En Pep Riera diu que hauríem de buscar l’origen de Cerneres als segles XVII-XVIII, l’última època d’esplendor de la pagesia catalana. En aquell temps a Josa hi havia uns vuitanta focs, no quedava gaire terra lliure per treballar. Deu ser per això que una part de la gent va traslladar-se als racons inhòspits i elevats de Cerneres.
L’Ernest Sitjes, pastor de la Pobla de Lillet, explica que cap al segle vuitè es va viure una època llarga de clima molt càlid, que va durar molts anys. Gràcies a això es van arribar a plantar vinyes fins i tot al Pla d’Anyella, a uns 2.000 metres d’alçada. Però un bon dia, a Cerneres, va començar a caure una cosa blanca del cel… Ningú no ho havia vist mai, ningú no sabia què era. Espantats, un grup de veïns va decidir anar a veure l’home més vell del poble, que era cec i de qui tothom deia que era un savi. Li van preguntar què eren aquelles petites boles blanques, fredes i molles que queien del cel i que quedaven a terra enganxades. “Pel que em digueu, deu ser neu. Va explicar-m’ho el meu avi fa molt de temps, però jo no n’he pas vista mai” —va contestar. “I què hem de fer?” —li van preguntar atabalats els veïns. “Agafeu una euga, deixeu-la caminar sola i aneu-la seguint. Allà on s’aturi feu-hi un nou poble”. I així ho van fer. Van anar seguint l’euga fins que va aturar-se en un turó més assolellat i més arrecerat. “Serà aquí, doncs”. I allà van bastir el primer poble de Gósol, on avui trobem encara les restes del poble vell.
A començaments del mes de desembre de l’any 2012 vaig anar a Cerneres amb els meus pares. Feia un dia fred i calmat, es veia una llum nítida i radiant, sota un cel transparent. A Cerneres quedava encara alguna resta de la primera nevada que havia caigut. Tot estava embolcallat d’un silenci pregon, trencat esporàdicament pel lladruc d’un gos de cacera i per unes veus que ressonaven a l’altre costat de la vall. Després de visitar les restes de tres o quatre cases, vam trobar l’alcalde pedani de Josa, l’Alfons Escribano, que anava acompanyat d’un noi i del seu gos. Em va explicar tot de coses sobre Cerneres. Va ser ell també qui em va dir que la família materna d’en Pep Riera provenia d’una d’aquelles cases.
Aquell dia, mentre anava assenyalant-les, l’Alfons em va anar desgranant els noms de totes les cases i de tots els cortals de Cerneres. A la part baixa i mitjana de la vall, hi ha les restes de cal Masover, de cal Riera, de cal Vime Nou, de cal Rotà i els cortals del Bosquet, del Palanca —damunt del qual hi ha les coves del Tut—, de cal Masover i de l’Americano, que era el malnom d’un veí de Josa que va anar a Amèrica a fer fortuna. Més amunt, passada la canal dels Cortils, hi havia cal Roig, cal Cuera i cal Calrí, força més a prop de la riera. Al sector de la Plana, hi havia cal Pagès, el Pou i cal Serilla. A la part més alta de la vall, per sota el Collell, hi ha la barraca del Bover, que servia d’estada al vaquer que guardava la vacada que hi pasturava i que avui està en procés de consolidació com a possible refugi eventual. L’Alfons també em va explicar que, segons mossèn Ramon M. Anglerill, rector de Gósol, a Cerneres hi havia hagut una església o una ermita. Però ningú no sap on devia ser ni quina advocació havia tingut.
Només queda per esmentar cal Vime Vell, l’única casa de Cerneres que es trobava a la part obaga de la vall, per sota del tossal del Castell de Termes. A Josa es deia que l’home que hi vivia en va marxar perquè els llops no el deixaven dormir. També s’explica que un dia que tornava de fosc de Gósol el va empaitar un llop i que va haver de fer foc a la faixa que duia per foragitar-lo. Cansat dels llops, va decidir treure les teules i els cairats de la casa i dur-ho tot a l’altre costat de la vall, a la solana del Cadí, on va edificar cal Vime Nou.
En Josep Tomàs, en Josep de cal Fusté, de Gósol, carter del poble i del municipi de Josa i Tuixent, va explicar-me una vegada que en una casa de Cerneres una dona anava de part. El seu home va afanyar-se a anar fins a Josa a buscar la llevadora. En sortir de la casa, va sentir un udol. Damunt la paret, hi havia set llops mirant-lo. Va entrar a la casa ràpidament, tan de pressa com va poder. “Saps què? Haurem d’espavilar-nos tots dos sols” —va dir a la dona.
A començaments del segle XX totes les cases de Cerneres eren habitades. De mica en mica es van anar buidant i abandonant. La família materna d’en Pep Riera va marxar de cal Masover l’any 1922 i es va afincar a Mataró. L’avi d’en Pep era pastor transhumant. Cada tardor, pels volts de sant Miquel, marxava de Cerneres seguint el camí ramader, tot buscant herbes i pastures. Acompanyat del ramat, primer de tot anava cap al coll de Josa, Gósol i Saldes. Després, seguia la vall del Llobregat i arribava a les terres baixes del Maresme on s’estava fins ben entrat el mes de juny. L’estiu el passava a Cerneres amb el ramat i la família. Però, amb els anys, pensant en la comoditat i el benestar de tots els seus, va decidir abandonar Cerneres i posar una vaqueria al carrer Sant Josep, de Mataró. Les teules de cal Masover van servir per fer el teulat del cobert de ca la Joana, de Gósol. Segons li explicaven el seu avi i la seva mare, a cal Masover hi vivien els avis d’en Pep amb els seus tres fills. Tots tres anaven cada dia a peu al col·legi de Josa, juntament amb els altres nens de Cerneres. A l’hivern, quan nevava, quedaven aïllats durant dies. A vegades, no podien baixar a Josa; d’altres, no podien tornar a Cerneres i s’havien de quedar a dormir a casa d’algun parent.
Un cop la família d’en Pep Riera va ser fora, la família Tomàs-Colell va anar a viure a cal Masover. Entre altres, hi havia l’Enric i en Josep Tomàs, conegut com el Catxapo, un dels últims estadants de Cerneres. Va morir fa un parell d’anys. L’Alfons, de cal Francisquet de Josa, va parlar-hi moltes vegades perquè als estius, la seva sogra anava a cal Masover. Ha estat gràcies al Catxapo i a gent com ell que no s’ha perdut del tot el record de la vida que es va fer a Cerneres.
En aquesta banda del Cadí hi plou més que a Josa. A Cerneres la terra és més bona. I els conreus també. Antigament s’hi sembraven patates i cereals, sobretot espelta, d’on sortia la farina per fer el pa. Els camps eren a les feixes que s’havien artigat i que envoltaven les cases i el poble. Normalment, tot el que es produïa era per al consum propi, quan hi havia algun excedent, es venia al mercat de Bagà. Com que Cerneres és a molta alçada, les patates no se sembraven fins al mes de maig. Un any que va fer molta fred i que no tenien res més, molts veïns van haver de desenterrar les patates que havien sembrat feia poc dies i menjar-se-les. Guardaven i conservaven les patates que collien al mateix camp, enterrades dins unes concavitats de pedra que feien expressament.
Tradicionalment, Cerneres ha estat un lloc de pas de la gent que fugia o que buscava refugi. Durant els segles XII i XIV, aquestes terres van veure passar molts de càtars que fugien del que avui és França. Més tard, en van passar d’altres que fugien de la Inquisició. Avui el GR-107, que va de Berga a Montsegur i que és conegut com el Camí dels Bons Homes, passa per Cerneres.
Acabada la Guerra Civil, l’any 1939, Cerneres va ser un lloc de pas de contrabandistes, que anaven camí d’Andorra. També s’hi va refugiar un grup de maquis. Carles Gascon, historiador de la Seu d’Urgell, explica a la revista Cadí-Pedraforca que “la guerra, tal com recorda en Miquel Omella, de cal Canari de Josa, havia passat una mica de llarg en aquestes terres. Només de tant en tant els milicians arribaven a Josa a la recerca de desertors, però en general no hi havia gaire enrenou. Acabada la guerra, i amb un nou alcalde afí al règim, la vida continuava més o menys igual: sense carretera, el poble seguia estant força aïllat i només un cop al mes rebien la visita d’una parella de la guàrdia civil a cavall, que venia de Sant Llorenç de Morunys per controlar com anava tot.”
L’any 1944 un grup força nombrós de guerrillers van aprofitar la llunyania i l’isolament de Cerneres per escapolir-se del jou de la repressió franquista. Tenien poc menjar i molta fred, de tant en tant rebien alguna ajuda dels veïns de Josa. “En aquells primers temps, s’hi podien arribar a aplegar colles de maquis molt nombroses, de fins a més de cent guerrillers, que es repartien entre les cases de Cerneres. N’hi havia tant de catalans com de castellans i