Quan ja portem una bona estona de conversa, apareix la mestressa de la casa que ens diu que estava entretinguda fent el dinar. Amb un somriure complaent s’afegeix a la conversa. Pel que ens comenta es pot deduir que li agradava força viure a Dorve. “Els camins fins arribar al poble eren molt, molt, bonics. Ple de fontetes que mai no deixaven de rajar. Anaves pujant i a tot arreu hi havia aigua. De debò que era un lloc molt acollidor”. La meva dèria pels bolets m’obliga a fer la pregunta. “De bolets?...” “Sí, i tant, que en plegàvem. Collíem sobretot carreretes... N’hi havia tantes que hi anàvem amb càrrega. Les veníem i així en trèiem uns diners per al gasto.”
La guerra va girar com un mitjó la vida dels veïns de Dorve. Els van evacuar a l’altra banda del riu tan bon punt van entrar els nacionals. “De dia, ens deixaven anar a treballar la terra. Ens van donar un pase que havíem d’ensenyar cada dia perquè, si no, no mos deixàvem passar. I a la nit, apa, ens feien tornar cap a baix”. El senyor Orteu ens comenta que pel poble hi van passar molt maquis. “Un dia, un guàrdia civil en va pelar un”. Després de la guerra, va arribar la llum a Dorve. “La feva un d’una casa d’Escaló que tenia la concessió del riu. Hi va construir una mena de minicentral que donava llum a Berrós, a Escaló i també a Dorve”. Però, com que no ni ha un nap sense una col, quan la minicentral d’Escaló va plegar, es va acabar la llum. “I que n’és de grossa la cosa! Ara que tenim la carretera, doncs, ara no tenim llum a Dorve!”
Tal com ha passat a tots els pobles que, si us plau per força, s’han anat abandonant, també a Dorve els lladres han buidat les cases. “Es van emportar de tot. Ha estat una vergonya. Robaven dins les cases. Mentre nosaltres hi vam ser, no, però, després, ai! Quan tots els veïns vam haver marxat, van arramblar amb el que van poder i encara més. A casa meva també hi van entrar i es van emportar moltes coses: plats, eines del camp i, fins i tot, se’m van emportar el bres, el meu llit de quan eren un nadó”. “I de l’església?”—li pregunta el seu fill encuriosit. “De l’església s’ho van emportar tot: tots els sants i fins i tot van desfer els altars!”. El senyor Orteu fa una breu aturada en el seu relat i continua recordant i explicant-nos-ho. “Però no tot ho van robar els lladres que van aparèixer de la nit al dia perquè els capellans van ser els primers que es van vendre el que van voler. Recordo que hi havia quatre àngels que van desaparèixer. També, la marededeu del Roser i, quan ja no hi quedava gairebé res, finalment els capellans es van acabar d’emportar cap a Esterri els dos últims sants... Ah! I encara, un santcristo de plata. Se’l va emportar un capellà que deia missa a Escós... I una calaixera, que estava tota mostreada, també se la van emportar.”
Molts propietaris de cases han refet alguns enllosats perquè no caiguin les seves cases. Ara, tot i que només hi viu una persona, hi ha dues cases que s’estan recuperant. “Va venir una família de Barcelona fa més de 20 anys. Després, la dona va marxar; més tard, els fills, i ara només hi queda l’home que fa una vida molt solitària. Ni tan sols no saluda.”
Passejar pels carrers de Dorve produeix una sensació de calma infinita. Tot i que ja he visitat un bon reguitzell de pobles abandonats, Dorve, és, de lluny, el que m’agrada més. L’estructura del poble gira al voltant d’una plaça molt ampla, ben feta, assolellada i, tot i la distància i posant-t’hi una mica d’imaginació viatgera, sovint em recorda els carrers ataronjats d’algunes poblacions del sud d’Itàlia. La font que presideix la plaça deixa anar un bon doll d’aigua que a l’estiu s’agraeix de valent. Les cases, totèmiques, majestuoses, amb les portes guardades per un bon cadenat que sovint algú acaba trencant, supuren nostàlgia. I sembla que et vagin vigilant silenciosament els passos. L’església parroquial de Sant Bartomeu és d’origen romànic, del segle XII. Seguint el prototipus propi d’altres esglésies del Pallars, és d’una sola nau, coberta amb volta de canó. Té un absis semicircular amb arcuacions llombardes entre lesenes, i una torre de base quadrada.
Marta Alòs
Un passat a canvi d’un feix de bitllets
Esblada
L’Alt Camp
L’actual propietària del poble mig enderrocat d’Esblada —una entitat bancària— es ven les catorze cases ruïnoses i les vuitanta-dues hectàrees de terreny de l’antic nucli habitat per 280.000 euros. Per sort, la venda no inclou ni l’església romànica —on encara diuen missa—, ni el cementiri —on es continuen inhumant antics habitants—, ni la vella rectoria —reconvertida avui en un restaurant—. Segons sembla, uns inversors francesos ja s’hi han mostrat interessats de manera que, una vegada més —i ja en van unes quantes!— de la pols dels murs mig desfets han ressorgit les promeses de restaurar el poble, de reurbanitzar-lo i de refundar-lo amb altres persones. No m’ho invento. Des de mitjan segle passat, els projectes sobre paper per part d’altres promotors —que prometien, entre d’altres, convertir Esblada en un poble geriàtric— van ser la causa que més d’un propietari vengués casa i terrenys i marxés a viure a un altre lloc. Ho van fer seguint els passos de molts joves —fills i nets d’aquests—, obligats per la pèrdua de productivitat de les feines del camp, la manca de serveis bàsics, unes comunicacions deficients i les millors perspectives de futur en altres llocs.
El pitjor de tot és que els vells projectes de renovar la vida a Esblada han continuat només en el paper, que els vells propietaris no veuran en vida la rehabilitació del municipi i que, amb el pes de la història humana que amaga, aquest antic nucli se’ns esborra cada vegada més del mapa de la memòria. Totes les persones a qui he anat a trobar per escriure l’article m’han mostrat el mateix desencís pel silenci que avui senyoreja sobre l’antic nucli d’Esblada per culpa d’aquestes falses promeses. Veurem, els francesos!
Però ara situem-nos i mirem enrere. El poble d’Esblada, a l’extrem nord del terme de Querol, entre les comarques de la Conca de Barberà, l’Alt Penedès i l’Anoia, és un petit agrupament de cases —avui enderrocades—, a tocar de la C-37, carretera que uneix Santa Maria de Miralles i Valls, a la Ruta del Císter.
La seva annexió a Querol data de finals del segle XVIII. Un fogatjament anterior situa entre els dos nuclis trenta-set cases i 177 habitants i, en el de 1787, ja arribaven als 487 habitants. L’any 1857, amb la incorporació de Montagut a Querol, arribaren als 1010 habitants, però a partir d’aleshores s’inicià un progressiu despoblament de la zona: 779 habitants el 1900, 481 el 1940 i 140 habitants el 1981, quan a l’antic nucli d’Esblada ja no quedava ningú.
Mentre l’església —amb absis sobrealçat i un petit campanar de planta quadrada— , el restaurant i el cementiri es troben per sobre de la carretera, l’antic nucli és a sota, avui cobert gairebé del tot per la vegetació. Si el voleu redescobrir deixeu el cotxe davant l’església i disposeu-vos a superar els esbarzers que provaran de barrar-vos el pas cap al passat.
La primera edificació que podeu anar a trobar és cal Jan, una casa senyorial de grans dimensions a tocar de la carretera. Després d’accedir a una petita eixida principal, el primer que captiva la mirada és la singular volta de pedra de la porta principal, una torre circular al darrere i un antic forn a la part baixa.
Fins que la van vendre pertanyia al matrimoni Magí Sendra Janer i Maria Sanz Vallès, propietaris també de diversos conreus, boscos dels voltants i d’un ramat d’ovelles.
Donat el seu terreny muntanyós, a Esblada es conreava només una petita part del terme que es dedicava, sobretot, al cultiu de cereals com la civada, i també, a la vinya i als ametllers. Només cal fer un cop d’ull a la toponímia agrícola del poble per adonar-nos que era envoltat d’horts. En documents antics se citen: l’obaga i los horts del Benet, lo Bosc Negre, lo camp i la vinya del Magí Sord, lo camp Domingo, los horts de ca l’Estanc, la pallissa i el molí fariner de la Conillera, los horts de la Marra, los horts del Navarro i les terres de la Rimbalda. També hi consten