, espai, espai, espai i espai. Tanta evidència d’humanitat el va incomodar. Com si estigués profanant un lloc real només per caprici. Un caprici innecessari, gratuït i sense gaire més explicació que passar comptes amb el seu passat. Tots dos es van trobar camí del sofà, l’un de cara amb l’altra, incòmodes i indecisos.
—Voldràs un altre cafè? —va preguntar la Francina.
—Crec que no. Potser seria millor que marxés.
—Hemmm —va titubejar la Francina—. Potser sí. Si tu vols.
—No ho sé. No sé el que vull. Però, no ho sé, de sobte…
—T’ha vingut la culpa?
—No. Crec que no. La culpa no.
—I doncs?
—No ho tinc clar del tot.
—I et penses que jo sí?
—No, és clar. Ja m’imagino que no.
—Tens raó. És millor que marxis —va dir ella, més secament del que hauria volgut.
I va marxar. I després es va provar d’explicar per WhatsApp. I com que l’explicació no se l’explicava ni ell, va optar per arrodonir-ho en forma de disculpa. I ella no va fer gaire cas ni d’una cosa ni de l’altra, perquè estava decebuda. I no sabia per què estava decebuda. I li va dir que no es preocupés, que no calia que li donés explicacions, que se les guardés per a qui hagués de valorar-les, que a ella no li devia res. I ell va notar la seva fredor, i com que no sabia com contrarestar-la, va magnificar alguna frase i ho va salpebrar amb dos parells d’emojis que feien petons en forma de cor. I ella ho va trobar alhora dolç i afalagador, i estúpid i agradable, i ridícul, i va triar no contestar. I no hi ha res més trist que quatre emojis que fan petons d’amor i que qui els rep no els contesti de cap manera.
Així van quedar els emojis, penjats durant quaranta-vuit hores. Després, ella va aixecar el veto. Van tornar a parlar. Van lamentar aquells cafès que s’havien quedat per fer. Ella li va dir que, si prometia no marxar precipitadament, li’n podia tornar a preparar un. Que podia ser l’últim abans de marxar de vacances d’agost. Que sempre és millor començar les vacances amb una mica de cafeïna. I que, com que després vindria l’agost, que tot s’ho endú, potser era com un cafè de comiat. Un últim cafè abans de passar pàgina. Un cafè sense necessitat d’explicacions. Un cafè sol, sense gel, sense llet i sense conseqüències.
Aquell segon cop el Kai no es mirà gaire les fotos que penjaven de les parets, ni els quadres, ni els lloms dels llibres. L’olor d’encens i mel i bosc tornava a fer-lo viatjar a un passat imprecís. No van esperar al cafè. No es van donar l’oportunitat d’aturar-se. Van arrencar i no van parar. De la porta al sofà i del sofà al llit. Les mans coneixien el camí. Les llengües desenterraven dreceres que feia setze anys que estaven amagades. Tapant les paraules amb sospirs, van interpretar el paper d’amants tan decididament que van transformar-s’hi. Els dits d’ell retrobaven cada plec. Contrastaven la seva claror amb el to fosc i calent de la pell d’ella, encara ferma, encara dolça, altre cop seva. Recórrer-la amb les seves mans, amb la seva boca, amb els seus ulls era quelcom inesperadament meravellós, com si recuperés