Els pobles oblidats. Joan Pinyol

al coll de Fatxes

      Fatxes

      El Baix Camp

      “Quieeet!”. El Remigi de cal Peret aguantava el fusell i apuntava nerviós, amb el cor bategant a mil per hora. Cinquanta metres més avall, Sebastián Godoy alçava, ara sí, les mans i demanava que no disparés. Godoy, temporer andalús, no podia negar la bogeria que havia comès. Havia degollat amb una falç la Laureana, la seva dona, mentre plegaven avellanes al tros dels Isidros, i portava la camisa xopa de sang. Mentre recollien la pobra morta, algú havia vist el Sebastián i dos guàrdies civils havien sortit a empaitar-lo. El Remigi va agafar una drecera i es va plantar esbufegant a pocs metres de l’homicida. El tenia allà, allà al davant. La sang li bullia, el cap li marxava. Feia un estiu calorós, a Fatxes. Un dels últims que la gent hi va viure.

      Ni Isidros ni Perets, ni Muixarres ni Tabancs. Com la desena de cases que queden al poble, gairebé totes tristament desventrades, el temps ha fet net d’aquells estius a Fatxes, d’aquells dies llargs i fatigosos, regant l’hort o fent carboneres al bosc, i d’aquelles nits de rondalles i rialles, de partides cartes i guitarrons a la fresca. Tot allò i més, però, ho guarda en fresc encara el cap del Remigi, i també aquell dia de setembre del 1962, quan tenia encanonat en Godoy. “A les pel·lícules la gent actua de forma freda. Jo no. Jo no podia calmar-me. El cor em sortia de les costelles. No vulguis trobar-t’hi mai, noi” —confessa, cinquanta anys després. Per sort, un guàrdia civil va arribar just en aquell moment pistola en mà i va fer-se càrrec de l’escàpol.

      El Sebastián Godoy va declarar al jutge que havia actuat amb premeditació, que la seva dona l’enganyava, i que, després de matar-la i escapar, havia tornat per entregar-se a la guàrdia civil. “Els del país maten. Els guàrdies, no” —diu que va explicar en Godoy mentre el tenien retingut a l’Ajuntament de Vandellòs. Potser havia tingut un pressentiment. O potser havia sentit dir que a Fatxes, malgrat ser pocs veïns i aparentment tots ben avinguts, la sang podia rajar a la mínima. L’estiu de 1950, feia llavors només dotze anys, en Jaume de cal Tabà havia apunyalat fins a la mort els seus pares i sa germana petita, tots sota el mateix sostre, i havia fugit amb l’escopeta.