L’enfrontament definitiu va arribar ben entrada la tardor del 1944. “Un cop a Josa, els soldats van foragitar els guerrillers a trets… Alertats pel tiroteig, un grup de guerrillers va baixar de Cerneres i va atacar els soldats amb metralladores. Els soldats van haver de fugir cap a Gósol”. L’endemà, però un destacament d’uns cinquanta soldats sota el comandament del famós general Moscardó, segons em va comentar en Josep de cal Fuster, va atrinxerar-se al capdamunt del tossal del Castell de Termes. Encara hi són ben visibles les trinxeres. Des d’aquell punt, controlaven tota la vall de Cerneres. Van obrir un tiroteig llarg i intens fins que els maquis van fugir pel sender dels Baixants, per la canal dels Cortils, a llevant del pic de la Costa Cabirolera, i pel pas dels Gosolans, des d’on van passar a França. Llavors, els soldats van baixar a Cerneres i van cremar les cases de cal Vime Nou, de cal Riera i de cal Pagès perquè els maquis no s’hi poguessin tornar a refugiar.
Arran d’això la mestressa de la Plana i de cal Pagès de Cerneres, que vivia a cal Tomàs de Josa, va anar a reclamar a l’exèrcit perquè, quan havien cremat cal Pagès, havien malmès les patates que hi tenia guardades per passar l’hivern. Els soldats li van contestar: “Un tiro en la cabeza te tendríamos que dar”. Suposaven que havia encobert els maquis.
Encara avui, a l’estiu, a Cerneres hi ha espurnes de vida. L’Alfons de cal Francisquet, amb altra gent de Josa com en Martí de cal Magre, en Martí de cal Catxapo i en Diego de ca l’Amador, sembra patates a Cerneres a la primavera. Les recull cada tardor. Pels volts del 20 d’agost, un grup de veïns de Josa hi celebra un petit aplec. Només és una arrossada que es fa a redós del cirerer de cal Masover. A l’estiu també hi sol pasturar en Mingo, pastor de Josa. Amb l’arribada de la fred, però, els camps queden erms, en Mingo baixa les seves ovelles cap a Osona, on passa l’hivern, i Cerneres emmudeix de nou. Tornen el silenci i la solitud, només profanats de tant en tant per excursionistes, caçadors i amants d’aquest meravellós racó de món, ple de records i d’història.
Joan Carreres
Un bocí de cel
Dorve
El Pallars Sobirà
Ara, a Dorve, ja s’hi pot accedir amb vehicle. Per la carretera C-13 arribareu a la Guingueta d’Àneu, una població situada a 925 metres i amorosida per l’embassament de la Torrassa, que capta les seves aigües del riu Noguera Pallaresa. Abans de sortir del poble, trobareu a mà dreta una desviació que haureu d’agafar. La pista, senzilla, però amb el terra ben ferm, va vorejant el riu. Després d’agafar un trencall, una recta llarga i ben indicada us portarà sense problemes fins a Dorve. Aquesta ruta, però no és ni de bon tros la que us permetrà treure tot el suc del paisatge d’aquest bocinet de territori pallarès. Ja fa molts anys que vaig visitar per primera vegada el poble de Dorve: aleshores, vaig triar el camí més llarg, el que les guies dels excursionistes coneixen amb el nom de la ruta del Castellot. Unes cinc hores de caminada tranquil·la, assaborint la frescor dels camins. Ben mirat, aquesta ruta es pot fer durant tot l’any, el recorregut, d’uns dotze kilòmetres mal comptats, permet visitar les poblacions de la Guingueta, Escalarre, Burgo, Llavorre i, finalment, Dorve, per tornar, baixada avall, altre cop al punt d’inici. Aquesta vegada, però el rellotge, implacable, ens va obligar a fer un recorregut entremig de tots dos. Vam deixar el vehicle al final del carrer principal de Llavorre i, seguint un camí en forma de ferradura convenientment marcat pel Consell Comarcal amb les rodones grogues i el punt central negre, ens vam plantar més o menys en una hora a Dorve.
El web de les Valls d’Àneu ens informa que el nucli poblacional de Dorve no va tenir accés per carretera fins a l’any 2009. Un aïllament que va comportar l’abandonament del poble, però que va facilitar que es conservés en un estat que podríem qualificar de “sincer”. Em sembla que no es podria trobar un adjectiu que fos més descriptiu. No hi ha cap simulació, el resultat és que allò que es veu: cases, font, carrers, plaça... és real, sense cap falsedat o hipocresia. És per això que la primera vegada que vaig arribar a Dorve em va semblar que era davant per davant d’un infant, amb tota la seva virginitat i innocència immaculada. Potser per això mateix, qui ho sap?, atrapats per aquesta sensació tan positiva, el 2004, l’any del Fòrum de les Cultures a Barcelona, l’Associació Sociocultural per a la dinamització Rural de Muntanya va iniciar el que es va conèixer com el Projecte Dorve. Aquest projecte va néixer a partir d’una iniciativa promoguda per un grup de joves que pretenia reflexionar sobre els problemes que estan afectant el creixement i el desenvolupament del Pallars Sobirà. A partir d’aquestes reflexions, es volia poder definir el model de la comarca. L’Associació, coneguda com Rurbans i amb seu a Rialp, va prendre com a marc de tot el projecte el petit nucli de Dorve per intentar explicar, des de la més crua de les realitats, el destí tràgic que han patit alguns poble de muntanya de l’Alt Pirineu. En el projecte, per tant, no hi mancaven denúncies: el despoblament a causa de la manca d’inversions infraestructurals, la manca de polítiques de planificació territorial, així com un creixement urbanístic poc meditat i una sectorització poc diversificada en l’àmbit turístic. Tanmateix, parlar d’aquell projecte amb algunes persones de la Guingueta d’Àneu és encetar un tema polèmic que molts consideren que, dat i debatut, no va conduir a res. A res de bo ni a res de dolent.
Abans d’iniciar l’excursió de Llavorre fins a Dorve, vaig voler parlar amb algú que hi hagués nascut. De vegades no és gens senzill perquè el temps és també implacable i perquè cada vegada costa més trobar testimonis que puguin donar fe del que representava la vida d’un poble que, a causa de diferents circumstàncies, un dia van haver de deixar. Aquesta vegada, però vaig tenir la sort de trobar el senyor Manel Orteu, nascut a casa Gallimet, de Dorve, i que viu des de l’any 1981 amb la seva família a la Guingueta d’Àneu. Ens va acompanyar fins al menjador de la casa el seu fill, també nascut a Dorve. Ell mateix va confirmar-nos que d’aquella operació de Dorve no se n’ha sabut res més. “Ja t’ho diré: no va servir per res perquè la meitat de la carretera ja estava mig feta”. Llàstima, però que aquesta carretera va arribar massa tard. Massa tard per a les vuitanta ànimes que vivien a les vint-i-dues cases que hi havia a Dorve. El senyor Orteu se’n lamenta profundament. “Sempre diven que farien una carretera, però no la feven mai i al final vam haver de marxar tots”. I així, amb dolor, van anar desfilant els propietaris de les cases Badia, Aiguanot, Escusies, Ferrera, Teixó, Cinto, Escart, Gallimet, Caterina, Antònia, Pere, Cabaler, i d’altres que el temps gairebé ha esborrat de la memòria.
El senyor Orteu sembla cansat. Són molt anys d’explicar el mateix; el perquè de tot plegat. “Què hi podíem fer?”. El seu fill, Joan Orteu, assenteix amb el cap. Ell també va néixer a Dorve. Té bona memòria i, juntament amb el seu pare, fa repàs de les cases... Ferrera, Badia. “Aquesta, casa Badia, era la segona casa més forta de la Vall d’Àneu. Mataven vuit o nou tocinos l’any”. A Dorve subsistien, si fa no fa, com la resta de poble dels Pirineus d’alta muntanya. El nexe comú, però continua essent la rosta de tocino. “Menjàvem molta cansalada. Sopes amb cansalada, verdura amb cansalada...”. “I de carn de vedella?”—pregunto innocentment. “De carn de la bona ben poca, per no dir gens”. Diuen que als pobles de muntanya se sabia molt bé què era passar fred, però, gana, el que es diu gana, això no sabien el que era perquè al rebost sempre hi havia alguna cosa per menjar. “Collíem herba per al bestiar i blat per fer pa al forn comunitari. I amb l’hort i tot plegat passàvom sense cap penúria. I encara et diré una altra cosa, un metge que va pujar una vegada a Dorve em va dir que, si haguéssim sabut com utilitzar totes les plantes medicinals que teníem al voltant del poble, mai no hauríem hagut de comprar una medicina!”
El fil conductor amb la civilització continuava essent la Guingueta. A una hora de camí a peu, els de Dorve anaven a la Guingueta a comprar aquells queviures que la natura no els donava. “Nevava molt i el trajecte aleshores es feia encara més pesat, però nosaltres ja hi estàvem fets i, gairebé sense adonar-nos-en, baixàvem a comprar