I ara continuem la redescoberta del nucli. Com que avui dia baixar poble avall des de cal Jan esdevé perillós, el més aconsellable és recuperar la carretera i baixar un trosset més a peu en direcció a Querol fins que es troba un camí a l’esquerre. Agafeu-lo i us conduirà als peus d’un xiprer solitari que sembla que reti homenatge al passat.
Entre camins coberts d’herbes i parets esmicolades, descobrireu rajoles de colors en alguns sotabalcons, pintura blava als marcs de les finestres i, en algunes façanes, les plaques malmeses que indicaven els vells carrers i places. Sobretot la de la plaça Verdaguer —amb una sobreposada zeta castellanitzadora damunt la ce trencada genuïna—. Aquesta plaça fou el centre neuràlgic de la població, just davant de cal Gol, on vivien el Josep Forné Alemany i la Maria Barbués Sendra, els últims habitants d’Esblada.
Fill del Ramon Joan Simón Forné Busquets —de Santa Perpètua de Gaià— i de Paula Alemany Domingo —de cal Gol—, el Josep Forné va néixer l’any 1926 a Òdena (l’Anoia), on els pares havien anat a fer de masovers fins que l’any 1931 es van establir definitivament a Igualada. El Josep era el petit de quatre germans i ni els altres —el Joan, la Pilar i la Flora— ni els pares no van tornar més a Esblada. Ell sí. Un germà de la mare, l’oncle Josep Alemany Domingo, de cal Gol, no tenia fills i, després de la guerra, el va apadrinar i li va proposar de tornar-hi perquè l’ajudés a treballar les terres. Així, el Josep Forné va tornar a viure a la casa on havia nascut la seva mare juntament amb l’anomenat oncle Gol, amb qui feia les feines del camp amb l’ajuda de la Castanya, una mula.
A més de cal Gol, l’antiga toponímia d’Esblada cita també l’hostal de l’Arengada, les Esplugues, l’Estanella, lo mas d’en Gol, lo mas Gomà, l’hostal del Lladre, lo mas Pascol i altres cases també amb nom propi com ca l’Augé, cal Conillera, cal Calero —on venien calç—, cal Conilleràs, cal Cortell, cal Cosme, cal Gener, cal Magí Gol, cal Magí Sord —també anomenada cal Jaume—, cal Matoses, cal Mestre, cal Prats, cal Ratat, ca la Rimbalda, cal Rovira, cal Sendra, ca l’Uixé, cal Vidal, cal Vivó, i cal Jan, deshabitada des dels anys 30.
La vida d’aquestes llars girava al voltant de les feines del camp, però també hi havia moments per a l’esbarjo. El calendari festiu el presidia la Festa Major, el 25 de juliol, en honor a sant Jaume, que es venera a la petita església. En una d’aquestes festes, que aplegaven gent d’arreu, el Josep Forné va conèixer la Maria Barbués Sendra, que era d’Albareda. Havia baixat a Esblada amb els peus descalços i unes sabates en una bossa per al ball —que es feia a la plaça Verdaguer—. Allí va conèixer el Josep, es van casar i va quedar-se a viure a cal Gol, també amb l’oncle Josep. Després, van néixer els dos fills, l’Àngel —el 1950, el mateix any que va arribar l’electricitat— i l’Elisabet —l’any 1954—.
Per la seva banda l’home de Querol que treballava les terres de cal Jan i portava els guanys a Sant Joan de Mediona, cada cop declarava menys ingressos de manera que l’any 1955 els Sendra van decidir vendre la casa i les terres per dos milions de pessetes a una promotora tarragonina que volia invertir a la zona. El Joan, com a hereu, va repartir els guanys entre els seus dos fills, el Josep i l’Alberta, i els de cal Jan ja no van tornar més a Esblada. Ni ells ni altres Sendra de la família que també hi havien fet vida i que van marxar cap a Sitges i Vilanova i la Geltrú.
Pel que fa a cal Gol, com en moltes altres llars d’Esblada, no els sobrava ni els faltava res. La casa tenia dos pisos, amb unes parets de metre i mig i un corral on guardaven el carro amb què es podien desplaçar fins al mercat d’altres poblacions per intercanviar productes. Tenien gallines, pollastres, conills, productes de l’hort i feien moltes confitures de bolets, i també conserves de congre: congrio, en deien ells. També disposaven d’un menjador ampli amb un foc a terra rodó on feien el pa i també la tupina, un porc macerat amb el seu greix per poder disposar d’aliment al llarg de l’any. Coïen el llegum amb l’aigua de la font de les Estries, una de les dues més conegudes del poble, citada ja en un capbreu de 1721-1723, a més de la font Vella. La de les Estries treia una aigua molt rica en ferro i es trobava a tocar d’un gran safareig on les dones d’Esblada feien la bugada entre converses i cançons. No gaire lluny d’allí hi ha encara la Martinosa, un aqüífer natural d’on vessa molta aigua en temps de pluja.
Durant un temps a cal Gol van acollir fins i tot una mestra, la Montse, de Torredembarra, que feia classes a l’antiga escola, situada a la vella rectoria, a més d’una dotzena de nens i nenes de diferents edats —entre els quals l’Elisabet Forné—. Després, i a causa de l’èxode rural, els joves estudiants van anar marxant i l’escola va tancar.
Al pis de dalt de cal Gol hi havia una gran sala on s’havien fet reunions de veïns i, a l’hivern, diversos balls. Al maig, també se celebrava sant Isidre, patró dels llauradors. A causa de tot això, aquesta casa i la plaça del davant es van anar convertint en un punt d’esplai social que reunia cada diumenge els veïns. Hi feien la partida i prenien el cafè que elaborava la Maria.
En un d’aquests cafès, a finals dels seixanta, el mossèn de Querol, que venia a dir missa a Esblada, va proposar a la família del Josep Forné habilitar l’antiga escola del costat de l’església com a lloc per prendre cafè. Els de cal Gol van acceptar l’oferiment i fins i tot es van traslladar a viure al pis de dalt de la rectoria. Al de baix, a l’espai de l’antiga escola, hi van instal·lar una barra. A més dels veïns d’Esblada, de seguida s’hi van aturar ciclistes, caçadors i boletaires a qui venia de gust també menjar una mica. Aquest va ser l’origen del que més endavant s’anomenaria Parador El Bon Rovelló. Begudes. Merendero, un restaurant de tracte familiar que servia, entre altres, entremesos de bons embotits, mongetes blanques bullides a l’olla i acompanyades d’allioli fet a mà, pa torrat ben daurat, carn escalivada al seu punt gràcies a la bona brasa del Josep Forné, el conill a l’olla i les ametlles garapinyades de la Maria. A més de l’especialitat de la casa, els exquisits rovellons que el Josep Forné trobava en un sender a sobre Esblada i que, després, coïa. D’aquí va venir el nom de l’establiment.
Entre els clients habituals també hi havia capellans, que no passaven per caixa perquè menjaven en un edifici que depenia de l’església, els primers excursionistes en cotxe i fins i tot descendents dels antics habitants d’Esblada, que van celebrar el convit nupcial en aquest restaurant. Una d’aquestes persones va ser l’Alberta Sendra, de cal Jan, que, l’any 1970, va voler casar-se a l’església del poble on havia nascut el seu pare.
Un altre dels clients habituals era un arquitecte barceloní que a començaments dels setanta oferí a diversos propietaris d’Esblada, entre ells l’oncle Gol i el Josep Forné, la possibilitat de vendre les cases i els terrenys per tirar endavant un projecte de reurbanització del poble. Tot i que continuaren portant el restaurant i treballant les terres, els de cal Gol hi accediren, igual com molts altres. Poc temps després va morir el padrí del Josep. A partir d’aleshores, portà el restaurant amb el seu fill fins que, a l’any 1975, l’Àngel es va casar i se’n va anar a viure a la Llacuna.
El Josep, la Maria i l’Elisabet van continuar la feina del restaurant en un nucli cada vegada més desert. Tan desert que, un dia, la Maria es topà amb uns lladres gairebé dins de casa. Aquest fet, i unes nits cada vegada més fosques, van determinar que decidissin marxar també a la Llacuna i continuar el negoci només els caps de setmana. Finalment, el novembre de 1977, el Josep, la Maria i l’Elisabet van deixar definitivament el restaurant i Esblada emmudí darrere seu. A començaments dels anys vuitanta, però, uns joves van agafar-lo per fer-hi sobretot carns a la brasa. Des del 1999 el porta el Ramon, un navarrès resident a Barcelona. L’obre cada cap de setmana i l’ha convertit en una vinateria.
Una neta de cal Jan va voler casar-se a Esblada. L’Àngel —que morí l’any 2007— i el seu pare, el Josep Forné —conegut en