La festa major era per sant Salvador i s’anava a Rojals a missa i a ballar, fora de l’hora de dinar, perquè el gran àpat de festa major es feia a casa amb els convidats. La matança del porc era una altra festa. Es convidava els nens de les altres cases a dinar i al vespre es ballava a l’era al so de la gramola.
Quan la Maria va deixar d’anar a l’escola treballava a casa ajudant a les feines del camp: preparar el planter, treure herbes, donar menjar a les bèsties... No es parava mai. Els diumenges anaven sempre a ballar a Farena, que era el poble que els queia més a prop. O posaven la gramola a l’era i organitzaven el ball entre tots. No només hi havia la gent del poble, sinó la de tots els masos del voltant, que eren plens.
No van tenir mai aigua ni llum, però ja hi estaven acostumats. Tenien un safareig per rentar i amb llum de carbur ja s’arreglaven. Més endavant la Maria i altres noies van anar a plantar pins per l’Estat. Havien de fer dues hores de camí fins als Plans de Sant Joan o fins a la Pena. Sortien que encara era negra nit i portaven el llum de carbur per orientar-se fins que es feia de dia.
La Maria de cal Roig va marxar de la Bartra per casar-se a Capafons l’any 1952. Tenia vint-i-cinc anys. En teoria era un poble més gran, però ella el va trobar més endarrerit que el seu. “Tampoc no hi havia aigua ni llum, ni tan sols safareig, i les dones havíem d’anar a rentar al riu. Era una cosa terrible que no havia vist mai”. Els seus pares també van marxar amb ella i només van quedar al poble dues famílies, que van abandonar definitivament la Bartra als anys seixanta.
El poble va quedar buit fins que uns escoltes de Reus es van interessar per una de les cases i la van reconstruir. Poc després, apareixeria el Josep Albert. Ara, el que abans era un corral és la biblioteca del Centre i la sala gran del gimnàs era una part de la casa de la Maria. Ella està contenta que el poble s’hagi aixecat de nou, però els records són els d’abans, amb la gent que hi vivia, els balls amb gramola, les corregudes d’una casa a l’altra, els vespres al voltant del foc, les llargues caminades per anar a l’escola o a ballar... Ara el poble pertany a Montblanc. Gairebé sempre és ple de grups que fan ioga o tai-txi. El Josep Albert i l’Àngels han intentat preservar la natura que els envolta. Van traient els pins —que possiblement va plantar la Maria— perquè hi reneixi la vegetació autòctona: gatell, alzina, roure, marfull... Netejar el sotabosc i deixar que hi creixin els arbres i arbustos de tota la vida. “La natura és sàvia i té record”—diu el Josep Albert.
Isabel Olesti
Vida passada entre el bosc, els camps i el riu
Briolf
El Pla de l’Estany
A la part septentrional de la Vall de Campmajor, a la comarca del Pla de l’Estany, al límit amb la de la Garrotxa, trobem l’antic veïnat de Briolf. Sembla que deriva del germànic Breulf, que vol dir fort de guerrers. Els antics estadants i els que coneixen el poble, però en diuen Brió.
Briolf, avui, roman en el silenci, en l’oblit i en l’abandó gairebé absolut. No obstant, si ens hi acostem, anirem descobrint entre corriols i bardisses la memòria d’un passat ple de vida perquè hi ha encara les restes dels masos, que anys endarrere eren plens, i l’església, que centrava i marcava el camí de la gent. Venint de Sant Miquel de Campmajor, el primer mas de tots és el Segalars, una masia antiga, molt bella, situada ben a prop del riu Ser, amb la serra de Ventatjol, a ponent, i el serrat Llarg, a llevant. Ja la trobem citada l’any 1253. Els últims estadants van marxar-ne el 1973 per anar a viure a la casa Grossa, del Torn. Segons diu la llegenda, al Segalars va viure santa Àgata, una imatge de la qual es conserva i es venera a l’església parroquial de Sant Miquel de Campmajor. Ben a prop de la casa, al cingle, hi havia hagut el Centre, una casa on feien d’hostal i que avui és en ruïnes. La capella de Loreto, sufragània de l’església parroquial de Sant Esteve de Briolf, tampoc no és gaire lluny. Està edificada en terrenys de la Cadamont, de Ventatjol. L’any 1904, mossèn Miquel Raset, rector de Briolf, va visitar el santuari de Loreto, a les llunyanes terres d’Itàlia. Va agradar-li tant que, en tornar, va decidir aixecar aquesta capella partint d’uns dibuixos que havia fet. Els veïns devots de la Vall de Campmajor van col·laborar amb entusiasme en la seva construcció. Encara avui, gràcies a la iniciativa d’alguns dels seus descendents, s’hi celebra un aplec cada Dilluns de Pasqua.
En Josep i en Pere Orri, masovers estats del castell de Roca, comenten que antigament, entre el Segalars i la capella de Loreto, hi havia hagut dotze columnes amb una creu a sobre cadascuna d’elles. Simbolitzaven dotze de les catorze estacions del viacrucis. Les dues últimes estacions (la tretzena i la catorzena) eren a la capella. A les parets de l’edifici, de fet, encara s’hi poden veure dues rajoles amb les inscripcions XIII i XIV que ho testifiquen. A tocar la capella, hi ha les restes de l’antic hostal de la Teranyina, també anomenat l’Ateneu o l’hostal d’en Quel de Piells, que va ser qui el va regentar durant una època. Piells és un mas del veïnat de Ventatjol.
Aigües avall del riu Ser, passat els Segalars, hi ha la gorga i les petjades del Dimoni. Diuen que el dimoni hi volia fer una resclosa. Comptava que alguna riuada se l’enduria i que tota l’aigua que s’hi havia recollit negaria el veïnat de Roca i tota la Vall de Sant Miquel. És per això que cada nit anava a buscar roques a la serra de Finestres, les duia fins aquí i començava a fer la resclosa. L’endemà al dematí, però, santa Àgata, que, com ja hem dit vivia al mas del Segalars, s’hi acostava perquè hi duia a pasturar un ramat d’ovelles. La santa tocava l’obra del dimoni amb el fus i tota la seva feina es desfeia en un moment. Quan el dimoni tornava a la nit amb la intenció de continuar-hi treballant, descobria que havia de començar de nou. I això passava un dia rere l’altre fins que va arribar un moment que el dimoni se’n va cansar i va decidir marxar cavalcant damunt d’un cavall. Els senyals dels cascos del seu cavall van quedar marcats en una roca. Són les petjades del Dimoni. També hi ha qui diu, però que aquests forats eren la base on s’afermaven les estaques de la resclosa.
Durant la dictadura del general Franco, hi va haver el projecte de fer un embassament a la Vall de Campmajor. L’emplaçament escollit per construir la presa va ser el veïnat de Roca. Es volia inundar tota la part plana del terme fins al pont del Marçol. El projecte es va publicar al Boletín Oficial del Estado abans que se’n donés oficialment la notícia al poble. Van dir que així volien evitar pànics innecessaris. Llavors, els enginyers encarregats del projecte van notificar a Josep Maria Fort i Poch, l’alcalde d’aquella època, que eren imminents el començament dels treballs. Tot seguit, els tècnics van examinar l’estat del subsol de la zona. Van fer sondeigs a pertot a fi de saber quins minerals hi havia al terra que hauria de suportar les aigües del pantà. Però va resultar que, tot sovint, l’utillatge que feien servir desapareixia enfonsat a causa de les grans concavitats de guix que hi ha. Tot i això, les màquines continuaven amb la seva feina. Un dia, els de la família de can Planaferrana van parlar-ne amb un capellà que havia estat vicari de Sant Miquel. El capellà va aconsellar-los fer una súplica a santa Àgata perquè li semblava que, de la mateixa manera que havia destruït la presa del dimoni, podria influir per tal que no es construís l’embassament. I així ho van fer. Pocs dies després, els enginyers van comunicar a l’alcalde que era impossible continuar amb el projecte perquè el subsol de guix no retindria l’aigua. Encara hi ha qui diu que tot plegat va ser gràcies a santa Àgata.
A banda i banda del riu Ser, entre la serra de Sant Josep, a tramuntana, i el serrat de Boquià, a migdia, hi ha la resta dels masos de l’antic veïnat de Briolf. Me’n parla en Valentí Anglada, gran conversador i un dels millors coneixedors d’aquesta zona perquè va néixer a can Pla l’any 1947, un dels masos del clot de Briolf. Va estar-s’hi fins al 1972. Des de llavors viu a Mata, a tocar Banyoles. En Valentí ens n’ha fet un retrat detallat, també de la gent i de les